Bones festes i males notícies (o la singular forma de felicitar el Nadal que té Benet XVI)

Diuen els experts que les controvèrsies mediàtiques solen afavorir, amb freqüència, els elements conflictius per sobre de la recerca de la veritat. El gran escàndol del 2010 per a l’Església -els abusos sexuals del clergat- va camí de convertir-se en el conflicte que, en contra del previst, va aconseguir portar aquests dos elements a la seva màxima expressió.

Benet XVI no és amic de felicitar el Nadal a la Cúria amb frases convencionals i discursos de compromís. Així com en la primera oportunitat, el 2005, va plantejar obertament la seva visió de la història de l’Església després del Vaticà II (hermenèutica de la discontinuïtat vs hermenèutica de la ruptura) en aquest Nadal de 2010 ha afrontat sense embuts “les grans angoixes” que han marcat l’actualitat informativa al voltant dels sacerdots els últims mesos. Amb la seva franquesa habitual, Benet XVI ha explicat: “hem estat torbats quan, precisament en aquest any i en una dimensió inimaginable per a nosaltres, hem tingut coneixement d’abusos contra menors comesos per sacerdots, que trabuquen el Sagrament en el seu contrari: sota el mantell del sagrat fereixen profundament a la persona humana en la seva infància i li ocasionen un dany per a tota la vida”. Assegura haver vist el rostre de l’Església “cobert de pols” i el seu vestit “estripat” per culpa dels sacerdots.

Molt s’ha comentat el paper dels mitjans en aquesta polèmica mediàtica. Desencadenat el mecanisme del boc expiatori, no ha estat fàcil en ocasions sostreure la raó de l’espiral d’acusacions que s’abocaven contra el papa alemany, precisament la persona que -passats els dies de gran conflagració-ha aparegut com el bo de la pel·lícula. La societat buscava un culpable, i aquest ancià vestit de blanc semblava, mai millor dit, un blanc fàcil. Afortunadament, el relat informatiu dels mitjans no està tot escrit per endavant, i els esdeveniments van portar les plomes periodístiques per camins fora de guió. Si el març i abril se’l presentava com el gran odiat, després del viatge al Regne Unit i en vigílies de la seva visita a Barcelona i Santiago un prestigiós observador afirmava que el Papa “ha sabut fer arribar els seus missatges al poble”.

Només la veritat …

Potser hagi estat això, la seva capacitat de connectar amb el poble, el que més incomoda els seus opositors. Però aquesta capacitat d’entendre l’ànima del tipus corrent ni s’improvisa ni és fruit d’un càlcul estratègic o d’un pla de comunicació. Part de l’èxit de Benet XVI en sortir airós d’un any sembrat de males notícies respon, simplement, a la seva capacitat d’entendre en la seva essència el funcionament de les controvèrsies en l’opinió pública. Sap que més enllà de la polèmica del gran titular s’ha de buscar sempre la veritat, si alguna cosa ha de cert en la narració, és a dir, allò que realment han viscut les persones concretes que apareixen en la notícia.

En altres paraules, busca la veritat. I aquesta recerca de la veritat, un cop més, s’ha revelat no només com l’única actitud finalment vàlida, sinó com la mediàticament més fructífera. Aquesta actitud queda explicitada en les seves recents declaracions a Peter Seewald sobre l’escàndol dels abusos del clergat: “Saltava a la vista que la informació donada per la premsa no estava guiada per la pura voluntat de transmetre la veritat sinó que hi havia també un gaudi a desairar l’Església i en desacreditar-la el més possible. Però, més enllà d’això, havia de quedar sempre clar que, en la mesura que és veritat, hem d’estar agraïts per tota informació. La veritat, unida a l’amor ben entès, és el valor número u. Finalment, els mitjans no podrien haver informat d’aquesta manera si el mal no estigués present en la mateixa Església. Només perquè el mal estava a l’Església va poder ser utilitzat per altres en contra”.

