Category Archives: gràcia

Font: http://www.arquebisbattarragona.cat/index.php?arxiu=fitxa_noticies&idnoticia=8706

Benvolguts germans en el ministeri sacerdotal,

Benvolguts germans i germanes,

L’Any Sacerdotal que hem celebrat, 150 anys després de la mort del sant Rector d’Ars, model del ministeri sacerdotal en els nostres dies, arriba al final. Ens hem deixat guiar pel Rector d’Ars per a comprendre novament la grandesa i la bellesa del ministeri sacerdotal. El sacerdot no és simplement algú que té un ofici, com aquells que tota societat necessita perquè puguin acomplir-se en ella determinades funcions. Al contrari, el sacerdot fa el que cap ésser humà no pot fer per ell mateix: pronunciar en nom de Crist la paraula d’absolució dels nostres pecats, canviant així, a partir de Déu, la situació de la nostra vida. Pronuncia sobre les ofrenes del pa i el vi les paraules d’acció de gràcies de Crist, que són paraules de transubstanciació, paraules que el fan present a ell mateix, el Ressuscitat, el seu cos i la seva sang, transformant així els elements del món; són paraules que obren el món a Déu i l’uneixen a ell. Per tant, el sacerdoci no és un simple «ofici», sinó un sagrament: Déu es val d’un home amb les seves limitacions per estar, a través d’ell, present entre els homes i actuar en favor seu. Aquesta audàcia de Déu, que s’abandona a les mans d’éssers humans; que, fins i tot coneixent les nostres debilitats, considera els homes capaços d’actuar i presentar-se en lloc seu, aquesta audàcia de Déu és realment la grandesa més gran que s’oculta en la paraula sacerdoci. Que Déu ens consideri capaços d’això; que per a això cridi al seu servei homes i, així, s’uneixi a ells des de dins, això és el que en aquest any hem volgut novament considerar i comprendre. Volíem despertar l’alegria que Déu estigui tan a prop nostre, i la gratitud pel fet que ell es confiï a la nostra debilitat; que ens guiï i ens ajudi dia rere dia. Volíem també, així, ensenyar novament als joves que aquesta vocació, aquesta comunió de servei per Déu i amb Déu, existeix; més encara, que Déu està esperant el nostre «sí». Junt amb l’Església, hem volgut destacar novament que hem de demanar a Déu aquesta vocació. Demanem treballadors per als sembrats de Déu, i aquesta pregària a Déu és, al mateix temps, una crida de Déu al cor de joves que es considerin capaços d’això mateix per a què Déu els creu capaços. Era d’esperar que a l’«enemic» no li agradés que el sacerdoci brillés novament; ell s’hauria estimat més veure’l desaparèixer, perquè per fi Déu hauria estat expulsat del món. I així ha passat que, precisament en aquest any d’alegria pel sagrament del sacerdoci, han sortit a la llum els pecats dels sacerdots, sobretot l’abús als infants, en el qual el sacerdoci, que du a terme la sol·licitud de Déu pel bé de l’home, es converteix en el contrari. També nosaltres demanem perdó insistentment a Déu i a les persones afectades, mentre prometem que volem fer tot el que sigui possible perquè un abús com aquest no torni a succeir mai; que en l’admissió al ministeri sacerdotal i en la formació que el prepara farem tot el que es pugui per a examinar l’autenticitat de la vocació; i que volem acompanyar encara més els sacerdots en el seu camí, perquè el Senyor els protegeixi i els custodiï en les situacions doloroses i en els perills de la vida. Si l’Any Sacerdotal hagués estat una glorificació dels nostres èxits humans personals, hauria estat destruït per aquests fets. Però, per a nosaltres, es tractava precisament, contràriament, de sentir-nos agraïts pel do de Déu, un do que es porta en «gerres de terrissa», i que una vegada i una altra, a través de tota la debilitat humana, fa visible el seu amor en el món. Així, considerem allò que s’ha esdevingut com una tasca de purificació, una ocupació que ens acompanya cap al futur i que ens fa reconèixer i estimar encara més el gran do de Déu. D’aquesta manera, el do es converteix en el compromís de respondre al valor i la humilitat de Déu amb el nostre valor i la nostra humilitat. La paraula de Crist, que hem entonat com a cant d’entrada en la litúrgia, pot dir-nos en aquest moment el que significa fer-se i ser sacerdots: «Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor» (Mt 11,29).

