El papa alemany continuarà a Barcelona i Santiago la renovació cultural del vell continent. Està pagant el preu dels pioners. La història el recordarà, però, com aquell que va plantejar una alternativa positiva a l’indiferentisme on la cultura europea postmoderna semblava haver-se instal·lat.
L’any 2010 ha estat el cinquè de pontificat de Benet 16. Com en els anteriors, enguany també l’han acompanyat polèmiques mediàtiques. El 24 de gener, Bernard-Henry Lévy considerava en les pàgines d’El País que Ratzinger estava essent “víctima d’un judici mediàtic” i “la continua manipulació dels seus textos”, a propòsit de la seva relació amb els jueus. Dos mesos més tard les planes del New York Times i de molts altres diaris recuperaven diversos casos sobre abusos sexuals de sacerdots catòlics, apuntat a una responsabilitat -mai demostrada- de Benet 16 en l’encobriment (vegeu resum del cas aquí).
Una rere l’altra, cap de les polèmiques ha demostrat culpabilitat alguna de Benet 16. John Allen, principal expert nordamericà en informació catòlica, l’ha qualificat de “Papa de les ironies”. Per exemple, la de ser el Papa vist des de dins com el gran reformador contra els abusadors sexuals i des de fora com el gran encobridor; o la de se ser identificat com un pontífex intel·lectual i professor però ser notícia per tot menys per aquesta faceta.
Al seu pas Benet 16 desferma un soroll mediàtic eixordador. La recent visita a Regne Unit n’ha estat un altre exemple. Però el mateix va passar amb la visita a Portugal, o el viatge a Malta: gran fredor mediàtica però una càlida i massiva resposta popular. Fins i tot, la Missa a Escòcia, el primer acte massiu al Regne Unit, aconseguí reunir més de 70.000 fidels, malgrat la intensa pluja de males notícies pel Papa. A Londres, la gran munió de gent de Hyde Park multiplicava per molt el nombre d’assistents a les protestes. Efectivament, és també una ironia que la persona que arriba amb pitjor premsa a cada lloc és després rebuda com no ho ha arribat a estar cap altre personalitat ni artista.
La pregunta que es fan molts observadors és ¿per què tanta agressivitat vers Benet 16? Per què, per exemple, s’ignoren fets fàcilment contrastables, com les seves peticions de perdó? ¿per què s’ha arribat al que alguns han qualificat de “deformació monstruosa de la realitat”?
Respostes s’han donat, amb més o menys fortuna. El mes d’agost dos prestigiosos vaticanistes, Andrea Tornielli i Paolo Rodari, publicaven Attacco a Ratzinger, on descartaven la teoria de la conspiració però identificaven tres fonts de problemes per al pontífex: atacs des de fora (laïcistes, grups feministes radicals i gais, laboratoris farmacèutics que venen productes abortius, advocats que demanen indemnitzacions milionàries per casos d’abusos), enemics de dins (els que plantegen el Vaticà II com una ruptura i no com una renovació) i el foc amic d’alguns dels seus col·laboradors.
Una de les darreres hipòtesis arriba de James MacMillan, compositor de la música escollida per la beatificació del Cardenal Newman, que veu Benet XVI com “el pitjor enemic de les ferotges èlites seculars britàniques” procedents dels campus europeus que van protagonitzar el maig del 68.
Una altra possible interpretació sigui que Benet 16 està representant el gran sí de Déu en una societat que genera indiferentisme respecte dels altres, del món i, per descomptat, respecte de Déu. Josep Ramoneda -persona gens sospitosa de proximitat amb el pontífex- carrega precisament en el seu darrer assaig contra “totalitarisme de la indiferència”. ¿No serà, precisament, aquesta capacitat de trencar la desgana dominant, allò que converteix Benet 16 en un personatge incòmode?
Efectivament, seguir atentament els seus escrits permet descobrir a un transgressor que planteja una alternativa ferma a la cultura dominant, i que no es conforma en reduir la religió a una qüestió folklòrica. El 18/04/05, en la Missa prèvia a l’elecció del Papa, el llavors Cardenal Ratzinger avisa: “Es va constituint una dictadura del relativisme que no reconeix res com definitiu i que deixa com a última mesura només el propi jo i els seus desitjos “. Cinc anys més tard, la tasca de clarificació semàntica en un món amb gran ambigüitat de conceptes es confirma com una de les principals tasques de Benet 16. S’ha proposat donar un sentit a cada paraula i una paraula a cada realitat. Afirma que “la construcció d’una societat humana requereix fidelitat a la veritat”. Explica que hi ha un “problema de llenguatge” amb l’amor, que no es pot reduir al sentimentalisme. No confon l’ètica amb l’estètica, ni els drets amb els desitjos, ni la veritat amb la versemblança, ni la família amb una convenció. Afirma que hi ha esperança, i confia en la raó. I, a més, té un fil de veu amable i un posat d’ancià bondadós.
Ironies de la vida, les reaccions desproporcionades, les acusacions precipitades i la befa pública són l’escenari que permet valorar millor, per contrast, la gran novetat del discurs constructiu, amable i positiu d’aquest Papa que alguns donaven per acabat abans de començar, però que s’està convertint en el gran renovador de l’Església Catòlica.
La biografia més completa, que està a punt de sortir, el bateja com “el Papa de la raó” i “el primer postmodern”. D’aquí el desconcert. El desconcert postmodern.
Propera parada, Santiago i Barcelona.
Marc Argemí (marcargemi@gmail.com)
B16 - links 
Hola Marc!
