Bones festes i males notícies (o la singular forma de felicitar el Nadal que té Benet XVI)

Diuen els experts que les controvèrsies mediàtiques solen afavorir, amb freqüència, els elements conflictius per sobre de la recerca de la veritat. El gran escàndol del 2010 per a l’Església -els abusos sexuals del clergat- va camí de convertir-se en el conflicte que, en contra del previst, va aconseguir portar aquests dos elements a la seva màxima expressió.

Benet XVI no és amic de felicitar el Nadal a la Cúria amb frases convencionals i discursos de compromís. Així com en la primera oportunitat, el 2005, va plantejar obertament la seva visió de la història de l’Església després del Vaticà II (hermenèutica de la discontinuïtat vs hermenèutica de la ruptura) en aquest Nadal de 2010 ha afrontat sense embuts “les grans angoixes” que han marcat l’actualitat informativa al voltant dels sacerdots els últims mesos. Amb la seva franquesa habitual, Benet XVI ha explicat: “hem estat torbats quan, precisament en aquest any i en una dimensió inimaginable per a nosaltres, hem tingut coneixement d’abusos contra menors comesos per sacerdots, que trabuquen el Sagrament en el seu contrari: sota el mantell del sagrat fereixen profundament a la persona humana en la seva infància i li ocasionen un dany per a tota la vida”. Assegura haver vist el rostre de l’Església “cobert de pols” i el seu vestit “estripat” per culpa dels sacerdots.

Molt s’ha comentat el paper dels mitjans en aquesta polèmica mediàtica. Desencadenat el mecanisme del boc expiatori, no ha estat fàcil en ocasions sostreure la raó de l’espiral d’acusacions que s’abocaven contra el papa alemany, precisament la persona que -passats els dies de gran conflagració-ha aparegut com el bo de la pel·lícula. La societat buscava un culpable, i aquest ancià vestit de blanc semblava, mai millor dit, un blanc fàcil. Afortunadament, el relat informatiu dels mitjans no està tot escrit per endavant, i els esdeveniments van portar les plomes periodístiques per camins fora de guió. Si el març i abril se’l presentava com el gran odiat, després del viatge al Regne Unit i en vigílies de la seva visita a Barcelona i Santiago un prestigiós observador afirmava que el Papa “ha sabut fer arribar els seus missatges al poble”.

Només la veritat …

Potser hagi estat això, la seva capacitat de connectar amb el poble, el que més incomoda els seus opositors. Però aquesta capacitat d’entendre l’ànima del tipus corrent ni s’improvisa ni és fruit d’un càlcul estratègic o d’un pla de comunicació. Part de l’èxit de Benet XVI en sortir airós d’un any sembrat de males notícies respon, simplement, a la seva capacitat d’entendre en la seva essència el funcionament de les controvèrsies en l’opinió pública. Sap que més enllà de la polèmica del gran titular s’ha de buscar sempre la veritat, si alguna cosa ha de cert en la narració, és a dir, allò que realment han viscut les persones concretes que apareixen en la notícia.

En altres paraules, busca la veritat. I aquesta recerca de la veritat, un cop més, s’ha revelat no només com l’única actitud finalment vàlida, sinó com la mediàticament més fructífera. Aquesta actitud queda explicitada en les seves recents declaracions a Peter Seewald sobre l’escàndol dels abusos del clergat: “Saltava a la vista que la informació donada per la premsa no estava guiada per la pura voluntat de transmetre la veritat sinó que hi havia també un gaudi a desairar l’Església i en desacreditar-la el més possible. Però, més enllà d’això, havia de quedar sempre clar que, en la mesura que és veritat, hem d’estar agraïts per tota informació. La veritat, unida a l’amor ben entès, és el valor número u. Finalment, els mitjans no podrien haver informat d’aquesta manera si el mal no estigués present en la mateixa Església. Només perquè el mal estava a l’Església va poder ser utilitzat per altres en contra”.