Celebrem la festa del Sagrat Cor de Jesús i amb la litúrgia fem un cop d’ull, per dir-ho d’alguna manera, dins el cor de Jesús, que en morir va ser traspassat per la llança del soldat romà. Sí, el seu cor està obert per nosaltres i davant nostre; i amb això ens ha obert el cor de Déu mateix. La litúrgia interpreta per a nosaltres el llenguatge del cor de Jesús, que parla sobretot de Déu com a pastor dels homes, i així ens manifesta el sacerdoci de Jesús, que està arrelat en l’íntim del seu cor; d’aquesta manera, ens indica el fonament perenne, així com el criteri vàlid de tot ministeri sacerdotal, que ha d’estar sempre ancorat en el cor de Jesús i ser viscut a partir d’ell. Voldria meditar avui, sobretot, els textos amb què l’Església orant respon a la paraula de Déu proclamada en les lectures. En aquests cants, paraula i resposta es compenetren. Per una banda, estan trets de la Paraula de Déu, però, per una altra, són ja al mateix temps la resposta de l’home a aquesta Paraula, resposta en què la Paraula mateixa es comunica i entra en la nostra vida. El més important d’aquests textos en la litúrgia d’avui és el Salm 23 [22] —«El Senyor és el meu pastor»—, en el qual l’Israel orant acull l’autorevelació de Déu com a pastor, fent d’això l’orientació per a la seva vida mateixa. «El Senyor és el meu pastor, no em manca res.» En aquest primer verset s’expressen alegria i gratitud perquè Déu és present i té cura de nosaltres. La lectura del Llibre d’Ezequiel comença amb el mateix tema: «Jo mateix buscaré les meves ovelles i en faré el recompte» (Ez 34,11). Déu cuida personalment de mi, de nosaltres, de la humanitat. No m’ha deixat sol, extraviat a l’univers i en una societat davant la qual un se sent cada cop més desorientat. Ell cuida de mi. No és un Déu llunyà, per al qual la meva vida no compta gairebé gens. Les religions del món, pel que podem veure, han sabut sempre que, en última anàlisi, hi ha un sol Déu. Però aquest Déu era llunyà. Abandonava aparentment el món a altres potències i forces, a altres divinitats, amb les quals calia arribar a un acord. El Déu únic era bo, però llunyà. No constituïa un perill, però tampoc oferia ajuda. Per tant, no calia ocupar-se’n. Ell no dominava. Estranyament, aquesta idea va ressorgir en la Il·lustració.

S’acceptava, doncs, que el món pressuposa un Creador. Aquest Déu, però, hauria construït el món per a després retirar-se’n. Ara el món té un conjunt de lleis pròpies segons les quals es desenvolupa, i en les quals Déu no intervé, no pot intervenir. Déu és només un origen remot. Molts, potser, tampoc desitjaven que Déu es preocupés d’ells. No volien que Déu els molestés. Però allí on la proximitat de l’amor de Déu es percep com a molèstia, l’ésser humà se sent malament. És bonic i consolador saber que hi ha una persona que m’estima i em cuida. Però és molt més decisiu que existeixi aquest Déu que em coneix, m’estima i es preocupa per mi. «Conec les meves ovelles i elles em coneixen a mi» (Jn 10,14), diu l’Església abans de l’evangeli amb una paraula del Senyor. Déu em coneix, es preocupa de mi. Aquest pensament hauria de proporcionar-nos realment alegria.
Deixem que penetri intensament en el nostre interior. En aquest moment comprenem també què significa: Déu vol que nosaltres, com a sacerdots, en un petit punt de la història, compartim les seves preocupacions pels homes. Com a sacerdots, volem ser persones que, en comunió amb el seu amor pels homes, cuidem d’ells, els fem experimentar en el concret aquesta atenció de Déu. I, pel que fa a l’àmbit que se li confia, el sacerdot, junt amb el Senyor, hauria de poder dir: «Conec les meves ovelles i elles em coneixen a mi.» Conèixer, en el sentit de la Sagrada Escriptura, mai no és només un saber exterior, com es coneix el número de telèfon d’una persona. Conèixer significa estar interiorment a prop de l’altre. Estimar-lo. Nosaltres hauríem de mirar de «conèixer» els homes de part de Déu i amb vista a Déu; hauríem de mirar de caminar amb ells per la via de l’amistat de Déu.