Tot el meu respecte per l’església catòlica i pel Papa. Però crec que la lectura que en fas no és del tot encertada.
Comparteixo que les crítiques a l’Església tenen especial virulència. I sé que aquesta és l’essencia del teu discurs. Per tant, tot el que ve ara ho faig no canviant la simptomatologia sinó la diagnosi.
L’Església té tres problemes de base i que tenen difícil solució. La primera és que té 2000 anys d’història i això dona temps per equivocar-se moltes vegades. A més, els valors canvien. I allò que, potser, en el seu temps es veia bé, avui es veu com una atrocitat.
El segon problema és encara més greu. L’Església es percep com una institució. I les institucions han entrat en crisi i són volubles a les crítiques. Si no, que els diguin als polítics…
El tercer és que l’Església, amb el seu convenciment que el seu missatge és positiu, que és la Veritat i que històricament el que ha dit ha anat a missa (i mai millor dit), ens diu a tots (i no només als cristians) què hem de fer. I això genera un fort rebuig. Si no trobes cap exemple, pensa en la virulència que van mostrar davant el matrimoni homosexual. Que Roma digui que els homosexuals no es poden casar pel seu rite, depen d’ells. Que ens diguin als demés que no poden fer-ho o que teniu la propietat del terme matrimoni és ridícul (el matrimoni és molt anterior a Jesús).
No tenir en compte aquests tres elements em sembla un error molt important per que és la base de la argumentació anticatòlica.
A partir d’aquí, les crítiques a Benet 16 s’han d’entendre no com crítiques a ell sinó al que ell representa. Però el que ell representa no per a tu, sinó per la immensa majoria de la societat europea. Per què això passava en menys mesura amb Joan Pau II? Doncs per que era més carismàtic. El nou Papa no cau simpàtic. Feble com argument? Potser sí, però jo crec que respon a la realitat.
I llavors? Els lobbys de pressió? Qui hi ha interessat? Jo no nego que certs lobbys puguin tenir un cert interes en desprestigiar el discurs de l’Església respecte a certs temes. Però tinc dubtes que avui hagin de posar esforços. És la pròpia societat, sense necessitat de l’empenta de ningú, la que reclama certs canvis en el discurs fet des de Roma precisament pel postmodernisme del que parles. És a dir, el senyor Durex a Europa ja ha guanyat. I fa temps.
Potser tu estàs anant més enllà i penses en Àfrica però és que no ho necessiten tampoc per que també hi ha moltíssimes persones tractant d’ajudar als africans in situ que estan a favor del preservatiu. Jo crec que el missatge de que el preservatiu és bo ha calat socialment. Ja no cal fer-ho d’una forma artificiosa.
Així doncs, per què se’l critica pels pederastes, el diàleg religiós i la relació amb els jueus? La resposta és senzilla. Per que és el Papa. Ja està. No fa falta gaire per a que la gent critiqui l’Església. En això t’estic donant la raó des del principi.
Ara bé, no és del tot “gratuït”. I és que l’Església actua com totes les institucions: Quan sorgeix un problema, primer fan veure que no ha passat res, després quan la bola s’ha fet gran ho accepten com amb la boca petita. I, finalment, reconeixen l’error subratllant que ja han demanat perdó. Una actitud força cínica. Perdona la trivialitat, però la seqüència és la mateixa que la de Zapatero davant la crisi.
A la teva pregunta de per què el reben amb tants honors jo diria que per que la percepció (i la realitat) és que l’Església encara és molt (però molt) poderosa. Ho dic amb totes les connotacions positives i negatives de la paraula. Encara hi ha molta gent que s’hi sent partícip i que li agrada anar a veure el Papa. I està molt bé.
Els estats també reben bé el Sant Pare primer per que hi ha presidents creients. I, a més, per que és un error posar-se en contra l’Església. I si no, que li diguin a Zapatero que cada dos per tres li munten una manifestació. I consti que, en aquest cas, l’Església estaria actuant com a lobby, allò que critiques de les empreses.
Per últim (i perdona el rotllo), el que no comparteixo gens és la crítica al postmodernisme i a la suposada pèrdua de valors. Aquesta és la pitjor i més errònia lectura que mai pot fer l’Església.
La postmodernitat i els valors líquids tenen els seus inconvenients, això és cert. Ara bé, mai (repeteixo mai) hem tingut tants anys de pau com des de la modernitat. Mai hi ha hagut tant respecte per les cultures no pròpies. Mai hi ha hagut tanta gent disposada a utilitzar anys de la seva vida per ajudar els altres.
Sempre hi ha pujades i baixades. No dic que no hi haurà mai més guerres. Sarkozy, per exemple, s’està ocupant de atiar un foc amb el que ens podem cremar. Però estic segur que, a la llarga, la mitjana de conflictes per any s’anirà reduint.
En definitiva, el problema de Benet 16 no és Benet 16. Quan arribi el seu succesor tindrà problemes similars.
Apa noi! Una abraçada!
Hola Alberto!
moltes gràcies per donar la teva opinió! ajuda!
Pingback: Com es podria resumir el pontificat de Benet XVI fins ara? « B16 – links
Pingback: Benet XVI, blanca gavina sobre mar tempestuós « B16 – links
Pingback: Bones festes i males notícies… o la singular forma de felicitar el Nadal que té Benet XVI « B16 – links
Pingback: Dues plagues, tres reptes i una alternativa: la crisi mundial vista per Benet XVI | B16 – links