Category Archives: Portugal

Sento una gran alegria en veure aquí reunit el conjunt multiforme de la cultura portuguesa, que de manera tan digna representeu: dones i homes afanyats en la investigació i edificació dels diversos sabers. Expresso a tots el testimoni de la meva més alta estima i consideració, reconeixent la importància del que feu i del que sou. El Govern, representat aquí per la Senyora Ministra de Cultura, i a la qual dirigeixo la meva deferent i grata salutació, es preocupa per les prioritats nacionals del món de la cultura, amb els oportuns incentius. Dono les gràcies a tots els que han fet possible aquesta trobada, en particular a la Comissió Episcopal de la Cultura, amb el seu president, Mons. Manuel Clemente, a qui agraeixo les paraules de cordial acollida i la presentació de la realitat polifònica de la cultura portuguesa, representada aquí per alguns dels seus millors protagonistes, sentiments i expectatives dels quals s’ha fet portaveu el cineasta Manoel de Oliveira, de venerable edat i trajectòria, i a qui saludo amb admiració i afecte, al mateix temps que li agraeixo les paraules que m’ha dirigit, i en què ha deixat entreveure les ànsies i disposicions de l’ànima portuguesa enmig de les turbulències de la societat actual.

En efecte, en la cultura d’avui es reflecteix una “tensió” entre el present i la tradició, que de vegades adquireix forma de “conflicte”. La dinàmica de la societat absolutitza el present, aïllant-lo del patrimoni cultural del passat i sense la intenció de projectar un futur. Però, una valoració del “present” com a font d’inspiració del sentit de la vida, tant individual com social, s’enfronta amb la forta tradició cultural del poble portuguès, profundament marcada per la influència mil·lenaria del cristianisme, i amb un sentit de responsabilitat global, confirmada en l’aventura dels descobriments i al zel missioner, compartint la fe amb altres pobles. Els ideals cristians d’universalitat i fraternitat van inspirar aquesta aventura comuna, encara que també es va sentir la influència de l’il luminisme i del laïcisme. Aquesta tradició va donar origen a allò que podíem anomenar una “saviesa”, és a dir, un sentit de la vida i de la història, del qual formaven part un univers ètic i un “ideal” que acomplir per part de Portugal, que sempre ha procurat relacionar-se amb la resta del món.

L’Església apareix com la gran defensora d’una sana i elevada tradició, la rica aportació està al servei de la societat; aquesta segueix respectant i apreciant el seu servei al bé comú, però s’allunya de l’esmentada “saviesa” que forma part del seu patrimoni. Aquest “conflicte” entre la tradició i el present s’expressa en la crisi de la veritat, però només aquesta pot orientar i traçar el rumb d’una existència aconseguida, com a individu o com a poble. De fet, un poble que deixa de saber quina és la seva pròpia veritat, acaba perdent-se en el laberint del temps i de la història, sense valors ben definits, sense grans objectius clarament enunciats. Estimats amics, queda per fer un gran esforç per aprendre la forma en la qual l’Església se situa en el món, ajudant a la societat a entendre que l’anunci de la veritat és un servei que ella li ofereix, obrint horitzons nous de futur, grandesa i dignitat. En efecte, l’Església té «una missió de veritat que acomplir en tot temps i circumstància a favor d’una societat a la mesura de l’home, de la seva dignitat i de la seva vocació. […] La fidelitat a l’home exigeix la fidelitat a la veritat, que és l’única garantia de llibertat (cf. Jn 8,32) i de la possibilitat d’un desenvolupament humà integral. Per això, l’Església la cerca, l’anuncia incansablement i la reconeix allà on es manifesti. Per l’Església, aquesta missió de veritat és irrenunciable» (Enc. Caritas in veritate, 9). Per a una societat formada majoritàriament per catòlics, i la cultura de la qual ha estat profundament marcada pel cristianisme, resulta dramàtic intentar trobar la veritat fora de Jesucrist. Per a nosaltres, cristians, la Veritat és divina, és el “Logos” etern, que va prendre expressió humana en Jesucrist, que va poder afirmar amb objectivitat: «Jo sóc la veritat» (Jn 14,6). La convivència de l’Església, amb la seva ferma adhesió al caràcter perenne de la veritat, amb el respecte per altres “veritats”, o amb la veritat dels altres, és una cosa que la mateixa Església està aprenent. En aquest respecte dialogant es poden obrir portes noves per a la transmissió de la veritat.