Tornem al Salm. Allí es diu: «Em guia pels camins segurs per l’amor del seu nom. Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res, perquè us tinc vora meu; la vostra vara de pastor m’asserena i em conforta» (23 [22], 3s). El pastor mostra el camí correcte als qui li estan confiats. Els precedeix i guia. Diguem-ho d’una altra manera: el Senyor ens mostra com es realitza de manera justa el nostre ser homes. Ens ensenya l’art de ser persona. ¿Què he de fer per a no arruïnar-me, per a no malgastar la meva vida amb la falta de sentit? En efecte, aquesta és la pregunta que tot home ha de plantejar-se i que serveix per a qualsevol període de la vida. Quanta foscor hi ha al voltant d’aquesta pregunta en el nostre temps! Sempre torna a la nostra ment la paraula de Jesús, que tenia compassió pels homes, perquè estaven com ovelles sense pastor. Senyor, tingueu pietat també de nosaltres. Mostreu-nos el camí. Sabem per l’evangeli que ell és el camí. Viure amb Crist, seguir-lo, això significa trobar el camí segur, perquè la nostra vida tingui sentit i perquè un dia puguem dir: «Sí, viure ha estat quelcom bo.» El poble d’Israel estava i està agraït a Déu, perquè ha mostrat en els manaments el camí de la vida. El gran salm 119 (118) és una expressió d’alegria per aquest fet: nosaltres no caminem a les palpentes per la foscor. Déu ens ha mostrat quin és el camí, com podem caminar de manera justa. La vida de Jesús és una síntesi i un model viu del que afirmen els manaments. Així comprenem que aquestes normes de Déu no són cadenes, sinó el camí que ell ens indica. Podem estar alegres per elles i perquè en Crist són davant nostre com una realitat viscuda. Ell mateix ens fa feliços. Caminant al costat de Crist tenim l’experiència de l’alegria de la Revelació, i com a sacerdots hem de comunicar a la gent l’alegria que ens hagi mostrat el camí just de la vida.

Després ve una paraula referida als «barrancs tenebrosos», a través dels quals el Senyor guia l’home. El camí de cadascun de nosaltres ens portarà un dia als camins tenebrosos de la mort, on ningú no ens pot acompanyar. I ell serà allí. Crist mateix ha descendit a la nit fosca de la mort. Tampoc allí no ens abandona. També allí ens guia. «Si m’ajeia als inferns, també us hi trobo», diu el salm 139 (138). Sí, esteu present també en l’última fatiga, i així el salm responsorial pot dir: també allí, en els barrancs tenebrosos, no tinc por de res. Això no obstant, parlant dels barrancs tenebrosos, podem pensar també en els barrancs tenebrosos de les temptacions, del descoratjament, de la prova, que tota persona humana ha de travessar. També en aquests barrancs tenebrosos de la vida ell hi és. Senyor, en la foscor de la temptació, en les hores de la foscor, en què totes les llums semblen apagar-se, mostreu-me que hi sou. Ajudeu-nos a nosaltres, sacerdots, perquè puguem ser al costat de les persones que en aquestes nits fosques ens han estat confiades, perquè puguem mostrar-los la vostra llum.

