Category Archives: seminaris

Bones festes i males notícies (o la singular forma de felicitar el Nadal que té Benet XVI)

Diuen els experts que les controvèrsies mediàtiques solen afavorir, amb freqüència, els elements conflictius per sobre de la recerca de la veritat. El gran escàndol del 2010 per a l’Església -els abusos sexuals del clergat- va camí de convertir-se en el conflicte que, en contra del previst, va aconseguir portar aquests dos elements a la seva màxima expressió.

Benet XVI no és amic de felicitar el Nadal a la Cúria amb frases convencionals i discursos de compromís. Així com en la primera oportunitat, el 2005, va plantejar obertament la seva visió de la història de l’Església després del Vaticà II (hermenèutica de la discontinuïtat vs hermenèutica de la ruptura) en aquest Nadal de 2010 ha afrontat sense embuts “les grans angoixes” que han marcat l’actualitat informativa al voltant dels sacerdots els últims mesos. Amb la seva franquesa habitual, Benet XVI ha explicat: “hem estat torbats quan, precisament en aquest any i en una dimensió inimaginable per a nosaltres, hem tingut coneixement d’abusos contra menors comesos per sacerdots, que trabuquen el Sagrament en el seu contrari: sota el mantell del sagrat fereixen profundament a la persona humana en la seva infància i li ocasionen un dany per a tota la vida”. Assegura haver vist el rostre de l’Església “cobert de pols” i el seu vestit “estripat” per culpa dels sacerdots.

Molt s’ha comentat el paper dels mitjans en aquesta polèmica mediàtica. Desencadenat el mecanisme del boc expiatori, no ha estat fàcil en ocasions sostreure la raó de l’espiral d’acusacions que s’abocaven contra el papa alemany, precisament la persona que -passats els dies de gran conflagració-ha aparegut com el bo de la pel·lícula. La societat buscava un culpable, i aquest ancià vestit de blanc semblava, mai millor dit, un blanc fàcil. Afortunadament, el relat informatiu dels mitjans no està tot escrit per endavant, i els esdeveniments van portar les plomes periodístiques per camins fora de guió. Si el març i abril se’l presentava com el gran odiat, després del viatge al Regne Unit i en vigílies de la seva visita a Barcelona i Santiago un prestigiós observador afirmava que el Papa “ha sabut fer arribar els seus missatges al poble”.

Només la veritat …

Potser hagi estat això, la seva capacitat de connectar amb el poble, el que més incomoda els seus opositors. Però aquesta capacitat d’entendre l’ànima del tipus corrent ni s’improvisa ni és fruit d’un càlcul estratègic o d’un pla de comunicació. Part de l’èxit de Benet XVI en sortir airós d’un any sembrat de males notícies respon, simplement, a la seva capacitat d’entendre en la seva essència el funcionament de les controvèrsies en l’opinió pública. Sap que més enllà de la polèmica del gran titular s’ha de buscar sempre la veritat, si alguna cosa ha de cert en la narració, és a dir, allò que realment han viscut les persones concretes que apareixen en la notícia.

En altres paraules, busca la veritat. I aquesta recerca de la veritat, un cop més, s’ha revelat no només com l’única actitud finalment vàlida, sinó com la mediàticament més fructífera. Aquesta actitud queda explicitada en les seves recents declaracions a Peter Seewald sobre l’escàndol dels abusos del clergat: “Saltava a la vista que la informació donada per la premsa no estava guiada per la pura voluntat de transmetre la veritat sinó que hi havia també un gaudi a desairar l’Església i en desacreditar-la el més possible. Però, més enllà d’això, havia de quedar sempre clar que, en la mesura que és veritat, hem d’estar agraïts per tota informació. La veritat, unida a l’amor ben entès, és el valor número u. Finalment, els mitjans no podrien haver informat d’aquesta manera si el mal no estigués present en la mateixa Església. Només perquè el mal estava a l’Església va poder ser utilitzat per altres en contra”.