«L’Església –escrivia el Papa Pau VI— ha d’anar cap al diàleg amb el món en què li toca viure. L’Església es fa paraula; l’Església es fa missatge; l’Església es fa col·loqui »(Enc. Ecclesiam suam, 34). En efecte, el diàleg sense embuts, i respectuós de les parts implicades en ell, és una prioritat avui en el món, i en la qual l’Església se sent compromesa. Una prova d’això és la presència de la Santa Seu en els diversos organismes internacionals, com per exemple en el Centre Nord-Sud del Consell d’Europa, instituït aquí a Lisboa fa 20 anys, i que té com a pedra angular el diàleg intercultural, amb la finalitat de promoure la cooperació entre Europa, el sud de la Mediterrània i l’Àfrica, i construir una ciutadania mundial fundada sobre els drets humans i la responsabilitat dels ciutadans, amb independència del seu origen ètnic o pertinença política, i respectuós de les creences religioses. Tenint en compte la diversitat cultural, cal aconseguir que les persones no només acceptin l’existència de la cultura de l’altre, sinó que aspirin també a enriquir-se amb ella i a oferir-li allò que té de bo, de veritable i de bell.

Aquest és un moment que exigeix el millor de les nostres forces, audàcia profètica i, com diria el vostre Poeta nacional, «mostrar al món nous mons» (Luís de Camões, Os Lusíadas, II, 45). Vosaltres, treballadors de la cultura en qualsevol de les seves formes, creadors de pensament i d’opinió, «gràcies al vostre talent, teniu la possibilitat de parlar al cor de la humanitat, de tocar la sensibilitat individual i col·lectiva, de suscitar somnis i esperances, d’eixamplar els horitzons del coneixement i del compromís humà. […] I no tingueu por de confrontar-vos amb la font primera i última de la bellesa, de dialogar amb els creients, amb qui com vosaltres se senten pelegrins en el món i en la història cap a la Bellesa infinita» (Discurs als artistes, 2009.11.21).

Precisament, per tal «d’infondre en les venes de la humanitat actual la virtut perenne, vital i divina de l’Evangeli» (Joan XXIII, Const. Ap. Humanae salutis, 3), es va celebrar el Concili Vaticà II, en què l’Església, a partir d’una renovada consciència de la tradició catòlica, pren seriosament i discerneix, transfigura i transcendeix les crítiques que estan a la base de les forces que van caracteritzar la modernitat, és a dir la Reforma i l’il luminisme. Així, l’Església, per si mateixa, acollia i recreava el millor de les instàncies de la modernitat, però d’una banda superats i, de l’altra, evitant els seus errors i camins que no tenen sortida. L’esdeveniment conciliar va posar les premisses d’una autèntica renovació catòlica i d’una nova civilització, la “civilització de l’amor”, com a servei evangèlic a l’home i la societat.

Estimats amics, l’Església considera la seva missió prioritària en la cultura actual mantenir desperta la recerca de la veritat i, conseqüentment, de Déu; portar a les persones a mirar més enllà de les coses penúltimes i posar-se a la recerca de les últimes. Us convido a aprofundir en el coneixement de Déu, de la mateixa manera que ell s’ha revelat en Jesucrist per a la nostra plena realització. Feu coses belles, però, sobretot, convertir les vostres vides en llocs de bellesa. Que intercedeixi per vosaltres Santa Maria de Betlem, venerada des de segles pels navegants de l’oceà i avui pels navegants del Bé, la Veritat i la Bellesa.