«La vostra vara de pastor m’asserena»: el pastor necessita la vara contra les bèsties salvatges que volen atacar el ramat; contra els saltejadors que cerquen el seu botí. Al costat de la vara hi ha la gaiata, que sosté i ajuda a travessar els llocs difícils. Les dues coses entren dins el ministeri de l’Església, el ministeri del sacerdot. També l’Església ha d’utilizar la vara del pastor, la vara amb què protegeix la fe contra els farsants, contra les orientacions que són, en realitat, desorientacions. En efecte, l’ús de la vara pot ser un servei d’amor. Avui veiem que no es tracta d’amor, quan es toleren comportaments indignes de la vida sacerdotal. Com tampoc es tracta d’amor si es deixa proliferar l’heretgia, la tergiversació i la destrucció de la fe, com si nosaltres inventéssim la fe autònomament, com si ja no fos un do de Déu, la perla preciosa que no deixem que ens arrenquin. Al mateix temps, però, la vara contínuament ha de transformar-se en la gaiata del pastor, gaiata que ajudi els homes a poder caminar per camins difícils i seguir Crist.
Al final del salm es parla de la taula parada, del perfum amb què s’ungeix el cap, de la copa que es vessa, de viure a la casa del Senyor. En el salm, això mostra sobretot la perspectiva del goig per la festa d’estar amb Déu al temple, de ser hostatjats i servits per ell mateix, de poder habitar a casa seva. Per a nosaltres, que resem aquest salm amb Crist i amb el seu cos, que és l’Església, aquesta perspectiva d’esperança ha adquirit una amplitud i profunditat encara més gran. Veiem en aquestes paraules, per dir-ho d’alguna manera, una anticipació profètica del misteri de l’eucaristia, en la qual Déu mateix ens invita i se’ns ofereix com a aliment, com aquell pa i aquell vi exquisit que són l’única resposta última a la fam i a la set interior de l’home. ¿Com podem no alegrar-nos d’estar invitats cada dia a la mateixa taula de Déu i habitar a casa seva? ¿Com podem no estar alegres per haver rebut d’ell aquest manament: «Feu això, que és el meu memorial»? Alegres perquè ell ens ha permès parar la taula de Déu per als homes, oferir-los el seu cos i la seva sang, oferir-los el do preciós de la seva mateixa presència. Sí, podem pregar plegats amb tot el cor les paraules del salm: «La vostra bondat i el vostre amor m’acompanyen tota la vida» (23 [22],6).

Per últim, vegem breument els dos cants de comunió suggerits avui per l’Església en la seva litúrgia. En primer lloc hi ha la paraula amb què sant Joan conclou el relat de la crucifixió de Jesús: «Un dels soldats li traspassà el costat amb un cop de llança, i a l’instant en va sortir sang i aigua» (Jn 19,34). El cor de Jesús és traspassat per la llança. S’obre, i es converteix en una font: l’aigua i la sang que brollen al·ludeixen als dos sagraments fonamentals de què viu l’Església: el baptisme i l’eucaristia. Del costat traspassat del Senyor, del seu cor obert, brolla la font viva que raja a través dels segles i edifica l’Església. El cor obert és font d’un nou riu de vida; en aquest context, Joan certament ha pensat també en la profecia d’Ezequiel, que veu brollar del nou temple un riu que dóna fecunditat i vida (cf. Ez 47): Jesús mateix és el nou temple, i el seu cor obert és la font d’on brolla un riu de vida nova, que se’ns comunica en el baptisme i en l’eucaristia.

La litúrgia de la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, però, preveu com a cant de comunió una altra paraula, afí a aquesta, extreta de l’evangeli de Joan: «Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. Perquè diu l’Escriptura: Del seu interior brollaran rius d’aigua viva» (Jn 7,37-38). En la fe bevem, per dir-ho d’alguna manera, de l’aigua viva de la paraula de Déu. Així, el creient es converteix ell mateix en una font que dóna aigua viva a la terra resseca de la història. Ho veiem en els sants. Ho veiem en Maria que, com gran dona de fe i d’amor, s’ha convertit al llarg dels segles en font de fe, d’amor i de vida. Cada cristià i cada sacerdot haurien de transformar-se, a partir de Crist, en font que comunica vida als altres. Hauríem de donar l’aigua de la vida a un món assedegat. Senyor, us donem gràcies perquè ens heu obert el vostre cor; perquè en la vostra mort i resurrecció us heu convertit en font de vida. Feu que siguem persones vives, vives per la vostra font, i doneu-nos la capacitat de ser també nosaltres font, de manera que puguem donar aigua viva al nostre temps. Us agraïm la gràcia del ministeri sacerdotal. Senyor, benïu-nos i beneïu tots els homes d’aquest temps que estan assedegats i a la recerca. Amén.

Carta pastoral de Benet XVI als catòlics d’Irlanda

Font: http://parroquiasarria.free.fr/benetirl.doc

1. Estimats germans i germanes de l’Església a Irlanda: us escric amb gran preocupació com a Pastor de l’Església universal. Igualment que vosaltres estic profundament consternat per les notícies relatives a l’abús de nens i joves indefensos per part de membres de l’Església a Irlanda, especialment sacerdots i religiosos. Comparteixo el neguit i el sentiment de traïció que molts de vosaltres varen experimentar en assabentar-vos d’aquests actes pecaminosos i criminals i de la manera en que van ser afrontats per les autoritats de l’Església a Irlanda.