En coherència amb aquest punt de partida, el Papa va exhortar en el seu discurs de Nadal a la Cúria a “acceptar aquesta humiliació com una exhortació a la veritat i una crida a la renovació. Només la veritat salva. Hem preguntar-nos què podem fer per reparar el més possible la injustícia comesa. Ens hem de preguntar què estava equivocat en el nostre anunci, en tota la nostra manera de configurar l’ésser cristià, de manera que una cosa semblant pogués succeir. Hem de trobar una nova determinació en la fe i en el bé. Hem de ser capaços de penitència. Hem esforçar-nos a intentar tot el possible, en la preparació al sacerdoci, perquè una cosa semblant no pugui tornar a succeir”. De la mà de Benet XVI, el gran escàndol ha contribuït a que sortís a la llum una gran veritat, incòmoda, sobre els membres de l’Església. I només a partir de la veritat es pot millorar el present.

… I tota la veritat

La veritat ha estat, en efecte, incòmoda i dolorosa per a l’Església. Però la veritat no s’acaba aquí. Explica Benet XVI: “no podem tampoc callar sobre el context del nostre temps en què hem hagut de veure aquests esdeveniments. Hi ha un mercat de la pornografia que afecta els nens, que d’alguna manera sembla ser considerat per la societat cada vegada més com una cosa normal. La destrucció psicològica de nens, les persones dels quals són reduïdes a article de mercat, és un espantós signe dels temps (…). Es planteja també el problema de la droga, que amb força creixent estén els seus tentacles de pop per tot el globus terrestre (…) Tot plaer és insuficient i l’excés en l’engany de l’embriaguesa es converteix en una violència que destrueix regions senceres, i això en nom d’un malentès fatal de la llibertat en el qual precisament la llibertat de l’home és determinada i al final anul·lada del tot”. En el discurs, a més, Benet XVI apunta als fonaments ideològics d’aquests mals: l’apologia de la pedofília en els 70 i la substitució de la moral per un càlcul relativista de les conseqüències.

Tan peculiar -per valenta- felicitació de Nadal prossegueix després comentant el Sínode de les Esglésies Orientals, el viatge al Regne Unit i la beatificació del cardenal Newman. El text complet, aquí. De lectura imprescindible.

Bon Nadal!

Clausura de l’any Sacerdotal. Santa Missa. Homilia del Sant Pare Benet XVI

Font: http://www.arquebisbattarragona.cat/index.php?arxiu=fitxa_noticies&idnoticia=8706