En coherència amb aquest punt de partida, el Papa va exhortar en el seu discurs de Nadal a la Cúria a “acceptar aquesta humiliació com una exhortació a la veritat i una crida a la renovació. Només la veritat salva. Hem preguntar-nos què podem fer per reparar el més possible la injustícia comesa. Ens hem de preguntar què estava equivocat en el nostre anunci, en tota la nostra manera de configurar l’ésser cristià, de manera que una cosa semblant pogués succeir. Hem de trobar una nova determinació en la fe i en el bé. Hem de ser capaços de penitència. Hem esforçar-nos a intentar tot el possible, en la preparació al sacerdoci, perquè una cosa semblant no pugui tornar a succeir”. De la mà de Benet XVI, el gran escàndol ha contribuït a que sortís a la llum una gran veritat, incòmoda, sobre els membres de l’Església. I només a partir de la veritat es pot millorar el present.

… I tota la veritat

La veritat ha estat, en efecte, incòmoda i dolorosa per a l’Església. Però la veritat no s’acaba aquí. Explica Benet XVI: “no podem tampoc callar sobre el context del nostre temps en què hem hagut de veure aquests esdeveniments. Hi ha un mercat de la pornografia que afecta els nens, que d’alguna manera sembla ser considerat per la societat cada vegada més com una cosa normal. La destrucció psicològica de nens, les persones dels quals són reduïdes a article de mercat, és un espantós signe dels temps (…). Es planteja també el problema de la droga, que amb força creixent estén els seus tentacles de pop per tot el globus terrestre (…) Tot plaer és insuficient i l’excés en l’engany de l’embriaguesa es converteix en una violència que destrueix regions senceres, i això en nom d’un malentès fatal de la llibertat en el qual precisament la llibertat de l’home és determinada i al final anul·lada del tot”. En el discurs, a més, Benet XVI apunta als fonaments ideològics d’aquests mals: l’apologia de la pedofília en els 70 i la substitució de la moral per un càlcul relativista de les conseqüències.

Tan peculiar -per valenta- felicitació de Nadal prossegueix després comentant el Sínode de les Esglésies Orientals, el viatge al Regne Unit i la beatificació del cardenal Newman. El text complet, aquí. De lectura imprescindible.

Bon Nadal!

Peter Seewald: «L’Església catòlica no acceptarà mai l’ordenació de dones»

Font: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/20101207/peter-seewald-lesglesia-catolica-acceptara-mai-lordenacio-dones/613591.shtml

ANTONIO M. YAGÜE
MADRID

Sorprès per l’èxit de vendes del seu llibre-entrevista a Benet XVI, Llum del món, l’escriptor Peter Seewald (Passau, Alemanya, 1954) ha visitat Espanya per reforçar encara més la seva repercussió mediàtica. No oculta la seva admiració cap a Joseph Ratzinger, a qui atribueix en part la seva tornada a la fe després d’anys de militar en el marxisme.

-¿Les paraules del Papa sobre l’ús del condó són res nou?

-Mai abans un Papa havia parlat tan obertament del tema, però no proclama una nova doctrina sobre vida sexual. Deixa clar que la lluita contra la sida no es pot limitar a l’ús del condó. Es tracta de tornar a portar una vida sexual humana.

-Però als catòlics en general i a les prostitutes creients no els queda clar si es pot usar o no.

-Jo no sóc el portaveu del Papa. Aquí estan les seves paraules. Va contestar així.

-Però amb certa ambigüitat, potser calculada…

-Per mi és clar. El preservatiu no és la solució a la sida. La solució seria portar una vida sexual més moderada i més conscient. El Papa no té poder per prohibir a ningú que usi condó. Indica la gran dimensió del problema. Per exemple, la solució contra la sida podria ser la fidelitat, però avui en dia no té valor.

-¿El Papa va llegir el llibre abans de publicar-lo i li va corregir coses?

-Sí. Se’l va llegir. És un llibre autoritzat. I va fer molt poques correccions. Només va canviar aspectes que va pensar que necessitaven una precisió objectiva.

-¿Treure el tema del condó i la sida i la filtració a l’Osservatore Romano han format part d’una estratègia de comunicació?