Com sabeu, vaig convidar fa poc els bisbes d’Irlanda a una reunió a Roma per tal que informessin sobre com varen afrontar aquestes qüestions en el passat i indiquessin els passos que havien donat per a fer front a una situació tan greu. Juntament amb alguns alts prelats de la Cúria Romana vaig escoltar el que havien de dir, tant individualment com en grup, sigui sobre l’anàlisi dels errors comesos i les lliçons apreses, com sobre la descripció dels programes i procediments actualment en curs. Les nostres discussions van ser franques i constructives. Estic segur que, com a resultat, els bisbes estan ara en una posició més forta per a continuar la tasca de reparar les injustícies del passat i d’abordar qüestions més àmplies relacionades amb l’abús dels nens de manera conforme amb les exigències de la justícia i els ensenyaments de l’Evangeli.

2. Per la meva part, tenint en compte la gravetat d’aquests delictes i la resposta sovint inadequada que han rebut per part de les autoritats eclesiàstiques del vostre país, he decidit escriure aquesta carta pastoral per expressar la meva proximitat, i proposar-vos un camí de curació, renovació i reparació.

És veritat, com han observat moltes persones al vostre país, que el problema de l’abús de menors no és específic d’Irlanda o de l’Església. No obstant això, la tasca que teniu ara davant vostre és la de fer front al problema dels abusos ocorreguts dins de la comunitat catòlica d’Irlanda i de fer-ho amb coratge i determinació. Que ningú no s’imagini que aquesta dolorosa situació es resolgui aviat. S’han donat passos positius, però encara queda molt per fer. Necessitem perseverança i oració, amb gran fe en la força salvadora de la gràcia de Déu.

Al mateix temps, haig també d’expressar la meva convicció que per a recuperar-se d’aquesta dolorosa ferida, l’Església a Irlanda, ha de reconèixer en primer lloc davant Déu i davant dels altres, els greus pecats comesos contra nens indefensos. Aquest reconeixement, juntament amb un sincer dolor pel dany causat a les víctimes i les seves famílies, ha de desembocar en un esforç conjunt per a garantir que en el futur els nens estiguin protegits de semblants delictes.

Mentre us enfronteu als reptes d’aquest moment, us demano que recordeu la ‘roca de la qual vau ser tallats’ (Isaïes 51, 1). Reflexioneu sobre la generosa i sovint heroica contribució oferta a l’Església i a la humanitat per generacions d’homes i dones irlandesos, i feu que d’aquesta reflexió en broti l’impuls per a un honest examen de consciència personal i per a un sòlid programa de renovació de l’Església i de l’individu. Prego perquè, assistida per la intercessió dels seus nombrosos sants i purificada per la penitència, l’Església a Irlanda superi aquesta crisi i torni a ser un cop més testimoni convincent de la veritat i la bondat de Déu Totpoderós, que es manifesta en el seu Fill Jesucrist.

3. Al llarg de la història, els catòlics irlandesos han demostrat ser, tant en la seva pàtria com fora d’ella, una força motriu del bé. Monjos celtes com sant Columbà varen difondre l’evangeli a l’Europa occidental i van establir les bases de la cultura monàstica medieval. Els ideals de santedat, caritat i saviesa transcendent, nascuts de la fe cristiana, van quedar plasmats en la construcció d’esglésies i monestirs i en la creació d’escoles, biblioteques i hospitals, que van contribuir a consolidar la identitat espiritual d’Europa. Aquells missioners irlandesos devien la seva força i la seva inspiració a la fermesa de la seva fe, al fort lideratge i a la rectitud moral de l’Església en la seva terra natal.