Benvolguts germans en el ministeri sacerdotal,

Benvolguts germans i germanes,

L’Any Sacerdotal que hem celebrat, 150 anys després de la mort del sant Rector d’Ars, model del ministeri sacerdotal en els nostres dies, arriba al final. Ens hem deixat guiar pel Rector d’Ars per a comprendre novament la grandesa i la bellesa del ministeri sacerdotal. El sacerdot no és simplement algú que té un ofici, com aquells que tota societat necessita perquè puguin acomplir-se en ella determinades funcions. Al contrari, el sacerdot fa el que cap ésser humà no pot fer per ell mateix: pronunciar en nom de Crist la paraula d’absolució dels nostres pecats, canviant així, a partir de Déu, la situació de la nostra vida. Pronuncia sobre les ofrenes del pa i el vi les paraules d’acció de gràcies de Crist, que són paraules de transubstanciació, paraules que el fan present a ell mateix, el Ressuscitat, el seu cos i la seva sang, transformant així els elements del món; són paraules que obren el món a Déu i l’uneixen a ell. Per tant, el sacerdoci no és un simple «ofici», sinó un sagrament: Déu es val d’un home amb les seves limitacions per estar, a través d’ell, present entre els homes i actuar en favor seu. Aquesta audàcia de Déu, que s’abandona a les mans d’éssers humans; que, fins i tot coneixent les nostres debilitats, considera els homes capaços d’actuar i presentar-se en lloc seu, aquesta audàcia de Déu és realment la grandesa més gran que s’oculta en la paraula sacerdoci. Que Déu ens consideri capaços d’això; que per a això cridi al seu servei homes i, així, s’uneixi a ells des de dins, això és el que en aquest any hem volgut novament considerar i comprendre. Volíem despertar l’alegria que Déu estigui tan a prop nostre, i la gratitud pel fet que ell es confiï a la nostra debilitat; que ens guiï i ens ajudi dia rere dia. Volíem també, així, ensenyar novament als joves que aquesta vocació, aquesta comunió de servei per Déu i amb Déu, existeix; més encara, que Déu està esperant el nostre «sí». Junt amb l’Església, hem volgut destacar novament que hem de demanar a Déu aquesta vocació. Demanem treballadors per als sembrats de Déu, i aquesta pregària a Déu és, al mateix temps, una crida de Déu al cor de joves que es considerin capaços d’això mateix per a què Déu els creu capaços. Era d’esperar que a l’«enemic» no li agradés que el sacerdoci brillés novament; ell s’hauria estimat més veure’l desaparèixer, perquè per fi Déu hauria estat expulsat del món. I així ha passat que, precisament en aquest any d’alegria pel sagrament del sacerdoci, han sortit a la llum els pecats dels sacerdots, sobretot l’abús als infants, en el qual el sacerdoci, que du a terme la sol·licitud de Déu pel bé de l’home, es converteix en el contrari. També nosaltres demanem perdó insistentment a Déu i a les persones afectades, mentre prometem que volem fer tot el que sigui possible perquè un abús com aquest no torni a succeir mai; que en l’admissió al ministeri sacerdotal i en la formació que el prepara farem tot el que es pugui per a examinar l’autenticitat de la vocació; i que volem acompanyar encara més els sacerdots en el seu camí, perquè el Senyor els protegeixi i els custodiï en les situacions doloroses i en els perills de la vida. Si l’Any Sacerdotal hagués estat una glorificació dels nostres èxits humans personals, hauria estat destruït per aquests fets. Però, per a nosaltres, es tractava precisament, contràriament, de sentir-nos agraïts pel do de Déu, un do que es porta en «gerres de terrissa», i que una vegada i una altra, a través de tota la debilitat humana, fa visible el seu amor en el món. Així, considerem allò que s’ha esdevingut com una tasca de purificació, una ocupació que ens acompanya cap al futur i que ens fa reconèixer i estimar encara més el gran do de Déu. D’aquesta manera, el do es converteix en el compromís de respondre al valor i la humilitat de Déu amb el nostre valor i la nostra humilitat. La paraula de Crist, que hem entonat com a cant d’entrada en la litúrgia, pot dir-nos en aquest moment el que significa fer-se i ser sacerdots: «Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor» (Mt 11,29).

Celebrem la festa del Sagrat Cor de Jesús i amb la litúrgia fem un cop d’ull, per dir-ho d’alguna manera, dins el cor de Jesús, que en morir va ser traspassat per la llança del soldat romà. Sí, el seu cor està obert per nosaltres i davant nostre; i amb això ens ha obert el cor de Déu mateix. La litúrgia interpreta per a nosaltres el llenguatge del cor de Jesús, que parla sobretot de Déu com a pastor dels homes, i així ens manifesta el sacerdoci de Jesús, que està arrelat en l’íntim del seu cor; d’aquesta manera, ens indica el fonament perenne, així com el criteri vàlid de tot ministeri sacerdotal, que ha d’estar sempre ancorat en el cor de Jesús i ser viscut a partir d’ell. Voldria meditar avui, sobretot, els textos amb què l’Església orant respon a la paraula de Déu proclamada en les lectures. En aquests cants, paraula i resposta es compenetren. Per una banda, estan trets de la Paraula de Déu, però, per una altra, són ja al mateix temps la resposta de l’home a aquesta Paraula, resposta en què la Paraula mateixa es comunica i entra en la nostra vida. El més important d’aquests textos en la litúrgia d’avui és el Salm 23 [22] —«El Senyor és el meu pastor»—, en el qual l’Israel orant acull l’autorevelació de Déu com a pastor, fent d’això l’orientació per a la seva vida mateixa. «El Senyor és el meu pastor, no em manca res.» En aquest primer verset s’expressen alegria i gratitud perquè Déu és present i té cura de nosaltres. La lectura del Llibre d’Ezequiel comença amb el mateix tema: «Jo mateix buscaré les meves ovelles i en faré el recompte» (Ez 34,11). Déu cuida personalment de mi, de nosaltres, de la humanitat. No m’ha deixat sol, extraviat a l’univers i en una societat davant la qual un se sent cada cop més desorientat. Ell cuida de mi. No és un Déu llunyà, per al qual la meva vida no compta gairebé gens. Les religions del món, pel que podem veure, han sabut sempre que, en última anàlisi, hi ha un sol Déu. Però aquest Déu era llunyà. Abandonava aparentment el món a altres potències i forces, a altres divinitats, amb les quals calia arribar a un acord. El Déu únic era bo, però llunyà. No constituïa un perill, però tampoc oferia ajuda. Per tant, no calia ocupar-se’n. Ell no dominava. Estranyament, aquesta idea va ressorgir en la Il·lustració.