En coherència amb aquest punt de partida, el Papa va exhortar en el seu discurs de Nadal a la Cúria a “acceptar aquesta humiliació com una exhortació a la veritat i una crida a la renovació. Només la veritat salva. Hem preguntar-nos què podem fer per reparar el més possible la injustícia comesa. Ens hem de preguntar què estava equivocat en el nostre anunci, en tota la nostra manera de configurar l’ésser cristià, de manera que una cosa semblant pogués succeir. Hem de trobar una nova determinació en la fe i en el bé. Hem de ser capaços de penitència. Hem esforçar-nos a intentar tot el possible, en la preparació al sacerdoci, perquè una cosa semblant no pugui tornar a succeir”. De la mà de Benet XVI, el gran escàndol ha contribuït a que sortís a la llum una gran veritat, incòmoda, sobre els membres de l’Església. I només a partir de la veritat es pot millorar el present.

… I tota la veritat

La veritat ha estat, en efecte, incòmoda i dolorosa per a l’Església. Però la veritat no s’acaba aquí. Explica Benet XVI: “no podem tampoc callar sobre el context del nostre temps en què hem hagut de veure aquests esdeveniments. Hi ha un mercat de la pornografia que afecta els nens, que d’alguna manera sembla ser considerat per la societat cada vegada més com una cosa normal. La destrucció psicològica de nens, les persones dels quals són reduïdes a article de mercat, és un espantós signe dels temps (…). Es planteja també el problema de la droga, que amb força creixent estén els seus tentacles de pop per tot el globus terrestre (…) Tot plaer és insuficient i l’excés en l’engany de l’embriaguesa es converteix en una violència que destrueix regions senceres, i això en nom d’un malentès fatal de la llibertat en el qual precisament la llibertat de l’home és determinada i al final anul·lada del tot”. En el discurs, a més, Benet XVI apunta als fonaments ideològics d’aquests mals: l’apologia de la pedofília en els 70 i la substitució de la moral per un càlcul relativista de les conseqüències.

Tan peculiar -per valenta- felicitació de Nadal prossegueix després comentant el Sínode de les Esglésies Orientals, el viatge al Regne Unit i la beatificació del cardenal Newman. El text complet, aquí. De lectura imprescindible.

Bon Nadal!

L’home dels caramels

“Es parla de pederàstia d’una manera deshonestament parcial”

Ferran Sàez // Avui

Font: http://paper.avui.cat/dialeg/detail.php?id=188311

L’any 1978 una nena de 12 anys va protagonitzar la seva primera pel·lícula. Es deia Brooke Shields i feia de prostituta a La petite, del director francès Louis Malle, icona cultural de l’esquerra benpensant europea. Hi apareixia nua, i figurava que mantenia relacions sexuals amb adults. A tothom li semblava normal, allò. L’any 1978 calia ser progre de totes passades. Als qui van gosar dir alguna cosa se’ls va tractar de reaccionaris i cavernícoles. Un any després, el 1979, l’Orquesta Mondragón, liderada per Javier Gurruchaga, icona cultural de la televisió espanyola en l’era de Felipe González, va editar el seu primer disc, Muñeca hinchable. Moltes de les lletres eren d’Eduardo Haro Ibars (icona cultural de la Movida Madrilenya promoguda per Tierno Galván), fill d’Eduardo Haro Tecglen, icona cultural del progressisme espanyol. Una de les cançons es basava en l’estàndard de jazz Satin doll i duia per títol El hombre de los caramelos. La lletra d’Haro Ibars, homosexual i politoxicòman que va morir de sida l’any 1988, deia literalment: “El hombre de los caramelos (…) a la puerta del colegio / espera para hacerte feliz. / Y si deseas con él disfrutar / no te debes, niño, asustar. / Él tiene siempre lo que te hará gozar“. La pederàstia es feia així encara més glamurosa que quan la va glossar Gil de Biedma, icona cultural de la Gauche Divine barcelonina, en els seus records de les illes Filipines.

