Per al llenguatge de comunicació pública, l’Evangeli –bona notícia en grec- és el missatge que difonen els cristians. En el context comunicatiu actual, aquest missatge cristià afronta un repte similar al de moltes altres propostes: aconseguir tenir el torn de la paraula i ser escoltat en aquesta gran conversa global, que s’ha vingut a anomenar opinió pública.
¿Què és, l’opinió pública? Podria representar-se amb la metàfora de la tertúlia de cafè: un lloc on es passa d’un tema a un altre i cadascuna de les persones expressa el seu parer. Es dóna una concurrència més o menys lliure de missatges: uns són del Barça i altres del Madrid, els de més enllà estan a favor dels braus mentre que els de més ençà en contra, i així en tot. L’opinió pública, sabem, no és uniforme, com no són uniformes les converses que es mantenen en les diferents taules d’un mateix bar. Però sí podem assumir que hi ha bars en què predominen un tipus concret de missatges i opinions. Això de vegades es nota fins i tot en la decoració, en l’aspecte i la indumentària dels clients habituals, el mobiliari o la programació televisiva.
Sigui com sigui, fins els bars més dispars entre ells solen compartir un denominador comú, conformat per unes pautes de conducta: per exemple, els clients paguen i els cambrers serveixen, hi ha lavabos, una taula de preus, un horari de tancament, etc.
Pensem ara en l’opinió publicada i expressada en premsa, ràdio, televisió i fòrums d’Internet. En el seu conjunt, i amb tots els seus matisos, formen el que normalment s’anomena opinió pública: allò que es comenta pel carrer, que està a l’ordre del dia. Hi ha una certa pluralitat, com en els bars. I pot identificar-se, també, un cert denominador compartit pels mitjans majoritaris. En aquests entorns, ¿com prova el missatge del cristianisme? ¿és acceptat en el denominador comú de tots els mitjans? reprenent el símil dels bars ¿pot entrar i sortir de bar en bar, o bé malviu en una mala tasca de barri vell?
D’una banda, es pot constatar que algunes parts del missatge són ben acceptades, si no lloades, per l’ànim general: posem per cas les accions de beneficència. Com a molt, els més rondinaires diran que són coses ben estranyes, però no se’ls acudirà qualificar-les de nocives i perillores.
D’altra banda, però, com que l’Evangeli té la peculiaritat de ser una proposta global de vida, per molts altres angles provoca, ben sovint, conflicte. El missatge cristià xoca amb corrents de pensament molt establerts, amb comportaments pràctics estesos i amb interessos econòmics molt definits. Està a la vista de qualsevol observador: hi ha confrontacions fortes en àmbits com el concepte de família, l’educació, el paper de la religió en la societat i el respecte a la vida.
Però seria injust constatar això i no reconèixer que els conflictes no només són culpa del caràcter global del missatge cristià: en sentit oposat, també hi ha missatges o pautes de conducta que es presenten a si mateixes com a incompatibles amb el cristianisme. I no només això: alguns fins es reivindiquen com a posicions l’acceptació de les quals seria imprescindible si hom vol exercir ciutadania de ple dret en la societat. Posem per cas, algunes concepcions de la unitat familiar que ataquen d’homofòbiques i discriminatòries –i per tant, susceptibles de prohibició‑ propostes que, com la cristiana, arrosseguen mil·lennis de bagatge cultural.
Per un costat o per l’altre, es produeix una col·lisió de valors: col·lisió entre el que l’Evangeli diu i el que diuen d’altres.
La col·lisió de missatges empeny els cristians a prendre partit. El terme empènyer expressa amb precisió allò que succeeix: el cristià es veu arrossegat, tant si vol com si no, a definir-se. Per més que vulgui evitar la presa de decisions, la mateixa indefinició ja és, de certa manera, un prendre partit. No es pot nedar i guardar la roba.
¿Quines sortides poden donar-se al conflicte, des del punt de vista cristià? Simplificant molt, podem identificar-ne sis.
1) El silenci
La primera és el silenci: el silenci de qui veu que les seves conviccions xoquen amb allò que sembla ser la postura més acceptada i opta per callar, és a dir, per no manifestar el seu desacord. Quanta més gent prengui aquesta sortida, la que sembla ser la postura més acceptada serà cada vegada més i més dominant. Això farà que la pressió contra els discrepants creixi proporcionalment, per la tendència dels grups humans a buscar una conformitat. A aquesta postura més acceptada se l’anomena amb freqüència allò políticament correcte. I a aquest fenomen de l’ocultació del pensament discrepant, l’espiral del silenci. Però si un cristià opta pel silenci ¿Quin missatge pot arribar a comunicar? Un missatge cristià insípid, que no té gust de res.