Paraules del Sant Pare Benet XVI als periodistes durant el vol a Portugal

Font: traducció pròpia a partir de http://www.vatican.va/holy_father/benedict_xvi/speeches/2010/may/documents/hf_ben-xvi_spe_20100511_portogallo-interview_sp.html

Dimarts 11 maig, 2010

Pare Lombardi .- Santedat, quines preocupacions i sentiments té respecte la situació de l’Església a Portugal? Què es pot dir a Portugal, profundament catòlic en el passat i que ha portat la fe pel món, però avui en vies de profunda secularització, tant en la vida quotidiana com en l’àmbit jurídic i cultural? Com anunciar la fe en un context indiferent i hostil a l’Església?

Sant Pare.- Abans que res, bon dia a tots i esperem un bon viatge, malgrat el núvol famós sota el qual estem. Pel que fa a Portugal, tinc només sentiments d’alegria, de gratitud, per tot el que ha fet i fa aquest país en el món i en la història, i per la profunda humanitat d’aquest poble, que he pogut conèixer en una visita i amb tants amics portuguesos. Diria que és veritat, molt cert, que Portugal ha estat una gran força de la fe catòlica; ha portat aquesta fe, a totes les parts del món, una fe valenta, intel·ligent i creativa. Ha sabut crear molta cultura, com veiem al Brasil i a Portugal, així com en la presència de l’esperit portuguès a l’Àfrica o a l’Àsia. D’altra banda, la presència del secularisme no és una cosa totalment nova. La dialèctica entre secularisme i fe té una llarga història a Portugal. Ja en el s. XVIII hi ha una forta presència de la Il·lustració; només cal pensar en el nom Pombal. Així, doncs, veiem que Portugal ha viscut sempre en aquests segles en la dialèctica que, naturalment, ara s’ha radicalitzat i es manifesta amb tots els signes de l’esperit europeu d’avui. I això em sembla un desafiament, i també una gran possibilitat. En aquests segles de dialèctica entre Il·lustració, secularisme i fe, mai han faltat aquells que han volgut tendir ponts i crear un diàleg, encara que, lamentablement, la tendència dominant ha estat la de la contraposició i l’exclusió un de l’altre. Avui veiem que precisament aquesta dialèctica és una chance, que hem de trobar una síntesi i un diàleg profund i d’avantguarda. En la situació multicultural en què tots estem, es veu que una cultura europea que fos únicament racionalista no tindria la dimensió religiosa transcendent, no estaria en condicions d’establir un diàleg amb les grans cultures de la humanitat, que tenen totes elles aquesta dimensió religiosa transcendent, que és una dimensió de l’ésser humà. Per tant, pensar que hi ha només una raó pura, antihistòrica, només existent en si mateixa, i que aquesta seria «la» raó, és un error; descobrim cada vegada més que toca només una part de l’home, expressa una certa situació històrica, però no és la raó com a tal. La raó, com a tal, està oberta a la transcendència i només en la trobada entre la realitat transcendent, la fe i la raó, l’home es troba a si mateix. Per tant, penso que precisament la comesa i la missió d’Europa en aquesta situació és trobar aquest diàleg, integrar la fe i la racionalitat moderna en una única visió antropològica, que completa l’ésser humà i que fa així també comunicables les cultures humanes. Per això, diria que la presència del secularisme és una cosa normal, però la separació, la contraposició entre secularisme i cultura de la fe és anòmala i ha de ser superada. El gran repte d’aquest moment és que tots dos es troben i, d’aquesta manera, troben la seva pròpia identitat. Com he dit, aquesta és una missió d’Europa i una necessitat humana d’aquesta història nostra.

Pare Lombardi .- Gràcies, Santedat, seguim llavors amb el tema d’Europa. La crisi econòmica s’ha agreujat recentment a Europa i afecta particularment també a Portugal. Alguns líders europeus pensen que el futur de la Unió Europea està en perill. Quina lliçó es pot aprendre d’aquesta crisi, també en el pla ètic i moral? Quines són les claus per consolidar la unitat i la cooperació dels països europeus en el futur?