L’ANY 1984, PEDRO ALMODÓVAR, icona cultural del postmodernisme espanyol d’esquerres, estrenava ¿Qué he hecho yo para merecer esto? L’esmentat Gurruchaga hi feia el paper d’un dentista pedòfil. En una escena cap al final de la pel·lícula, l’odontòleg es posava d’acord amb un nen d’uns 8 o 9 anys i amb la seva mare, interpretada per Carmen Maura, per consumar una mena de relació sexual estable amb el menor. Segons el retrat que en feia Almodóvar, tots eren feliços i hi estaven d’acord. Al cap de molts anys, el director manxec va contraposar aquella pederàstia bona, que feia tanta gràcia als progres de l’època, amb una altra que ja no resultava ideològicament homologable, tot i que era igual. La pel·lícula es deia La mala educación (2004).

TORNEM A L’ANY 1979. En aquells dies estranys es va publicar una obreta que duia per títol El libro rojo del cole. A la coberta hi havia una il·lustració de Romeu on es veia un grup de nens amb el puny tancat, armats amb forques, dalles i garrots. El text, anònim, el va treure al carrer l’editorial Nuestra Cultura en una col·lecció que duia per títol Mano y Cerebro. La iniciativa estava vinculada a Alfonso Guerra i Cristina Almeida; l’edició pròpiament dita va anar a càrrec de Lluís Cabrera. Hi va haver una discreta distribució a les llibreries, i una altra de molt més àmplia, de caràcter informal, duta a terme per les joventuts del PSOE i altres organitzacions en instituts de batxillerat. Es tractava del catecisme progre de la dècada del 1970, adaptat al llenguatge i als referents propis de la Transició espanyola. Contenia una síntesi del Maig del 68, la Revolució Cultural xinesa i els diversos corrents contraculturals de l’època; tot adobat amb un líquid ideològic espès a mig camí entre el marxisme ortodox, l’anarquisme festiu, els moviments pedagògics tipus Summerhill, les atapeïdes vinyetes del còmic trash i les lletres del rock contestatari com les que feia l’esmentat Haro Ibars.

COM TOT EN AQUELLA ÈPOCA, la sexualitat també es va polititzar i la pederàstia quedà legitimada amb curioses coartades ideològiques. “Si un professor (home o dona) se’n va al llit amb un o amb una dels seus alumnes, se’l destitueix immediatament. Per què? Perquè la moral oficial és molt retrògrada: considera que és molt més immoral fer l’amor amb un alumne que no pas trencar-li la cara”. En aquest sentit, El libro rojo del cole va encara molt més lluny, amb afirmacions com aquesta: “De vegades llegim als diaris que un maníac sexual, un sàdic (quasi sempre un home) ha agredit sexualment una criatura. Es diu i es repeteix, encara avui, que aquests obsessos sexuals són perillosos. És estrany que sigui així. No són criminals sexuals, sinó homes que han estat mancats d’amor”.

TOT AIXÒ TÉ UNA HISTÒRIA, un origen. Sartre va entendre que la revolució sexual era proporcionar a Simone de Beauvoir llistats acuradament comentats de noietes disposades à s’engager i a qualsevol altra cosa per tal de guanyar algun cum laude. La dona dels caramels també existeix. Aquestes cartes van sortir a la llum pública fa uns anys i tenen una extraordinària semblança a les que el vescomte de Valmont enviava a la marquesa de Merteuil a Les liaisons dangereuses de Pierre Choderlos de Laclos. Creuen que exagero? Llegeixin aquesta frase d’una carta de Sartre a Beauvoir (23-12-1939): “Em divertiu, amb el vostre harem de dones. Us animo a estimar molt la vostra petita Sorokine, que és ben encantadora. Direu, però, que caldrà sacrificar-la quan acabi la guerra” (“Vous m’amusez avec votre harem de femmes. Je vous encourage fort à bien aimer votre petite Sorokine, qui est toute charmante. Mais direz-vous, il faudra la sacrifier à la fin de la guerre“). Últimament sembla que se’n parla molt, de pederàstia. En realitat se’n parla massa poc, i d’una manera deshonestament parcial. L’home dels caramels, el degenerat de sempre, la mala bèstia ancestral, té molts rostres. Més dels que alguns es pensen.