2) La paràlisi
La segona sortida al conflicte és optar per la paràlisi: la paràlisi de qui no està disposat a cedir en els propis valors ni té por a manifestar-los, però tira la tovallola a l’hora de promocionar-los. Es refugia en una actitud de lamentació constant per la situació: es pensa que ja no hi ha res a fer i se cedeix la iniciativa a altres propostes. En la pràctica, la paràlisi suposa un reconeixement implícit que hi ha missatges més adequats per al públic actual, que l’Evangeli està passat de moda. A més, el lament deixa poques forces lliures que es podrien invertir en millorar el missatge propi i fer-lo més atractiu.
Així, de mica en mica, el missatge cristià va adquirint certa flaire a tancat i a florit: adquireix un sabor amargant, el de l’amargor de la tristesa i del derrotisme.
3) La reacció
La tercera opció és la reacció de qui opta per mantenir les conviccions contra tots els elements però reacciona davant les altres propostes amb agressivitat. Se sent amenaçat, i respon amenaçant. Té, podria dir-se, la psicologia del soldat que passa la guerra dins de la trinxera, a primera línia de front, en una constant sensació de perill. Potser sigui un missatge carregat de bona intenció, però –pel seu origen reaccionari‑ pot acabar excessivament centrat en l’atac als missatges contra els quals xoca aquell cristià. Potser s’obté respecte, però no nous partidaris del missatge propi, un missatge que no ha estat comunicat positivament.
Així, el missatge adquireix un sabor massa àcid: efectiu en un primer moment, però que cou i acaba resultant, en general, antipàtic.
4) La indigestió
La quarta alternativa és la indigestió de qui intenta fer compatible el missatge del cristianisme amb qualsevol altre que sigui dominant, pro bono pacis. És una situació difícil de sostenir, ja que en alguns punts els missatges són del tot incompatibles (no es pot estar a favor i en contra de l’avortament al mateix temps davant la mateixa situació, a favor i en contra de l’ordenació de dones, etc.). Reprenent el símil dels bars, la indigestió és una sortida que a un li obre les portes de molts locals: és a dir, aquells que han estat recelosos del missatge cristià veuran en aquesta actitud un acostament que aplaudiran. Ara bé, la incoherència tard o d’hora surt a la llum. Hi ha el moment de o caixa o faixa. Per això el missatge resultant sol adquirir un sabor excessivament dolç: entra bé, però cansa i no arriba a alimentar del tot. És com els núvols de sucre: per festa major donen el seu joc, però ningú no té la màquina de fabricar-ne a casa per a ús quotidià.
5) L’empatx
La cinquena possibilitat és l’empatx, de qui respon a la col·lisió amb una barreja de desconfiança vers tot allò que vingui de fora i un rearmament moral i doctrinal ancorat en la tradició. El món, l’opinió dominant, sembla no tenir solució, però enlloc de reaccionar agressivament el que es fa és bastir un món paral·lel, el món dels cristians, on el temple esdevé refugi, i el no cristià un estrany. El sabor que pot derivar-se d’això és un sabor excessivament salat. La sal, que en mesures controlades serveix per conservar els aliments, en el seu excés fa les viandes carregoses, embafadores.
Hi ha una mica de caricatura en la descripció d’aquestes cinc actituds i els sabors resultants. La realitat mai no és així. Ni els sabors mai no es presenten sols, ni es pot trobar el missatge cristià marcat en exclusiva per un gust concret. Una mateixa persona pot expressar-se, en la gran conversa de l’opinió pública, a estones agre, a estones ensucrat fins al capdamunt, sarcàsticament àcid o inoportunament salat.
Per això es pot afirmar que hi ha una sisena i última sortida al conflicte del missatge cristià amb el pensament dominant. Última, i única que fa honor al missatge. És l’opció de l’originalitat.
6) L’originalitat
Ser original és aconseguir una combinació de sabors que provoqui, tant com es pugui, el regust de la recepta original. L’originalitat no s’ha de confondre amb l’ocurrència, el diletantisme o la transgressió. Com deia Gaudí, “l’originalitat consisteix a tornar a l’origen”. Ser original implica relacionar-se amb l’origen del missatge que es vol transmetre.
I l’origen és una conversa a la Palestina de fa 2000 anys quan Jesús va dir als seus amics que prediquessin la bona notícia de l’Evangeli. D’aleshores ençà el missatge cristià ha estat transmès, l’Església n’ha actuat com una caixa de ressonància i totes les generacions han tingut qui el fes vida i el prediqués. Nombrosos exemples els tenim avui: l’Evangeli és vell, però és també molt nou, com deia un sant molt recent. Continua essent una novetat, passats vint segles. Hi ha massa persones que estan de tornada d’un lloc –el cristianisme original‑ en el qual mai no han anat, que mai no han pogut assaborir. Potser l’han tastat massa salat als anys cinquanta, massa dolç als seixanta, massa àcid als setanta, massa amargant als vuitanta i massa insípid als noranta i fins els nostres dies.