–Segurament l’assumpte de la sida i els preservatius han fet augmentar les vendes. Però els meus dos llibres anteriors també van tenir èxit.

-¿Creu, com el Papa, que a Espanya hi ha un laïcisme agressiu?

-No vaig tenir temps d’entrar al detall sobre aquest tema. Potser hi ha un laïcisme, un ressorgiment o una tendència. Però similar a la d’altres països d’Occident. El que passa és que a Espanya, al ser de fondes arrels catòliques, és més sorprenent.

-¿Què creu que és el que més preocupa ara mateix el Papa?

–La crisi de l’Església pels abusos sexuals del clero, la pederàstia. També que Déu pugui desaparèixer de la nostra realitat, la nebulització i el futur del cristianisme.

-¿Com està afrontant el Pontífex l’escàndol de la pederàstia?

-Li doldre molt. Ell ja ho sabia.

Els abusos perjudiquen la imatge

de l’Església i fan que tot sembli brut. Però ho afronta amb decisió. Vol que es faci justícia, que les víctimes siguin rehabilitades i indemnitzades.

-¿És aquest un Papa intel·lectual però conservador, reaccionari?

-És molt intel·lectual i un dels grans pensadors del nostre temps. Al mateix temps, és una persona progressista. No seria valorat correctament si no es veu la senzillesa i la bondat que té.

-Creu que l’Església canviarà algun dia la seva doctrina i admetrà el divorci, els anticonceptius i el sacerdoci femení?

-Aquestes no són les preocupacions dels catòlics. Són preguntes dels mitjans de comunicació.

-¿Però formen part de les normes inamovibles de l’Església?

–Sens dubte. Són normes sempre al dictat de l’Evangeli.

-Amb el temps, l’Església ha admès que la Terra és rodona, que tots els humans som iguals…

-L’Església no és estàtica. No és tradicionalista en un sentit negatiu. El Papa s’ha definit com a teòleg que parteix de les bases de l’Evangeli. Hi ha coses que es poden canviar. No se sap què es farà en 100 anys respecte al celibat dels sacerdots, però no s’acceptarà mai l’ordenació de les dones. L’avanç de l’Església catòlica no pot basar-se a convertir-se en una altra església. Ja hi ha una església, la protestant, amb ordenació de les dones i sense celibat. I ha perdut molts fidels.

-O sigui, que es tracta de mantenir la diferència, màrqueting pur.

-No frivolitzem, si us plau.

-Les filtracions de Wikileaks revelen que als EUA Ratzinger no figurava ni entre els 20 primers papables i que és un Papa de transició i molt fàcil de manipular.

-Els nord-americans no són sempre els més ben informats. Es van equivocar. Ja fa cinc anys que és Papa i és una persona fresca i a l’altura dels temps. I mentre Déu ho permeti, seguirà conduint l’Església. Té un estil molt col·legial, de diàleg, no és com un rei de l’Església, sinó com un servidor. Que sigui un serf de l’Església no vol dir que sigui feble.

-¿Com passarà a la història?

-Com un gran mestre de l’Església intel·lectual i espiritual, que ajuda l’Església a reformular-se.

 

Llibertat

“la major expressió de la llibertat no és la recerca del plaer, sense arribar mai a una veritable decisió. Aparentment aquesta obertura permanent sembla ser la realització de la llibertat, però no és veritat: l’autentica expressió de la llibertat és la capacitat d’optar per un do definitiu “(Roma, 6/6/05). / / La concepció egoista de la llibertat porta a “la violència, la destrucció mútua de la llibertat i de la vida” (Roma, 3/6/06)

Benet XVI amb el món de la cultura a Portugal

Font: traducció pròpia a partir de http://www.vatican.va/holy_father/benedict_xvi/speeches/2010/may/documents/hf_ben-xvi_spe_20100512_incontro-cultura_sp.html