A partir del segle XVI, els catòlics a Irlanda van travessar per un llarg període de persecució, durant el qual van lluitar per mantenir viva la flama de la fe en circumstàncies difícils i perilloses. Sant Oliver Plunkett, màrtir i arquebisbe d’Armagh, és l’exemple més famós d’una multitud de coratjosos fills i filles d’Irlanda disposats a donar la seva vida per la fidelitat a l’Evangeli. Després de l’Emancipació Catòlica, l’Església va ser lliure de nou per tornar a créixer. Les famílies i una infinitat de persones que havien conservat la fe en el moment de la prova es van convertir en l’espurna d’un gran renaixement del catolicisme irlandès al segle XIX. L’església escolaritzava, especialment els pobres, el qual va suposar una important contribució a la societat irlandesa. Entre els fruits de les noves escoles catòliques es compta l’augment de les vocacions: generacions de sacerdots missioners, germanes i germans, van deixar la seva pàtria per servir en tots els continents, sobretot en el món de parla anglesa. Eren excepcionals, no només per l’amplitud del seu nombre, sinó també per la força de la fe i la solidesa del seu compromís pastoral. Moltes diòcesis, especialment a l’Àfrica, Amèrica i Austràlia, s’han beneficiat de la presència de clergues i religiosos irlandesos, que varen predicar l’Evangeli i van fundar parròquies, escoles i universitats, clíniques i hospitals, obertes tant als catòlics, com la resta de la societat, prestant una atenció particular a les necessitats dels pobres.

En gairebé totes les famílies irlandeses, hi ha hagut sempre algú – un fill o una filla, un oncle o una tieta, que van donar les seves vides a l’Església. Amb raó, les famílies irlandeses tenen un gran respecte i afecte pels seus éssers estimats que van dedicar la vida a Crist, compartint el do de la fe amb els altres i traduint-la en accions servint amb amor a Déu i al proïsme.

4. En les últimes dècades, però, l’Església en el vostre país ha hagut d’enfrontar-se a nous i greus reptes per a la fe a causa de la ràpida transformació i secularització de la societat irlandesa. El canvi social ha estat molt ràpid i sovint ha repercutit adversament en la tradicional adhesió de les persones als ensenyaments i valors catòlics. Així mateix, les pràctiques sagramentals i devocionals que sustenten la fe i la fan créixer, com la confessió freqüent, la pregària diària i els recessos anuals es van deixar, amb freqüència, de costat.

També va ser significativa en aquest període la tendència, fins i tot per part dels sacerdots i religiosos, a adoptar formes de pensament i de judici de la realitat secular sense referència suficient a l’Evangeli. El programa de renovació proposat pel Concili Vaticà II va ser de vegades mal entès i, a més, a la llum dels profunds canvis socials que estaven tenint lloc, no era gens fàcil discernir la millor manera de realitzar-lo. En particular, hi va haver una tendència, motivada per bones intencions, però equivocada, d’evitar els enfocaments penals de les situacions canònicament irregulars. En aquest context general hem de tractar d’entendre l’inquietant problema d’abús sexual de nens, que ha contribuït no poc a l’afebliment de la fe i la pèrdua de respecte per l’Església i els seus ensenyaments.

Només examinant acuradament els nombrosos elements que han donat lloc a la crisi actual és possible fer un diagnòstic clar de les causes i trobar les solucions eficaces. Certament, entre els factors que han contribuït a ella, podem enumerar: els procediments inadequats per a determinar la idoneïtat dels candidats al sacerdoci i a la vida religiosa, la insuficient formació humana, moral, intel·lectual i espiritual en els seminaris i noviciats, la tendència de la societat a afavorir el clergat i altres figures d’autoritat i una preocupació fora de lloc pel bon nom de l’Església i per evitar escàndols el resultat de la qual cosa va ser la falta d’aplicació de les penes canòniques en vigor i de la salvaguarda de la dignitat de cada persona. És necessària una acció urgent per a contrarestar aquests factors, que han tingut conseqüències tan tràgiques per a la vida de les víctimes i les seves famílies i han enfosquit tant la llum de l’Evangeli, com no ho havien fet segles de persecució.

5. En diverses ocasions, des de la meva elecció a la Seu de Pere, he volgut trobar-me amb les víctimes d’abusos sexuals i estic disposat a seguir fent-ho en el futur. He parlat amb ells, he escoltat les seves històries, he constatat el seu sofriment, he resat amb ells i per ells. Anteriorment, en el meu pontificat, preocupat per abordar aquesta qüestió, vaig demanar als bisbes d’Irlanda, durant la visita “ad limina” de 2006 que “establissin la veritat del que va passar en el passat i prenguessin totes les mesures necessàries per a evitar que passés de nou, per tal d’assegurar que els principis de justícia siguin plenament respectats i, sobretot, per curar a les víctimes i a tots els afectats per aquests crims atroços”(Discurs als bisbes d’Irlanda, el 28 d’octubre de 2006).