S’acceptava, doncs, que el món pressuposa un Creador. Aquest Déu, però, hauria construït el món per a després retirar-se’n. Ara el món té un conjunt de lleis pròpies segons les quals es desenvolupa, i en les quals Déu no intervé, no pot intervenir. Déu és només un origen remot. Molts, potser, tampoc desitjaven que Déu es preocupés d’ells. No volien que Déu els molestés. Però allí on la proximitat de l’amor de Déu es percep com a molèstia, l’ésser humà se sent malament. És bonic i consolador saber que hi ha una persona que m’estima i em cuida. Però és molt més decisiu que existeixi aquest Déu que em coneix, m’estima i es preocupa per mi. «Conec les meves ovelles i elles em coneixen a mi» (Jn 10,14), diu l’Església abans de l’evangeli amb una paraula del Senyor. Déu em coneix, es preocupa de mi. Aquest pensament hauria de proporcionar-nos realment alegria.
Deixem que penetri intensament en el nostre interior. En aquest moment comprenem també què significa: Déu vol que nosaltres, com a sacerdots, en un petit punt de la història, compartim les seves preocupacions pels homes. Com a sacerdots, volem ser persones que, en comunió amb el seu amor pels homes, cuidem d’ells, els fem experimentar en el concret aquesta atenció de Déu. I, pel que fa a l’àmbit que se li confia, el sacerdot, junt amb el Senyor, hauria de poder dir: «Conec les meves ovelles i elles em coneixen a mi.» Conèixer, en el sentit de la Sagrada Escriptura, mai no és només un saber exterior, com es coneix el número de telèfon d’una persona. Conèixer significa estar interiorment a prop de l’altre. Estimar-lo. Nosaltres hauríem de mirar de «conèixer» els homes de part de Déu i amb vista a Déu; hauríem de mirar de caminar amb ells per la via de l’amistat de Déu.

Tornem al Salm. Allí es diu: «Em guia pels camins segurs per l’amor del seu nom. Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res, perquè us tinc vora meu; la vostra vara de pastor m’asserena i em conforta» (23 [22], 3s). El pastor mostra el camí correcte als qui li estan confiats. Els precedeix i guia. Diguem-ho d’una altra manera: el Senyor ens mostra com es realitza de manera justa el nostre ser homes. Ens ensenya l’art de ser persona. ¿Què he de fer per a no arruïnar-me, per a no malgastar la meva vida amb la falta de sentit? En efecte, aquesta és la pregunta que tot home ha de plantejar-se i que serveix per a qualsevol període de la vida. Quanta foscor hi ha al voltant d’aquesta pregunta en el nostre temps! Sempre torna a la nostra ment la paraula de Jesús, que tenia compassió pels homes, perquè estaven com ovelles sense pastor. Senyor, tingueu pietat també de nosaltres. Mostreu-nos el camí. Sabem per l’evangeli que ell és el camí. Viure amb Crist, seguir-lo, això significa trobar el camí segur, perquè la nostra vida tingui sentit i perquè un dia puguem dir: «Sí, viure ha estat quelcom bo.» El poble d’Israel estava i està agraït a Déu, perquè ha mostrat en els manaments el camí de la vida. El gran salm 119 (118) és una expressió d’alegria per aquest fet: nosaltres no caminem a les palpentes per la foscor. Déu ens ha mostrat quin és el camí, com podem caminar de manera justa. La vida de Jesús és una síntesi i un model viu del que afirmen els manaments. Així comprenem que aquestes normes de Déu no són cadenes, sinó el camí que ell ens indica. Podem estar alegres per elles i perquè en Crist són davant nostre com una realitat viscuda. Ell mateix ens fa feliços. Caminant al costat de Crist tenim l’experiència de l’alegria de la Revelació, i com a sacerdots hem de comunicar a la gent l’alegria que ens hagi mostrat el camí just de la vida.

