Església i pederàstia: cinc falsedats desemmascarades

Domènec Melé  // Temes d’Avui

http://www.temesdavui.org/ca/online/actualitat/esglesia_i_pederastia_cinc_falsedats_desemmascarades

Els dolorosos i condemnables escàndols de pederàstia de sacerdots i religiosos, i certes ocultacions i decisions equivocades dels seus superiors, són vastament utilitzats per atacar l’Església catòlica i el Sant Pare, mentre amb prou feines es fa atenció a altres casos de pederàstia, numèricament més nombrosos. A Alemanya, per exemple, en els últims 15 anys, el 99,6% de les denúncies presentades per pederàstia no corresponien a sacerdots.

Alguns mitjans de comunicació no han dubtat en publicar falsedats, o mitges veritats, en un to anticatòlic i acusador, alhora que silencien les mesures dures i valentes adoptades per l’Església per controlar i evitar casos semblants, mentre molts bisbes demanen perdó i assumeixen responsabilitats. Vet aquí algunes d’aquestes falsedats:
1. Es donen xifres enganyoses. Amb freqüència es barregen abusos sexuals amb bufetades o insults i s´esmenten denúncies, en lloc de sentències. Charles J. Scicluna, “promotor de justícia” (fiscal) del Tribunal de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, en una entrevista publicada per la revista Avvenire, afirma: “En els últims nou anys (2001-2010) hem analitzat les acusacions relatives a uns 3.000 casos de sacerdots diocesans i religiosos per delictes comesos en els últims 50 anys.” D’aquests 3.000 acusats, “en el 20% dels casos s’ha celebrat un procés penal o administratiu. En el 60% dels casos, sobretot a causa de l’edat avançada dels acusats, no hi va haver procés, però es van emanar normes administratives i disciplinàries, com l’obligació de no celebrar missa, de no confessar, de portar una vida retirada i d’oració.” Afegeix: “Podem dir que, aproximadament, en el 60% dels casos es tracta d’actes d’efebofilia, és a dir, deguts a l’atracció sexual per adolescents del mateix sexe; en un altre 30%, de relacions heterosexuals, i en el 10% d’actes de pedofília verdadera i pròpia, això és, determinat per l’atracció sexual cap a nens impúbers. Els casos de sacerdots acusats de pedofília verdadera i pròpia són, llavors, uns 300 en nou anys.”

No es donen xifres relatives. Es dóna la imatge que són molts i molts els sacerdots catòlics que han abusat de nens i adolescents. Però quants són “molts”? Amb freqüència es barregen abusos sexuals amb bufetades o insults i s´esmenten denúncies, en lloc de sentències. Als Estats Units, amb 2,5 milions d’escolars en centre catòlics i 20.000 parròquies, en els darrer 50 anys, s’han donat menys de 8 denúncies de pedofília sacerdotal per any, amb tendència a baixar. ?A Alemanya, només 0,04% de les denúncies (no sentències) de les formulades en els últims 15 anys corresponen a sacerdots. En concret, de 210.000 casos registrats d’abusos pedòfils o pederàstics, en aquest país, 94 són imputables a sacerdots i religiosos catòlics. En Anglaterra i Gal·les, en els últims 40 anys, només un 0,4% de sacerdots catòlics han estat acusats d’abusos de menors, són menys encara els que han estat considerats culpables. Són molts casos. Masses. Tanmateix, no és just fer exposicions que indueixen a equivocació.
2. L’Església, a certs països, ha perdut tota la seva credibilitat. Ho afirmava l’arquebisbe anglicà de Canterbury, Rowan Willians, respecte a l’Església catòlica d’Irlanda, en una entrevista a la BBC. No donava dades que ho fonamentessin. La valenta Carta del Papa Benet XVI als bisbes irlandesos i les mesures penitencials i de govern que incloure, més aviat fan pensar en que la credibilitat i autoritat de l’Església a Irlanda, com en altres països. Aquest fets fan mal, però a llarg termini l´autoritat i credibilitat de l´Església quedarà reforçada. A més a més, l’Església i la seva missió evangelitzadora i caritativa no s’esgoten en els penosos i lamentables episodis de pederàstia d’un grup de clergues. No és cert que l’Església hagi perdut tota la seva credibilitat. De fet, el Rev. Willians, responent a un torrent de crítiques, va trucar per telèfon a l’Arquebisbe catòlic de Dublin, Mons Diarmuid Martin, disculpant-se per les seves paraules en la BBC.
3. La causa de la pederàstia de sacerdots està en el celibat sacerdotal. Això no respon a dades empíriques, ni a l’experiència comuna. Hi ha abusos de pederàstia en escoles, associacions d’assistència a joves, clubs esportius i, per desgràcia, fins i tot al si de no poques famílies. Un dels principals experts en Alemanya, Hans-Ludwig Kröber, no troba cap indicació d’una major freqüència de casos de pederàstia entre els professors celibataris respecte dels altres. En relació amb els sacerdots, una immensa majoria d’ells viuen el celibat, sense incórrer en abusos de nens i joves. El problema, més que en el celibat està en l’homosexualitat incontinent d´alguns (gairebé sempre s´esmenten abusos en nois) i en un deficient procés d’admissió al sacerdoci en algun període passat.
4. El Vaticà va cometre l’error de comparar els atacs a l’Església amb l’antisemitisme. Aquesta crítica té el seu origen en una prèdica del Raniero Cantalamesa, predicador de la Casa Pontifícia, el Divendres Sant de 2010, davant del Papa. Va al·ludir a la carta d’un amic seu jueu en la que deia: “segueixo amb disgust l’atac violent i concèntric contra l’Església i el Papa i tots els fidels. L’ús de l’estereotip, llançar les culpes personals a la col·lectivitat em recorda els aspectes més vergonyosos de l’antisemitisme.” La comparació no va caure gens bé a alguns jueus, i la premsa ho va airejar amb grans titulars, prenent com a subjecte el “Vaticà”. Però el pare Cantalamesa no té cap càrrec de govern a la Santa Seu, ni representa per a res la Ciutat del Vaticà. El seu encàrrec és només predicar. De fet, el director de l’oficina de premsa de la Santa Seu, Frederic Lombardi, a les poques hores deixava clar que “no és la línia del Vaticà comparar les crítiques del Papa pels casos de capellans pederastes amb l’antisemitisme.” Hom es pregunta, per què atribuir al Vaticà la menció de la carta d’un amic de qui és només un treballador, qualificat això sí, de la Casa Pontifícia?
5. El Papa actual, sent arquebisbe de Munic o Prefecte de la Sagrada Congregació per a la Doctrina de la Fe, ha consentit en mantenir sacerdots pedòfils. Hi ha, almenys tres casos que han causat rebombori: Hullermann, Teta i Murphy.