Sant Pare.- Diria que precisament aquesta crisi econòmica, amb el seu component moral, que ningú pot deixar de veure, és un cas d’aplicació, de concretització del que he dit abans, és a dir, que dues corrents culturals separades han de trobar; no trobem el camí cap al futur d’una altra manera. Veiem també aquí un fals dualisme, és a dir, un positivisme econòmic que pensa poder-se realitzar sense la component ètica, un mercat que seria regulat només per si mateix, per les meres forces econòmiques, per la racionalitat positivista i pragmatista de l’economia, l’ètica seria una altra cosa, estranya a això. En realitat, ara veiem que un pur pragmatisme econòmic, que prescindeix de la realitat de l’home -que és un ésser ètic- no conclou positivament, sinó que crea problemes insolubles. Per això, ara és el moment de veure com l’ètica no és una cosa externa, sinó interna a la racionalitat i al pragmatisme econòmic. D’altra banda, hem de confessar també que la fe catòlica, cristiana, era sovint massa individualista, deixava les coses concretes, econòmiques, al món, i pensava només en la salvació individual, en els actes religiosos, sense veure que aquests impliquen una responsabilitat global, una responsabilitat respecte al món. Per tant, també aquí hem d’establir un diàleg concret. En la meva encíclica Caritas in veritate -i tota la tradició de la Doctrina social de l’Església va en aquest sentit- he tractat d’ampliar l’aspecte ètic i de la fe més enllà de l’individu, a la responsabilitat respecte al món, a una racionalitat «performada» de l’ètica. D’altra banda, el que ha succeït en el mercat en aquests últims dos o tres anys ha mostrat que la dimensió ètica és interna i ha d’entrar dins de l’activitat econòmica, perquè l’home és un i es tracta de l’home, d’una antropologia sana, que implica tot, i només així es resol el problema, només així Europa desenvolupa i compleix la seva missió.

Pare Lombardi .- Gràcies. Parlem ara de Fàtima, on tindrà lloc una mica el cim també espiritual d’aquest viatge. Santedat, quin significat tenen per a nosaltres les aparicions de Fàtima? Quan vostè va presentar el text del tercer secret de Fàtima a la Sala de Premsa Vaticana, el juny de 2000, estàvem diversos de nosaltres i altres col·legues de llavors, i se li va preguntar si el missatge podia estendre, més enllà de l’atemptat a Joan Pau II, també al sofriment dels Papes. Segons vostè, ¿és possible enquadrar igualment en aquella visió el patiment de l’Església d’avui, pels pecats d’abusos sexuals dels menors?

Sant Pare.- En primer lloc, voldria expressar la meva alegria d’anar a Fàtima, de resar davant la Mare de Déu de Fàtima, que per a nosaltres és un signe de la presència de la fe, que precisament dels petits neix una nova força de la fe, que no es redueix als petits, sinó que té un missatge per a tothom i toca la història precisament en el seu present i il·lumina aquesta història. L’any 2000, en la presentació, vaig dir que una aparició, és a dir, un impuls sobrenatural, que no prové només de la imaginació de la persona, sinó en realitat de la Mare de Déu, d’allò sobrenatural, que un impuls d’aquest tipus entra en un subjecte i s’expressa en les possibilitats del subjecte. El subjecte està determinat per les seves condicions històriques, personals, temperamentals i, per tant, tradueix el gran impuls sobrenatural segons les seves possibilitats de veure, imaginar, expressar, però en aquestes expressions articulades pel subjecte s’amaga un contingut que va més enllà, més profund, i només en el curs de la història podem veure tota la fondària, que estava, per dir-ho així, «vestida» en aquesta visió possible a les persones concretes. D’aquesta manera, diria també aquí que, a més de la gran visió del patiment del Papa, que podem referir al Papa Joan Pau II en primera instància, s’indiquen realitats del futur de l’Església, que es desenvolupen i es mostren poc a poc. Per això, és veritat que a més del moment indicat en la visió, es parla, es veu la necessitat d’una passió de l’Església, que naturalment es reflecteix en la persona del Papa, però el Papa està per l’Església i, per tant, són patiments de l’Església els que s’anuncien. El Senyor ens ha dit que l’Església hauria de patir sempre, de diverses maneres, fins a la fi del món. L’important és que el missatge, la resposta de Fàtima, no té a veure substancialment amb devocions particulars, sinó amb la resposta fonamental, és a dir, la conversió permanent, la penitència, la pregària, i les tres virtuts teologals: fe, esperança i caritat. D’aquesta manera, veiem aquí la resposta veritable i fonamental que l’Església ha de donar, que nosaltres, cada persona, hem de donar en aquesta situació. La novetat que podem descobrir avui en aquest missatge resideix en el fet que els atacs al Papa i l’Església no només vénen de fora, sinó que els sofriments de l’Església procedeixen precisament de dins de l’Església, del pecat que hi ha a l’Església. També això s’ha sabut sempre, però avui ho veiem de manera realment terrible: que la major persecució de l’Església no procedeix dels enemics externs, sinó que neix del pecat en l’Església i que l’Església, per tant, té una profunda necessitat de tornar a aprendre la penitència, d’acceptar la purificació, d’aprendre, d’una banda, el perdó, però també la necessitat de la justícia. El perdó no substitueix la justícia. En una paraula, hem de tornar a aprendre aquestes coses essencials: la conversió, la pregària, la penitència i les virtuts teologals. D’aquesta manera, responem, som realistes en esperar que el mal ataca sempre, ataca des de l’interior i l’exterior, però també que les forces del bé són presents i que, al final, el Senyor és més fort que el mal, i la Mare de Déu per a nosaltres és la garantia visible i materna de la bondat de Déu, que és sempre l’última paraula de la història.