Després ve una paraula referida als «barrancs tenebrosos», a través dels quals el Senyor guia l’home. El camí de cadascun de nosaltres ens portarà un dia als camins tenebrosos de la mort, on ningú no ens pot acompanyar. I ell serà allí. Crist mateix ha descendit a la nit fosca de la mort. Tampoc allí no ens abandona. També allí ens guia. «Si m’ajeia als inferns, també us hi trobo», diu el salm 139 (138). Sí, esteu present també en l’última fatiga, i així el salm responsorial pot dir: també allí, en els barrancs tenebrosos, no tinc por de res. Això no obstant, parlant dels barrancs tenebrosos, podem pensar també en els barrancs tenebrosos de les temptacions, del descoratjament, de la prova, que tota persona humana ha de travessar. També en aquests barrancs tenebrosos de la vida ell hi és. Senyor, en la foscor de la temptació, en les hores de la foscor, en què totes les llums semblen apagar-se, mostreu-me que hi sou. Ajudeu-nos a nosaltres, sacerdots, perquè puguem ser al costat de les persones que en aquestes nits fosques ens han estat confiades, perquè puguem mostrar-los la vostra llum.

«La vostra vara de pastor m’asserena»: el pastor necessita la vara contra les bèsties salvatges que volen atacar el ramat; contra els saltejadors que cerquen el seu botí. Al costat de la vara hi ha la gaiata, que sosté i ajuda a travessar els llocs difícils. Les dues coses entren dins el ministeri de l’Església, el ministeri del sacerdot. També l’Església ha d’utilizar la vara del pastor, la vara amb què protegeix la fe contra els farsants, contra les orientacions que són, en realitat, desorientacions. En efecte, l’ús de la vara pot ser un servei d’amor. Avui veiem que no es tracta d’amor, quan es toleren comportaments indignes de la vida sacerdotal. Com tampoc es tracta d’amor si es deixa proliferar l’heretgia, la tergiversació i la destrucció de la fe, com si nosaltres inventéssim la fe autònomament, com si ja no fos un do de Déu, la perla preciosa que no deixem que ens arrenquin. Al mateix temps, però, la vara contínuament ha de transformar-se en la gaiata del pastor, gaiata que ajudi els homes a poder caminar per camins difícils i seguir Crist.
Al final del salm es parla de la taula parada, del perfum amb què s’ungeix el cap, de la copa que es vessa, de viure a la casa del Senyor. En el salm, això mostra sobretot la perspectiva del goig per la festa d’estar amb Déu al temple, de ser hostatjats i servits per ell mateix, de poder habitar a casa seva. Per a nosaltres, que resem aquest salm amb Crist i amb el seu cos, que és l’Església, aquesta perspectiva d’esperança ha adquirit una amplitud i profunditat encara més gran. Veiem en aquestes paraules, per dir-ho d’alguna manera, una anticipació profètica del misteri de l’eucaristia, en la qual Déu mateix ens invita i se’ns ofereix com a aliment, com aquell pa i aquell vi exquisit que són l’única resposta última a la fam i a la set interior de l’home. ¿Com podem no alegrar-nos d’estar invitats cada dia a la mateixa taula de Déu i habitar a casa seva? ¿Com podem no estar alegres per haver rebut d’ell aquest manament: «Feu això, que és el meu memorial»? Alegres perquè ell ens ha permès parar la taula de Déu per als homes, oferir-los el seu cos i la seva sang, oferir-los el do preciós de la seva mateixa presència. Sí, podem pregar plegats amb tot el cor les paraules del salm: «La vostra bondat i el vostre amor m’acompanyen tota la vida» (23 [22],6).

Per últim, vegem breument els dos cants de comunió suggerits avui per l’Església en la seva litúrgia. En primer lloc hi ha la paraula amb què sant Joan conclou el relat de la crucifixió de Jesús: «Un dels soldats li traspassà el costat amb un cop de llança, i a l’instant en va sortir sang i aigua» (Jn 19,34). El cor de Jesús és traspassat per la llança. S’obre, i es converteix en una font: l’aigua i la sang que brollen al·ludeixen als dos sagraments fonamentals de què viu l’Església: el baptisme i l’eucaristia. Del costat traspassat del Senyor, del seu cor obert, brolla la font viva que raja a través dels segles i edifica l’Església. El cor obert és font d’un nou riu de vida; en aquest context, Joan certament ha pensat també en la profecia d’Ezequiel, que veu brollar del nou temple un riu que dóna fecunditat i vida (cf. Ez 47): Jesús mateix és el nou temple, i el seu cor obert és la font d’on brolla un riu de vida nova, que se’ns comunica en el baptisme i en l’eucaristia.