Amb aquesta carta, us vull exhortar a tots vosaltres, com a poble de Déu a Irlanda, a reflexionar sobre les ferides infligides al cos de Crist, els remeis necessaris i de vegades dolorosos, per embenar-les i i curar-les, i la necessitat de la unitat, la caritat i l’ajuda mútua en el llarg procés de recuperació i renovació eclesial. Em dirigeixo ara a vosaltres amb paraules que em surten del cor, i vull parlar a cadascun de vosaltres i a tots vosaltres com a germans i germanes en el Senyor.

6. A les víctimes d’abusos i les seves famílies

Heu patit immensament i això m’afligeix molt. Sé que res no pot esborrar el mal que heu suportat. La vostra confiança ha estat traïda i violada la vostra dignitat. Molts de vosaltres han experimentat que quan van tenir el valor suficient per parlar del que els havia passat, ningú no volia escoltar-los. Aquells que van patir abusos en els internats han d’haver sentit que no hi havia manera d’escapar del seu dolor. És comprensible que us sigui difícil perdonar o reconciliar-vos amb l’Església. En el seu nom, expresso obertament la vergonya i el remordiment que sentim tots. Al mateix temps, us demano que no perdeu l’esperança. En la comunió amb l’Església és on ens trobem amb la persona de Jesucrist, que va ser ell mateix una víctima de la injustícia i el pecat. Com vosaltres, encara porta les ferides del seu sofriment injust. Ell entén la profunditat del vostre dolor i la persistència del seu efecte en les vostres vides i les vostres relacions amb els altres, incloent-hi la vostra relació amb l’Església.

Sé que a alguns de vosaltres els resulta difícil fins i tot d’entrar en una església després del que ha succeït. No obstant això, les ferides de Crist, transformades pel seu sofriment redemptor, són els instruments que han trencat el poder del mal i ens fan renéixer a la vida i l’esperança. Crec fermament en el poder curatiu del seu amor sacrificial – fins i tot en les situacions més fosques i desesperades – que allibera i porta la promesa d’un nou començament.

Al dirigir-me a vosaltres com un pastor, preocupat pel benestar de tots els fills de Déu, us demano humilment que reflexioneu sobre el que he dit. Us prego que, acostant-vos a Crist i participant en la vida de la seva Església – una Església purificada per la penitència i renovada en la caritat pastoral – pugueu descobrir de nou l’amor infinit de Crist per cada un de vosaltres. Estic segur que d’aquesta manera sereu capaços de trobar reconciliació, profunda curació interior, i pau.

7. Als sacerdots i religiosos que han abusat de nens
Heu traït la confiança dipositada en vosaltres per joves innocents i pels seus pares. Heu de respondre d’això davant Déu Totpoderós i davant els tribunals degudament constituïts. Heu perdut l’estima de la gent d’Irlanda i abocat vergonya i deshonor sobre els vostres semblants. Aquells de vosaltres que són sacerdots han violat la santedat del sagrament de l’Ordre, en el qual Crist mateix es fa present en nosaltres i en les nostres accions. Juntament amb l’immens dany causat a les víctimes, un mal enorme s’ha fet a l’Església i a la percepció pública del sacerdoci i de la vida religiosa.

Us exhorto a examinar la vostra consciència, a assumir la responsabilitat dels pecats que heu comès i a expressar amb humilitat el vostre pesar. El penediment sincer obre la porta al perdó de Déu i a la gràcia de la veritable esmena.

Heu de tractar d’expiar personalment les vostres accions oferint oracions i penitències per aquells que heu ofès. El sacrifici redemptor de Crist té el poder de perdonar fins i tot el més greu dels pecats i d’extreure el bé fins i tot del més terrible dels mals. Al mateix temps, la justícia de Déu ens porta a donar compte de les nostres accions sense amagar res. Admeteu obertament la vostra culpa, sotmeteu-vos a les exigències de la justícia, però no desespereu de la misericòrdia de Déu.