Pare Lombardi .- Gràcies, Santedat, per la claredat, per la profunditat de les seves respostes i per aquesta paraula final d’esperança que ens ha ofert. Li desitgem sincerament que aquest viatge tan intens es desenvolupi serenament i que pugui fer-ho amb tota l’alegria i profunditat espiritual que la trobada amb el misteri de Fàtima ens inspira. Bon viatge a vostè, i intentarem fer bé el nostre servei i difondre objectivament el que vostè faci.

B16 con periodistas

fuente: http://www.vatican.va/holy_father/benedict_xvi/speeches/2010/may/documents/hf_ben-xvi_spe_20100511_portogallo-interview_sp.html

Italiano: http://press.catholica.va/news_services/bulletin/news/25555.php?index=25555&lang=it

PALABRAS DEL SANTO PADRE BENEDICTO XVI
A LOS PERIODISTAS DURANTE EL VUELO HACIA PORTUGAL

Martes 11 de mayo de 2010

Padre Lombardi.- Santidad, ¿qué preocupaciones y sentimientos tiene respecto a la situación de la Iglesia en Portugal? ¿Qué se puede decir a Portugal, profundamente católico en el pasado y que ha llevado la fe por el mundo, pero hoy en vías de profunda secularización, tanto en la vida cotidiana como en el ámbito jurídico y cultural? ¿Cómo anunciar la fe en un contesto indiferente y hostil a la Iglesia?