La litúrgia de la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, però, preveu com a cant de comunió una altra paraula, afí a aquesta, extreta de l’evangeli de Joan: «Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. Perquè diu l’Escriptura: Del seu interior brollaran rius d’aigua viva» (Jn 7,37-38). En la fe bevem, per dir-ho d’alguna manera, de l’aigua viva de la paraula de Déu. Així, el creient es converteix ell mateix en una font que dóna aigua viva a la terra resseca de la història. Ho veiem en els sants. Ho veiem en Maria que, com gran dona de fe i d’amor, s’ha convertit al llarg dels segles en font de fe, d’amor i de vida. Cada cristià i cada sacerdot haurien de transformar-se, a partir de Crist, en font que comunica vida als altres. Hauríem de donar l’aigua de la vida a un món assedegat. Senyor, us donem gràcies perquè ens heu obert el vostre cor; perquè en la vostra mort i resurrecció us heu convertit en font de vida. Feu que siguem persones vives, vives per la vostra font, i doneu-nos la capacitat de ser també nosaltres font, de manera que puguem donar aigua viva al nostre temps. Us agraïm la gràcia del ministeri sacerdotal. Senyor, benïu-nos i beneïu tots els homes d’aquest temps que estan assedegats i a la recerca. Amén.

La crisi de la pederàstia a l’Església, en 1001 paraules

Els càrrecs

New York Times (NYT) publica (12/3/10) que el 1980 l’arxidiòcesi de Munic i Freising acollí i finalment reincorporà a les seves funcions un sacerdot acusat d’abusar sexualment de nens. El bisbe era aleshores Joseph Ratzinger. El capellà perpetrà més tard nous abusos i fou processat. Com s’ha demostrat després, qui prengué la decisió de readmetre’l no fou Ratzinger sinó el vicari general: la reassignació tingué lloc el setembre de 1982, quan Ratzinger ja estava a Roma.

Per les mateixes dates (5/03/10) s’intenta implicar el germà de Ratzinger, però l’acusació directe a ell no se sostè.

La resposta de Benet XVI a la pederàstia

Benet XVI (19/03/10) escriu una carta als catòlics d’Irlanda [anglèscastellàcatalà] sobre els abusos a nens i joves per part de clergues, destapats pels informes Murphy (juliol 2009) i Ryan (maig 2009). Irlanda és el segon país, després d’Estats Units, on s’investiga a fons.

En la missiva, Benet XVI apunta 8 causes d’aquest desastre de l’Església: 1) inadequada resposta a la secularització; 2) descuit de pràctiques sagramentals i devocionals (confessió freqüent, pregària diària i recessos anuals); 3) tendència a adoptar formes de pensament i judici sense referència suficient a l’Evangeli; 4) tendència a evitar enfocaments penals de les situacions canònicament irregulars; 5) procediments inadequats per a determinar la idoneïtat dels candidats al sacerdoci i a la vida religiosa; 6) insuficient formació humana, moral, intel·lectual i espiritual en els seminaris i noviciats; 7) tendència social a afavorir el clergat i altres figures d’autoritat i 8 ) una preocupació fora de lloc pel bon nom de l’Església i per evitar escàndols.

A les víctimes diu: “Heu sofert immensament. N’estic tan apesarat! Sé que res pot esborrar el mal que heu suportat. (…). És comprensible que us sigui difícil perdonar o reconciliar-vos amb l’Església. En el seu nom, expresso obertamentla vergonya i el remordiment que tots sentim. Al mateix temps, us demano que no perdeu l’esperança”. Alssacerdots i religiosos que han abusat de nens: “Respondreu davant Déu Totpoderós i davant els tribunals degudament constituïts”. Als bisbes: “no es pot negar que alguns de vosaltres i dels vostres predecessors heu fracassat, de vegades lamentablement, a l’hora d’aplicar les normes, codificades fa molt de temps, del dret canònic sobre els delictes d’abusos de nens. S’han comès greus errors en resposta a les acusacions”.

