La crisi de la pederàstia a l’Església, en 1001 paraules

Els càrrecs

New York Times (NYT) publica (12/3/10) que el 1980 l’arxidiòcesi de Munic i Freising acollí i finalment reincorporà a les seves funcions un sacerdot acusat d’abusar sexualment de nens. El bisbe era aleshores Joseph Ratzinger. El capellà perpetrà més tard nous abusos i fou processat. Com s’ha demostrat després, qui prengué la decisió de readmetre’l no fou Ratzinger sinó el vicari general: la reassignació tingué lloc el setembre de 1982, quan Ratzinger ja estava a Roma.

Per les mateixes dates (5/03/10) s’intenta implicar el germà de Ratzinger, però l’acusació directe a ell no se sostè.

La resposta de Benet XVI a la pederàstia

Benet XVI (19/03/10) escriu una carta als catòlics d’Irlanda [anglès, castellà, català] sobre els abusos a nens i joves per part de clergues, destapats pels informes Murphy (juliol 2009) i Ryan (maig 2009). Irlanda és el segon país, després d’Estats Units, on s’investiga a fons.

En la missiva, Benet XVI apunta 8 causes d’aquest desastre de l’Església: 1) inadequada resposta a la secularització; 2) descuit de pràctiques sagramentals i devocionals (confessió freqüent, pregària diària i recessos anuals); 3) tendència a adoptar formes de pensament i judici sense referència suficient a l’Evangeli; 4) tendència a evitar enfocaments penals de les situacions canònicament irregulars; 5) procediments inadequats per a determinar la idoneïtat dels candidats al sacerdoci i a la vida religiosa; 6) insuficient formació humana, moral, intel·lectual i espiritual en els seminaris i noviciats; 7) tendència social a afavorir el clergat i altres figures d’autoritat i 8 ) una preocupació fora de lloc pel bon nom de l’Església i per evitar escàndols.

A les víctimes diu: “Heu sofert immensament. N’estic tan apesarat! Sé que res pot esborrar el mal que heu suportat. (…). És comprensible que us sigui difícil perdonar o reconciliar-vos amb l’Església. En el seu nom, expresso obertamentla vergonya i el remordiment que tots sentim. Al mateix temps, us demano que no perdeu l’esperança”. Alssacerdots i religiosos que han abusat de nens: “Respondreu davant Déu Totpoderós i davant els tribunals degudament constituïts”. Als bisbes: “no es pot negar que alguns de vosaltres i dels vostres predecessors heu fracassat, de vegades lamentablement, a l’hora d’aplicar les normes, codificades fa molt de temps, del dret canònic sobre els delictes d’abusos de nens. S’han comès greus errors en resposta a les acusacions”.

Benet XVI proposa, a més, cinc mesures: 1) un any de penitència; 2) redescobrir el sagrament de la Reconciliació (la confessió); 3) fomentar l’adoració eucarística; 4) una Visita Apostòlica (una inspecció) en algunes diòcesis, seminaris i congregacions religioses; 5) una missió per a tots els bisbes, sacerdots i religiosos. En altres paraules: fer net.

Més càrrecs encara

El 24/03/10, NYT apunta directament Benet XVI com a responsable d’un cas quan era encara cardenal: el funest cas de Lawrence Murphy, que va abusar de nens sords durant els 70 a la diòcesi de Milwaukee i no fou condemnat ni per la justícia ordinària ni per l’arquebisbat. Com s’ha vist després, la manca de diligència en el càstig del malfactor fou culpa del propi arquebisbat local: el cas no va arribar al Vaticà fins als 90. L’esbiaix de la notícia periodística pot explicar-seper errors de traducció i perquè l’article beu de dues fonts: els advocats que han denunciat l’Arquebisbat (un d’ells, Jeffrey Anderson, té litigi obert amb la Santa Seu) i l’arquebisbe retirat de Milwaukee Rembert Weakland, en actiu en el moment dels fets.

El 2/2/10 Associated Press llançà una nova acusació contra Benet XVI, les proves de la qual es demostraren falses. El 9/4/10 hi tornà NYT amb més acusacions, amb igual sort.

En resum, les acusacions contra l’Església són tres: 1) alguns sacerdots catòlics abusaren de nens; 2) molts bisbes ho ocultaren, i 3) Benet XVI n’és personalment responsable. Amb dades a la mà, el n. 1 és lamentablement cert en una ínfima minoria del col·lectiu; n. 2 s’afirma en determinats prelats i n. 3 és rotundament fals.

Les conseqüències

Alguns han reclamat jutjar el Papa per encobriment, i han aprofitat per un judici negatiu sobre el catolicisme en en el seu conjunt. Altres de funest record ja havien intentat, temps enrere usar els delictes d’uns pocs per desacreditar tota la institució. Alguns advocats intenten treure’n profit. No han faltat veus amigues del Papa des del judaisme, des del’agnosticisme i, en general, des d’ambients intel·lectuals.

El Vaticà ha posat sobre la taula tota la informació de què disposa. L’exercici de transparència ha arribat fins a l’extrem que el fiscal del Vaticà parlés sobre els casos d’abusos en una documentada entrevista. La Santa Seu ha fet públics els reglaments pels quals es jutgen aquests casos i abundant documentació.

Dins de l’Església, hi ha hagut partidaris de la ruptura i partidaris de la renovació. Ruptura: 1) algunes veus reclamen una revisió del celibat per capellans i de la moral catòlica, encara que experts i opinadors fins i tot no catòlics han denunciat amb dades la inexistència d’aquesta vinculació causa-efecte. 2) exponents antiromans de certa edat han reclamat la dimissió del Papa o una reforma.

Renovació: molts han aplaudit el posicionament de Benet XVI de tolerància zero, petició de perdó i penitència iconversió. Molts catòlics han intentat sortir de la perplexitat cercant la veritat dels fets. L’operació neteja iniciada anys enrere ha agafat embranzida: des de la carta a Irlanda han dimitit dos bisbes irlandesos, un americà, un alemany, un norueg i un belga. El lideratge intern de Benet XVI és més gran ara que mesos enrere. Es percep Benet XVI com partde la solució, i no part del problema.

A banda de la feina de l’Església, pocs han prioritzat la protecció de les víctimes i mesures per acabar amb la pederàstia. És una llàstima, i encara més quan es constata que el problema és tranversal: afecta més greument a molts d’altres col·lectius socials. Països com Alemanya, ja ho afronten globalment. Alguns articulistes han assenyalat la culpa que en l’extensió del fenomen pot haver tingut la revolució sexual dels seixanta i la seva simpatia declarada vers la pedofília.

Marc Argemí

http://www.facebook.com/marcargemi