Papa.- Ante todo, buenos días a todos y esperemos un buen viaje, no obstante la famosa nube bajo la cual estamos. Por lo que se refiere a Portugal, tengo sólo sentimientos de alegría, de gratitud, por todo lo que ha hecho y hace este país en el mundo y en la historia, y por la honda humanidad de este pueblo, que he podido conocer en una visita y con tantos amigos portugueses. Diría que es verdad, muy cierto, que Portugal ha sido una gran fuerza de la fe católica; ha llevado esta fe, a todas las partes del mundo; una fe valiente, inteligente y creativa. Ha sabido crear mucha cultura, como vemos en Brasil y en Portugal mismo, así como en la presencia del espíritu portugués en África o en Asia. Por otro lado, la presencia del secularismo no es algo totalmente nuevo. La dialéctica entre secularismo y fe tiene una larga historia en Portugal. Ya en el s. XVIII hay una fuerte presencia de la Ilustración; baste pensar en el nombre Pombal. Así, pues, vemos que Portugal ha siempre vivido en estos siglos en la dialéctica que, naturalmente, ahora se ha radicalizado y se manifiesta con todos los signos del espíritu europeo de hoy. Y eso me parece un desafío, y también una gran posibilidad. En estos siglos de dialéctica entre Ilustración, secularismo y fe, nunca han faltado quienes han querido tender puentes y crear un diálogo, aunque, lamentablemente, la tendencia dominante ha sido la de la contraposición y la exclusión uno del otro. Hoy vemos que precisamente esta dialéctica es una chance, que hemos de encontrar una síntesis y un diálogo profundo y de vanguardia. En la situación multicultural en la que todos estamos, se ve que una cultura europea que fuera únicamente racionalista no tendría la dimensión religiosa trascendente, no estaría en condiciones de entablar un diálogo con las grandes culturas de la humanidad, que tienen todas ellas esta dimensión religiosa trascendente, que es una dimensión del ser humano. Por tanto, pensar que hay sólo una razón pura, antihistórica, sólo existente en sí misma, y que ésta sería «la» razón, es un error; descubrimos cada vez más que toca sólo una parte del hombre, expresa una cierta situación histórica, pero no es la razón en cuanto tal. La razón, como tal, está abierta a la trascendencia y sólo en el encuentro entre la realidad trascendente, la fe y la razón, el hombre se encuentra a sí mismo. Por tanto, pienso que precisamente el cometido y la misión de Europa en esta situación es encontrar este diálogo, integrar la fe y la racionalidad moderna en una única visión antropológica, que completa el ser humano y que hace así también comunicables las culturas humanas. Por eso, diría que la presencia del secularismo es algo normal, pero la separación, la contraposición entre secularismo y cultura de la fe es anómala y debe ser superada. El gran reto de este momento es que ambos se encuentren y, de este modo, encuentren su propia identidad. Como he dicho, ésta es una misión de Europa y una necesidad humana de esta historia nuestra.

Padre Lombardi.- Gracias, Santidad, sigamos entonces con el tema de Europa. La crisis económica se ha agravado recientemente en Europa y afecta particularmente también a Portugal. Algunos líderes europeos piensan que el futuro de la Unión Europea está en peligro. ¿Qué lección se puede aprender de esta crisis, también en el plano ético y moral? ¿Cuáles son las claves para consolidar la unidad y la cooperación de los países europeos en el futuro?

Papa.- Diría que precisamente esta crisis económica, con su componente moral, que nadie puede dejar de ver, es un caso de aplicación, de concretización de lo que he dicho antes, es decir, que dos corrientes culturales separadas deben encontrarse; de otro modo no encontramos el camino hacia el futuro. Vemos también aquí un falso dualismo, esto es, un positivismo económico que piensa poderse realizar sin la componente ética, un mercado que sería regulado solamente por sí mismo, por las meras fuerzas económicas, por la racionalidad positivista y pragmatista de la economía; la ética sería otra cosa, extraña a esto. En realidad, ahora vemos que un puro pragmatismo económico, que prescinde de la realidad del hombre —que es un ser ético— no concluye positivamente, sino que crea problemas insolubles. Por eso, ahora es el momento de ver cómo la ética no es algo externo, sino interno a la racionalidad y al pragmatismo económico. Por otro lado, hemos de confesar también que la fe católica, cristiana, era con frecuencia demasiado individualista, dejaba las cosas concretas, económicas, al mundo, y pensaba sólo en la salvación individual, en los actos religiosos, sin ver que éstos implican una responsabilidad global, una responsabilidad respecto al mundo. Por tanto, también aquí hemos de entablar un diálogo concreto. En mi encíclica Caritas in veritate —y toda la tradición de la Doctrina social de la Iglesia va en este sentido— he tratado de ampliar el aspecto ético y de la fe más allá del individuo, a la responsabilidad respecto al mundo, a una racionalidad «performada» de la ética. Por otra parte, lo que ha sucedido en el mercado en estos últimos dos o tres años ha mostrado que la dimensión ética es interna y debe entrar dentro de la actividad económica, porque el hombre es uno y se trata del hombre, de una antropología sana, que implica todo, y sólo así se resuelve el problema, sólo así Europa desarrolla y cumple su misión.

