Un dels primers puntals del catolicisme a Catalunya fou el bisbe màrtir de Tarragona, sant Fructuós (+259). El poble fidel el continua recordant en les seves cançons com la “blanca gavina sobre el mar tempestuós”. També Benet XVI ha estat aquesta blanca gavina, que acaba de passar per confirmar en la fe a un poble que neda en un mar social tempestuós i ple d’incerteses.
Dos dies abans de l’arribada de Benet XVI a Barcelona, el vaticanista Sandro Magister ja avisava en les pàgines de La Vanguardia que aquest Papa “respecte a l’opinió pública alta, la que domina els mitjans de comunicació, està subjecte a fortes crítiques”, les quals –afegia– “no les comparteix el gran públic”: és un Papa “molt millor entès, en la seva substància, pel poble senzill”.
I això justament ha succeït a Barcelona: han conviscut fortes crítiques i un corrent de simpatia del poble que va acostar-se a veure’l directament.
Fortes crítiques. Unes poques paraules en el vol Roma-Santiago foren prou per provocar que diversos mitjans decidissin interpretar tot el que seguiria només en clau de confrontació política. El País afirmava: “el Papa carrega contra el laïcisme d’Espanya”; El Periódico: “El Papa lliga l’Espanya laica actual amb l’anticlericalisme de la República” i un altre, més atrevit, titulava convençut que “el Papa ve en son de guerra”. Un comentari veritablement marginal del discurs es convertia, així, en la gran heretgia que la correcció política dominant s’afanyaria a magnificar i condemnar. Un enfocament bel·ligerant que, amb la seva força per definir la situació, no permetria comprendre el fons de la resta d’intervencions del viatge. Recorden Ratisbona o el viatge a l’Àfrica? (alguns altres mitjans, però, saberen evitar caure al parany).
Allò que el Papa volia dir –allò que pot llegir-se– és precisament el contrari a l’enfrontament: “(…) a Espanya nasqueren una laïcitat, un anticlericalisme, un secularisme fort i agressiu, com vam poder veure precisament en els anys trenta. Aquesta disputa, més encara, aquest enfrontament entre fe i modernitat, ambdós molt vius, ha tornat a reproduir-se una altra vegada a l’Espanya actual. Per això, el futur de la fe i de la trobada –no de l’enfrontament, sinó de la trobada– entre fe i laïcitat tenen un focus central també en la cultura espanyola”.
Corrent de simpatia popular. Benet XVI venia a parlar de l’enteniment entre secularisme i fe. O del que és el mateix: de la trobada entre continuïtat i novetat, entre veritat i llibertat i entre veritat i bellesa, entre fe i vida i entre religió i societat. El gran objectiu és la nova evangelització: el retrobament de l’home amb Déu. I, des d’aquest punt de vista, el viatge va ser un èxit: l’entusiasme del poble fidel que –desafiant la befa socialment acceptada vers la tradició cultural catòlica– va omplir carrers i places era innegable per a qualsevol observador.
Tradició i creativitat; veritat i bellesa
Quan reflexiona sobre la Sagrada Família, el Papa hi veu “una síntesi entre continuïtat i novetat, tradició i creativitat”. En la seva opinió, “Gaudí va tenir la valentia d’inserir-se en la gran tradició de les catedrals”; però “amb una creativitat nova, que renova la tradició i demostra així la unitat i el progrés de la història” (paraules durant el vol). Per això, en l’homilia de la Missa de Dedicació de la Basílica reconeixia al genial arquitecte el mèrit d’assolir “una de les tasques més importants avui” com és “superar l’escissió entre consciència humana i consciència cristiana, entre existència en aquest món temporal i obertura a la vida eterna, entre bellesa de les coses i Déu com a Bellesa”.
Abans d’aterrar Benet XVI assenyalava que “la relació entre veritat i bellesa és inseparable”. I fou la bellesa de la nova basílica (magníficament transmesa per una realització televisiva de primer nivell) el marc incomparable per llançar un missatge de gran càrrega cultural: “la dedicació d’aquest temple de la Sagrada Família, en una època en què l’home pretén edificar la seva vida d’esquena a Déu, com si ja no tingués res a dir-li, resulta un fet de gran significat. Gaudí, amb la seva obra, ens mostra que Déu és la veritable mesura de l’home. Que el secret de l’autentica originalitat rau, com deia ell, a tornar a l’origen que és Déu. Ell mateix, obrint així el seu esperit a Déu ha estat capaç de crear en aquesta ciutat un espai de bellesa, de fe i d’esperança, que porta l’home a la trobada amb qui és la Veritat i la Bellesa mateixa.” La veritat –que a Santiago mostrava com inseparable de la llibertat– resta aquí unida també amb la bellesa.
I com que no tothom serà capaç de crear aquests espais de bellesa que creava Gaudí, Benet XVI va voler concretar aquest missatge per a la persona corrent que l’escoltava: “En contemplar admirat aquest recinte sant de bellesa sorprenent, amb tanta història de fe, demano a Déu que en aquesta terra catalana es multipliquin i consolidin nous testimonis de santedat, que prestin al món el gran servei que la Església pot fer i ha de fer a la humanitat: ser icona de la bellesa divina, crida ardent de caritat, via perquè el món cregui en Aquell que Déu ha enviat.”
En definitiva, el Papa ha proposat, de nou, la meravellosa història d’amor entre Déu i els homes. El soroll mediàtic potser deixarà poc espai a aquesta veritat última que es troba en el cor del cristianisme: l’home i Déu no són enemics, sinó el contrari, amics. I més que amics: “tot home és un veritable santuari de Déu, que ha de ser tractat amb molt respecte i afecte, sobretot quan es troba en necessitat.” Aquest és el marc que permet interpretar en la seva justa proporció –més moral que no pas política– les referències raonades i didàctiques a la concepció cristiana de la vida, la família i el matrimoni, que ja han estat àmpliament recollides per altres mitjans.
Benet XVI ha confirmat a Barcelona la seva determinació per renovar el vell continent. Com ja es palesà al Regne Unit, lidera una alternativa positiva a l’indiferentisme en què la cultura europea postmoderna sembla haver-se instal·lat.
Un últim apunt. Des d’ara Benet XVI ja no serà només el Papa de la Paraula, sinó també dels gestos. Quin altre gest seria capaç de transmetre millor la determinació d’evangelitzar l’Europa secularitzada, sinó la dedicació al culte d’un temple de dimensions tan espectaculars com la Sagrada Família en una de les capitals europees més a l’avantguarda?
Marc Argemí
B16 - links 