Manuel Milián Mestre // Avui
Font: http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/188402.html
Al’Església catòlica li ha arribat de nou un període de dura prova. Aquells que sempre tractaren d’empènyer-la cap a l’abisme potser entenguin arribada l’hora de la seva antiga pretensió de reduir-la al silenci, o a les catacumbes. El 2006, sota aquest mateix títol, El País escrivia que “la jerarquia de l’Església es refugia en la ortodòxia doctrinal per promoure una campanya d’evangelització contra allò que es percep com una ofensiva anticlerical a Espanya” (16-05-2006, pàg. 20). La cascada d’accions posteriors entre 2008 i 2010 evidencien una selectiva intencionalitat d’atac a la institució i els seus jerarques, bé per suposats abusos, o excessos dels seus sacerdots, o per aquella denúncia urbi et orbi de la pederàstia clerical en temples, col·legis, asils, o seminaris. Si entre els més de 400.000 sacerdots avui existents s’han comptabilitzat denúncies que no arriben ni tan sols al 0,5 % del clergat, ¿no estaríem davant una exageració? Es persegueix l’impacte, totalitzar la condemna, extralimitar els fets individuals, i, fins i tot, acumular suposats escàndols referencials de fa mig segle. El que és decisiu en aquesta òptica és l’impacte globalitzant, no l’equivalència enaltres sectors socials que dolen del mateix mal. El problema de l’Església és la seva visibilitat, el recurs fàcil a la hipocresia dels seus membres, entre altres raons per la seva identitat pública: un sacerdot és visible, un cristià confessa la seva fe, i es pot constatar la seva coherència. Difícilment a un maçó se l’identifica, donada la seva condició secreta, i encara menys es contrasta el seu discurs amb la seva conducta. La desigualtat és evident.
Després de la mort de Joan Pau II no es dubtà que l’Església pagaria un preu alt per l’arrossegament mundial de la seva figura, la magnitud del seu desafiament al materialisme contemporani, i la seva decisiva intervenció en la caiguda del comunisme. La fortuna em va fer viure aquells anys apassionants del 1982 al 1990 a Roma, Washington DC i posteriorment a Moscou. Tenia informació sobre els fets d’aquells anys finals del segle XX. El papa Ratzinger afegiria un últim repte amb la seva denúncia del “relativisme moral” a la cultura contemporània. Era previsible la reacció d’aquelles institucions amb l’objectiu d’implantar el laïcisme com a senyal de postmodernitat o característica inexorable dels sistemes democràtics. La Constitució dels EUA prescriu la aconfessionalitat i el respecte a la lliure pràctica de les creences i religions. ¿Per què aquest acarnissament a Europa, filla cultural del cristianisme i d’Atenes, o a Espanya, amb una obcecació que en algun moment remet a l’esperit de la II República?
Aquesta reflexió és adient, no només per les polítiques socials imposades en determinats àmbits de la moral, sinó per aquesta desorbitada manera de fer de la magistratura belga la setmana passada. Un abús tan desproporcionat a la causa de la investigació denota l’ànim pervers o la recerca de l’escàndol, i sobrepassa els àmbits de la justícia davant els casos de suposada pederàstia clerical. “Retenir” durant 9 hores tot l’episcopat reunit, confiscar documentació, ordinadors, mòbils, expedients de la cúria metropolitana de Malines; violar les tombes de dos cardenals (entre ells el gran Suenens), i projectar sobre el cardenal Danneels la sospita de greus encobriments és força més que un procediment policial usual: gairebé un dispositiu anti-Màfia o contra una organització de narcos. ¿No cabria la sospita d’una intencionalitat simbòlica? Bèlgica aporta un indubtable valor afegit per la seva confrontació històrica entre la Maçoneria i l’Església, entre la Universitat de Lovaina i el seu significat i la Universitat Lliure de Brussel·les i els seus clars objectius fundacionals. La reacció del Vaticà sembla lògica: una duríssima protesta diplomàtica i els inusuals termes usats pel cardenal secretari d’Estat: fets sense precedents “ni tan sols en els antics règims comunistes”. Res impedeix imaginar que les catacumbes siguin l’objectiu si es va més enllà de la legítima exigència de la justícia. Vergonyós.
B16 - links 