– L’origen del cas Hullerman és al diari alemany Süddeutsche Zeitung. El 13 de març de 2010, va publicar que Peter Hullermann, sacerdot de la diòcesi d’Essen, acusat d’abusos sexuals a un noi d’11 anys, va ser traslladat a l’arxidiòcesi de Munic el 1980, on va rebre un nou encàrrec pastoral. Tot això amb el vistiplau del Card. Joseph Ratzinger, llavors arquebisbe de Munic. La veritat és diferent. El 1980, el cardenal Ratzinger només va autoritzar que Hullermann habités en una residència de sacerdots de Munic mentre rebia una teràpia. Això és tot. El novembre de 1981, Juan Pablo II va nomenar el Card. Ratzinger Prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe i el febrer següent va renunciar a la seu de Munic i es va traslladar a Roma. L’assignació d’encàrrec pastoral a Hullermann va tenir lloc, el setembre de 1982, quan el card. Ratzinger ja estava a Roma i encara no havia estat nomenat el seu successor. La decisió de donar a Hullermann un encàrrec com assistent pastoral en una parròquia va ser presa pel llavors vicari general de Munic, Gerhard Gruber, que ha reconegut el seu error i assumida tota la responsabilitat.
– Amb el cas Teta s’acusa la Congregació per a la Doctrina de la Fe, presidida pel cardenal Ratzinger, de tardar 12 anys a secularitzar Michael Teta, un sacerdot pederasta de la diòcesi de Tucson (Arizona). La reducció a l’estat laïcal, que comporta la pèrdua de la condició de sacerdot, és un assumpte molt seriós que requereix un procés judicial amb garanties i amb dret a apel·lació. La Congregació per a la Doctrina de la Fe va actuar només en l´etapa final. L’assumpte Teta, d’acord amb el Dret Canònic, va ser tractat a la seva diòcesi de Tucson. Aquest procés, va tenir lloc en els anys 1990 i va concloure el 1997 amb la reducció de Teta a l’estat laïcal. Posteriorment, Teta va presentar un recurs davant del Tribunal de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. L’apel·lació va quedar pendent fins a l’entrada en vigor d’una nova legislació de 2001, que posa tots els casos de “delictes més greus”, com era el seu, sota la competència de la Congregació de la Doctrina de la Fe per a un tractament més segur i ràpid. A partir de 2001, totes les apel·lacions pendents van ser tractades i la del cas Teta va ser una de les primeres en veure’s.

– En el cas Murphy, de nou s’atribueix a Roma el que és incumbència local. Goodsteian, en el New York Times el 25 de març de 2010, acusa alts càrrecs vaticans, incloent el futur Papa Benedicto XVI, de no haver separat del sacerdoci al pare Murphy, de la de l’arxidiòcesi de Milwaukee, que va molestar 200 nois sords entre els anys 1945 i 1970. Goodsteian cita monsenyor Weakland, arquebisbe de Milwaukee, que l´any 1996 va escriure a la Congregació demanant ajuda per fer front a aquest terrible cas d’abusos en sèrie. El Cardenal nord-americà Levada, actual Prefecte de la Sagrada Congregació per a la Doctrina de la Fe, contestava en l’edició online del Catholic San Francisco la manipulació de la informació i la interpretació oferta per Goodsteian. Mons. Levada es preguntava perquè el nus de l’article no tractava sobre els fracassos per part de l’Església diocesana i les autoritats civils per actuar en el seu moment. “Jo, per exemple, mirant aquest informe, coincideixo que el pare Murphy mereixia ser expulsat de l’estat clerical pel seu atroç comportament criminal, el que normalment seria el resultat d’un judici canònic. “ El nus de l’article de Goodstein, en canvi, és atribuir el fracàs en dur a terme aquesta expulsió al futur Papa Benedicto XVI, en lloc d’atribuir-les a les decisions del moment.