Si algun èxit tenen altes missatges de flaire espiritual vinguts d’orient és, en part, perquè compten a favor el fet que els acompanyi un aroma de novetat.
En una societat postcristiana com la catalana, potser cal reeducar el gust i donar a l’Evangeli l’oportunitat de sorprendre’ns. Hem viscut un segle obsessionats pel progrés, i el missatge cristià se’ns presentava com una vella andròmina que fa nosa, de la qual calia desempallegar-se’n. La Vanguardia de l’any 1900 citava la paraula progrés menys d’una vegada al dia. La fe en aquest progrés va arribar al seu zenit el 1969, en ple empatx revolucionari, quan fou invocat més de 3.000 vegades. Des del 2008 el seu ús va davallant, potser perquè hem descobert que el progrés s’ha acabat convertint en un eufemisme per referir-nos a la trampa del viure a crèdit, i al final haurem de reconèixer que tenia raó l’àvia quan deia que no s’havia d’estirar més el braç que la màniga.
Perquè una cosa és ser antiquat, i altra ben diferent ser fidel a uns orígens. Ningú no li retreu a Guardiola que ensenyi a jugar un futbol de fa més de vint anys, perquè marca gols i guanya títols. Ningú no diria que el cristianisme està obsolet, si els cristians estiguessin més contents pel fet de ser-ho.
El secret de l’originalitat
El secret de la recepta original del missatge cristià és que cada generació l’ha de fer seu i l’ha de transmetre i viure de manera comprensible als seus contemporanis. Benet XVI està intentant que els cristians centrin l’atenció en allò essencial, que és la bellesa de l’amistat amb Crist. Deixa en un segon moment, sense silenciar però tampoc sense sobredimensionar, les obligacions que comporta l’acceptació d’aquesta amistat. Per a ell, el cristianisme és un gran sí. I aquesta presentació del cristianisme, com una resposta esperançada, és el que millor pot escoltar una societat tan trista, tan trista com la nostra, que es constata que està trista perquè va cap a l’extinció demogràfica. Aquest encert de Benet XVI en donar al missatge cristià el sabor original ¿No podria explicar l’acarnissament amb què se l’està tractant des de l’establishment políticament correcte? La ràbia no ho explica tot: potser hi ha també por a que, al capdavall, aquest vellet que representa allò contra el que s’ha lluitat durant tant de temps, pugui ser escoltat,… i seguit.
Ser original vol dir, ser autèntic. Si volguéssim completar la metàfora dels gustos, es podria dir que aquest últim és el cas en què el missatge adquireix sabor genuí, autèntic, que està al seu punt en cadascun dels sabors.
Marc Argemí, marcargemi@gmail.com, @marcargemi
………………………………………………………………………………..
Apèndix
Una de les grans
cuineres de missatge cristià autèntic del segle XX és la
Mare Teresa de Calcuta.
Benet XVI recordava
fa poc la resposta que aquesta monja va donar quan li van preguntar quina era la primera cosa que hauria de canviar en l’Església: “tu i jo”.
La pregunta sobre com arribar a la comunicació de la fe que sigui capaç superar amb èxit el repte de la confrontació amb altres missatges és, al final, una pregunta sobre la coherència pròpia. És una pregunta sobre les col·lisions del missatge cristià amb la pròpia vivència del cristianisme, la que cadascú fa personalment. Ras i curt: el factor determinant no és la tècnica, sinó la vida; no són les aptituds, sinó les actituds.
Assumit aquest punt de partida ¿Com arribar al sabor original, a l’aroma inconfusible de l’autenticitat?
En realitat, no hi ha una sola recepta. Així com cada xef té els seus trucs, de la mateixa manera cada cristià pot donar al missatge de l’Evangeli un to particular. Del punt de partida, que és la necessitat de coherència, es deriva que tots els xefs han de conèixer bé la recepta original i n’han de respectar els principis bàsics. No es pot ser marxista, en el sentit cinematogràfic del terme, una actitud que el gran Grouxo va definir amb la sentència “Aquests són els meus principis, si a vostè no li agraden, en tinc d’altres”. Més aviat, s’adiu molt millor aquella actitud que suggeria un d’aquells grans transmissors de missatge cristià, a qui no se li van estalviar col·lisions:
“— amplitud d’horitzons, i un aprofundiment enèrgic, en allò permanentment viu de l’ortodòxia catòlica;
— afany recte i sa :—frivolitat, mai:— de renovar les doctrines típiques del pensament tradicional, en la filosofia i en la interpretació de la història…;
“— una atenció acurada a les orientacions de la ciència i del pensament contemporanis;
“— i una actitud positiva i oberta, davant la transformació actual de les estructures socials i de les formes de vida”.
En una segona part, podríem explicar algunes receptes que s’han demostrat exitoses, però això ja són figues d’un altre paner.
B16 - links 