TROBADA AMB EL MÓN DE LA CULTURA DISCURS DEL SANT PARE BENET XVI

Centre Cultural de Belém – Lisboa, Dimecres 12 maig 2010

Estimats germans en l’episcopat, il·lustres conreadors del pensament, la ciència i l’art, estimats amics:

Sento una gran alegria en veure aquí reunit el conjunt multiforme de la cultura portuguesa, que de manera tan digna representeu: dones i homes afanyats en la investigació i edificació dels diversos sabers. Expresso a tots el testimoni de la meva més alta estima i consideració, reconeixent la importància del que feu i del que sou. El Govern, representat aquí per la Senyora Ministra de Cultura, i a la qual dirigeixo la meva deferent i grata salutació, es preocupa per les prioritats nacionals del món de la cultura, amb els oportuns incentius. Dono les gràcies a tots els que han fet possible aquesta trobada, en particular a la Comissió Episcopal de la Cultura, amb el seu president, Mons. Manuel Clemente, a qui agraeixo les paraules de cordial acollida i la presentació de la realitat polifònica de la cultura portuguesa, representada aquí per alguns dels seus millors protagonistes, sentiments i expectatives dels quals s’ha fet portaveu el cineasta Manoel de Oliveira, de venerable edat i trajectòria, i a qui saludo amb admiració i afecte, al mateix temps que li agraeixo les paraules que m’ha dirigit, i en què ha deixat entreveure les ànsies i disposicions de l’ànima portuguesa enmig de les turbulències de la societat actual.

En efecte, en la cultura d’avui es reflecteix una “tensió” entre el present i la tradició, que de vegades adquireix forma de “conflicte”. La dinàmica de la societat absolutitza el present, aïllant-lo del patrimoni cultural del passat i sense la intenció de projectar un futur. Però, una valoració del “present” com a font d’inspiració del sentit de la vida, tant individual com social, s’enfronta amb la forta tradició cultural del poble portuguès, profundament marcada per la influència mil·lenaria del cristianisme, i amb un sentit de responsabilitat global, confirmada en l’aventura dels descobriments i al zel missioner, compartint la fe amb altres pobles. Els ideals cristians d’universalitat i fraternitat van inspirar aquesta aventura comuna, encara que també es va sentir la influència de l’il luminisme i del laïcisme. Aquesta tradició va donar origen a allò que podíem anomenar una “saviesa”, és a dir, un sentit de la vida i de la història, del qual formaven part un univers ètic i un “ideal” que acomplir per part de Portugal, que sempre ha procurat relacionar-se amb la resta del món.

L’Església apareix com la gran defensora d’una sana i elevada tradició, la rica aportació està al servei de la societat; aquesta segueix respectant i apreciant el seu servei al bé comú, però s’allunya de l’esmentada “saviesa” que forma part del seu patrimoni. Aquest “conflicte” entre la tradició i el present s’expressa en la crisi de la veritat, però només aquesta pot orientar i traçar el rumb d’una existència aconseguida, com a individu o com a poble. De fet, un poble que deixa de saber quina és la seva pròpia veritat, acaba perdent-se en el laberint del temps i de la història, sense valors ben definits, sense grans objectius clarament enunciats. Estimats amics, queda per fer un gran esforç per aprendre la forma en la qual l’Església se situa en el món, ajudant a la societat a entendre que l’anunci de la veritat és un servei que ella li ofereix, obrint horitzons nous de futur, grandesa i dignitat. En efecte, l’Església té «una missió de veritat que acomplir en tot temps i circumstància a favor d’una societat a la mesura de l’home, de la seva dignitat i de la seva vocació. […] La fidelitat a l’home exigeix la fidelitat a la veritat, que és l’única garantia de llibertat (cf. Jn 8,32) i de la possibilitat d’un desenvolupament humà integral. Per això, l’Església la cerca, l’anuncia incansablement i la reconeix allà on es manifesti. Per l’Església, aquesta missió de veritat és irrenunciable» (Enc. Caritas in veritate, 9). Per a una societat formada majoritàriament per catòlics, i la cultura de la qual ha estat profundament marcada pel cristianisme, resulta dramàtic intentar trobar la veritat fora de Jesucrist. Per a nosaltres, cristians, la Veritat és divina, és el “Logos” etern, que va prendre expressió humana en Jesucrist, que va poder afirmar amb objectivitat: «Jo sóc la veritat» (Jn 14,6). La convivència de l’Església, amb la seva ferma adhesió al caràcter perenne de la veritat, amb el respecte per altres “veritats”, o amb la veritat dels altres, és una cosa que la mateixa Església està aprenent. En aquest respecte dialogant es poden obrir portes noves per a la transmissió de la veritat.