Padre Lombardi.- Gracias. Hablemos ahora de Fátima, donde tendrá lugar un poco el culmen también espiritual de este viaje. Santidad, ¿qué significado tienen para nosotros las apariciones de Fátima? Cuando usted presentó el texto del tercer secreto de Fátima en la Sala de Prensa Vaticana, en junio de 2000, estábamos varios de nosotros y otros colegas de entonces, y se le preguntó si el mensaje podía extenderse, más allá del atentado a Juan Pablo II, también al sufrimiento de los Papas. Según usted, ¿es posible encuadrar igualmente en aquella visión el sufrimiento de la Iglesia de hoy, por los pecados de abusos sexuales de los menores?

Papa.- Ante todo, quisiera expresar mi alegría de ir a Fátima, de rezar ante la Virgen de Fátima, que para nosotros es un signo de la presencia de la fe, que precisamente de los pequeños nace una nueva fuerza de la fe, que no se reduce a los pequeños, sino que tiene un mensaje para todo el mundo y toca la historia precisamente en su presente e ilumina esta historia. En 2000, en la presentación, dije que una aparición, es decir, un impulso sobrenatural, que no proviene solamente de la imaginación de la persona, sino en realidad de la Virgen María, de lo sobrenatural, que un impulso de este tipo entra en un sujeto y se expresa en las posibilidades del sujeto. El sujeto está determinado por sus condiciones históricas, personales, temperamentales y, por tanto, traduce el gran impulso sobrenatural según sus posibilidades de ver, imaginar, expresar; pero en estas expresiones articuladas por el sujeto se esconde un contenido que va más allá, más profundo, y sólo en el curso de la historia podemos ver toda la hondura, que estaba, por decirlo así, «vestida» en esta visión posible a las personas concretas. De este modo, diría también aquí que, además de la gran visión del sufrimiento del Papa, que podemos referir al Papa Juan Pablo II en primera instancia, se indican realidades del futuro de la Iglesia, que se desarrollan y se muestran paulatinamente. Por eso, es verdad que además del momento indicado en la visión, se habla, se ve la necesidad de una pasión de la Iglesia, que naturalmente se refleja en la persona del Papa, pero el Papa está por la Iglesia y, por tanto, son sufrimientos de la Iglesia los que se anuncian. El Señor nos ha dicho que la Iglesia tendría que sufrir siempre, de diversos modos, hasta el fin del mundo. Lo importante es que el mensaje, la respuesta de Fátima, no tiene que ver sustancialmente con devociones particulares, sino con la respuesta fundamental, es decir, la conversión permanente, la penitencia, la oración, y las tres virtudes teologales: fe, esperanza y caridad. De este modo, vemos aquí la respuesta verdadera y fundamental que la Iglesia debe dar, que nosotros, cada persona, debemos dar en esta situación. La novedad que podemos descubrir hoy en este mensaje reside en el hecho de que los ataques al Papa y a la Iglesia no sólo vienen de fuera, sino que los sufrimientos de la Iglesia proceden precisamente de dentro de la Iglesia, del pecado que hay en la Iglesia. También esto se ha sabido siempre, pero hoy lo vemos de modo realmente tremendo: que la mayor persecución de la Iglesia no procede de los enemigos externos, sino que nace del pecado en la Iglesia y que la Iglesia, por tanto, tiene una profunda necesidad de volver a aprender la penitencia, de aceptar la purificación, de aprender, de una parte, el perdón, pero también la necesidad de la justicia. El perdón no sustituye la justicia. En una palabra, debemos volver a aprender estas cosas esenciales: la conversión, la oración, la penitencia y las virtudes teologales. De este modo, respondemos, somos realistas al esperar que el mal ataca siempre, ataca desde el interior y el exterior, pero también que las fuerzas del bien están presentes y que, al final, el Señor es más fuerte que el mal, y la Virgen para nosotros es la garantía visible y materna de la bondad de Dios, que es siempre la última palabra de la historia.

Padre Lombardi.- Gracias, Santidad, por la claridad, por la profundidad de sus respuestas y por esta palabra final de esperanza que nos ha ofrecido. Le deseamos sinceramente que este viaje tan intenso se desarrolle serenamente y que pueda llevarlo a cabo con toda la alegría y profundidad espiritual que el encuentro con el misterio de Fátima nos inspira. Buen viaje a usted, e intentaremos hacer bien nuestro servicio y difundir objetivamente lo que usted haga.