Benet XVI proposa, a més, cinc mesures: 1) un any de penitència; 2) redescobrir el sagrament de la Reconciliació (la confessió); 3) fomentar l’adoració eucarística; 4) una Visita Apostòlica (una inspecció) en algunes diòcesis, seminaris i congregacions religioses; 5) una missió per a tots els bisbes, sacerdots i religiosos. En altres paraules: fer net.

Més càrrecs encara

El 24/03/10, NYT apunta directament Benet XVI com a responsable d’un cas quan era encara cardenal: el funest cas de Lawrence Murphy, que va abusar de nens sords durant els 70 a la diòcesi de Milwaukee i no fou condemnat ni per la justícia ordinària ni per l’arquebisbatCom s’ha vist després, la manca de diligència en el càstig del malfactor fou culpa del propi arquebisbat local: el cas no va arribar al Vaticà fins als 90. L’esbiaix de la notícia periodística pot explicar-seper errors de traducció i perquè l’article beu de dues fonts: els advocats que han denunciat l’Arquebisbat (un d’ells, Jeffrey Anderson, té litigi obert amb la Santa Seu) i l’arquebisbe retirat de Milwaukee Rembert Weakland, en actiu en el moment dels fets.

El 2/2/10 Associated Press llançà una nova acusació contra Benet XVI, les proves de la qual es demostraren falses. El 9/4/10 hi tornà NYT amb més acusacionsamb igual sort.

En resum, les acusacions contra l’Església són tres: 1) alguns sacerdots catòlics abusaren de nens; 2) molts bisbes ho ocultaren, i 3) Benet XVI n’és personalment responsable. Amb dades a la mà, el n. 1 és lamentablement cert en una ínfima minoria del col·lectiu; n. 2 s’afirma en determinats prelats i n. 3 és rotundament fals.

Les conseqüències

Alguns han reclamat jutjar el Papa per encobriment, i han aprofitat per un judici negatiu sobre el catolicisme en en el seu conjunt. Altres de funest record ja havien intentat, temps enrere usar els delictes d’uns pocs per desacreditar tota la institució. Alguns advocats intenten treure’n profit. No han faltat veus amigues del Papa des del judaisme, des del’agnosticisme i, en general, des d’ambients intel·lectuals.

El Vaticà ha posat sobre la taula tota la informació de què disposa. L’exercici de transparència ha arribat fins a l’extrem que el fiscal del Vaticà parlés sobre els casos d’abusos en una documentada entrevista. La Santa Seu ha fet públics els reglaments pels quals es jutgen aquests casos i abundant documentació.

Dins de l’Església, hi ha hagut partidaris de la ruptura i partidaris de la renovació. Ruptura: 1) algunes veus reclamen una revisió del celibat per capellans i de la moral catòlica, encara que expertsopinadors fins i tot no catòlics han denunciat amb dades la inexistència d’aquesta vinculació causa-efecte. 2) exponents antiromans de certa edat han reclamat la dimissió del Papa o una reforma.

Renovació: molts han aplaudit el posicionament de Benet XVI de tolerància zeropetició de perdópenitència iconversió. Molts catòlics han intentat sortir de la perplexitat cercant la veritat dels fets. L’operació neteja iniciada anys enrere ha agafat embranzida: des de la carta a Irlanda han dimitit dos bisbes irlandesos, un americà, un alemany, un norueg i un belga. El lideratge intern de Benet XVI és més gran ara que mesos enrere. Es percep Benet XVI com partde la solució, i no part del problema.

A banda de la feina de l’Església, pocs han prioritzat la protecció de les víctimes i mesures per acabar amb la pederàstia. És una llàstima, i encara més quan es constata que el problema és tranversal: afecta més greumentmolts d’altres col·lectius socials. Països com Alemanya, ja ho afronten globalment. Alguns articulistes han assenyalat la culpa que en l’extensió del fenomen pot haver tingut la revolució sexual dels seixanta i la seva simpatia declarada vers la pedofília.

Marc Argemí

http://www.facebook.com/marcargemi