«L’Església –escrivia el Papa Pau VI— ha d’anar cap al diàleg amb el món en què li toca viure. L’Església es fa paraula; l’Església es fa missatge; l’Església es fa col·loqui »(Enc. Ecclesiam suam, 34). En efecte, el diàleg sense embuts, i respectuós de les parts implicades en ell, és una prioritat avui en el món, i en la qual l’Església se sent compromesa. Una prova d’això és la presència de la Santa Seu en els diversos organismes internacionals, com per exemple en el Centre Nord-Sud del Consell d’Europa, instituït aquí a Lisboa fa 20 anys, i que té com a pedra angular el diàleg intercultural, amb la finalitat de promoure la cooperació entre Europa, el sud de la Mediterrània i l’Àfrica, i construir una ciutadania mundial fundada sobre els drets humans i la responsabilitat dels ciutadans, amb independència del seu origen ètnic o pertinença política, i respectuós de les creences religioses. Tenint en compte la diversitat cultural, cal aconseguir que les persones no només acceptin l’existència de la cultura de l’altre, sinó que aspirin també a enriquir-se amb ella i a oferir-li allò que té de bo, de veritable i de bell.

Aquest és un moment que exigeix el millor de les nostres forces, audàcia profètica i, com diria el vostre Poeta nacional, «mostrar al món nous mons» (Luís de Camões, Os Lusíadas, II, 45). Vosaltres, treballadors de la cultura en qualsevol de les seves formes, creadors de pensament i d’opinió, «gràcies al vostre talent, teniu la possibilitat de parlar al cor de la humanitat, de tocar la sensibilitat individual i col·lectiva, de suscitar somnis i esperances, d’eixamplar els horitzons del coneixement i del compromís humà. […] I no tingueu por de confrontar-vos amb la font primera i última de la bellesa, de dialogar amb els creients, amb qui com vosaltres se senten pelegrins en el món i en la història cap a la Bellesa infinita» (Discurs als artistes, 2009.11.21).

Precisament, per tal «d’infondre en les venes de la humanitat actual la virtut perenne, vital i divina de l’Evangeli» (Joan XXIII, Const. Ap. Humanae salutis, 3), es va celebrar el Concili Vaticà II, en què l’Església, a partir d’una renovada consciència de la tradició catòlica, pren seriosament i discerneix, transfigura i transcendeix les crítiques que estan a la base de les forces que van caracteritzar la modernitat, és a dir la Reforma i l’il luminisme. Així, l’Església, per si mateixa, acollia i recreava el millor de les instàncies de la modernitat, però d’una banda superats i, de l’altra, evitant els seus errors i camins que no tenen sortida. L’esdeveniment conciliar va posar les premisses d’una autèntica renovació catòlica i d’una nova civilització, la “civilització de l’amor”, com a servei evangèlic a l’home i la societat.

Estimats amics, l’Església considera la seva missió prioritària en la cultura actual mantenir desperta la recerca de la veritat i, conseqüentment, de Déu; portar a les persones a mirar més enllà de les coses penúltimes i posar-se a la recerca de les últimes. Us convido a aprofundir en el coneixement de Déu, de la mateixa manera que ell s’ha revelat en Jesucrist per a la nostra plena realització. Feu coses belles, però, sobretot, convertir les vostres vides en llocs de bellesa. Que intercedeixi per vosaltres Santa Maria de Betlem, venerada des de segles pels navegants de l’oceà i avui pels navegants del Bé, la Veritat i la Bellesa.