8. Als pares
Us heu sentit profundament indignats i commocionats al conèixer els fets terribles que succeïen en el que havia d’ haver estat l’entorn més segur per a tots. En el món d’avui no és fàcil construir una llar i educar els fills. Es mereixen créixer amb seguretat, afecte i amor, amb un fort sentit de la seva identitat i el seu valor. Tenen dret a ser educats en els autèntics valors morals arrelats en la dignitat de la persona humana, a inspirar-se en la veritat de la nostra fe catòlica i a aprendre els patrons de comportament i acció que duguin a la sana autoestima i la felicitat duradora. Aquesta tasca noble però exigent està confiada en primer lloc a vosaltres, pares. Us convido a exercir el vostre paper per a garantir als nens les millors atencions possibles, tant a la llar com en la societat en general, mentre l’Església, per la seva banda, segueix aplicant les mesures adoptades en els últims anys per a protegir els joves en els ambients parroquials i escolars. Us asseguro que estic prop de vosaltres i us ofereixo el suport de les meves pregàries mentre compliu les vostres grans responsabilitats

9. Als nens i joves d’Irlanda
Vull adreçar-vos una paraula especial d’encoratjament. La vostra experiència de l’Església és molt diferent de la dels vostres pares i avis. El món ha canviat des que ells tenien la vostra edat. No obstant això, totes les persones, en cada generació, estan cridades a recórrer el mateix camí durant la vida, siguin quines siguin les circumstàncies. Tots estem escandalitzats pels pecats i errors d’alguns membres de l’Església, en particular dels que van ser escollits especialment per a guiar i servir els joves. Però és en l’Església on trobareu Jesucrist que és el mateix ahir, avui i sempre (cf. He 13, 8). Ell us estima i es va lliurar per vosaltres a la creu. ¡Busqueu una relació personal amb ell dins de la comunió de la seva Església, perquè ell mai no trairà la vostra confiança! Només Ell pot satisfer els vostres anhels més profunds i donar ple sentit a les vostres vides, orientant-les al servei dels altres. Mantingueu la vostra mirada fixa en Jesús i la seva bondat, i protegiu la flama de la fe en els vostres cors. Espero en vosaltres perquè, juntament amb els vostres germans catòlics a Irlanda, sigueu fidels deixebles del nostre Senyor i aporteu l’entusiasme i l’idealisme tan necessaris per a la reconstrucció i la renovació de la nostra estimada Església.

10. Als sacerdots i religiosos d’Irlanda
Tots nosaltres estem patint les conseqüències dels pecats dels nostres germans que han traït una obligació sagrada o no han afrontat de forma justa i responsable les denúncies d’abusos. A la llum de l’escàndol i la indignació que aquests fets han causat, no només entre els fidels laics, sinó també entre vosaltres i les vostres comunitats religioses, molts us sentiu desanimats i fins i tot abandonats. Sóc també conscient que als ulls d’alguns apareixeu titllats de culpables per associació, i que us consideren com si fóssiu d’alguna manera responsable dels delictes dels altres. En aquest temps de patiment, vull aixecar acte de la vostra dedicació com sacerdots i religiosos i del vostre apostolat, i us convido a refermar la vostra fe en Crist, el vostre amor per la seva Església i la vostra confiança en les promeses evangèliques de la redempció, el perdó i la renovació interior. D’aquesta manera, podreu demostrar a tots que on va abundar el pecat, va sobreabundar la gràcia (cf. Rm 5, 20).
Sé que molts esteu decebuts, desconcertats i enfurismats per la manera en què alguns dels vostres superiors van abordar aquestes qüestions. No obstant això, és essencial que coopereu estretament amb els que ostenten l’autoritat i col·laboreu en garantir que les mesures adoptades per a respondre a la crisi siguin veritablement evangèliques, justes i eficaces. Per sobre de tot, us demano que sigueu cada vegada més clarament homes i dones de pregària, que segueixen amb valentia el camí de la conversió, la purificació i la reconciliació. D’aquesta manera, l’Església a Irlanda cobrarà nova vida i vitalitat gràcies al vostre testimoni del poder redemptor de Déu que es fa visible en les vostres vides.

11. Als meus germans, els bisbes
No es pot negar que alguns de vosaltres i dels vostres predecessors han fracassat, de vegades lamentablement, a l’hora d’aplicar les normes, codificades des de fa molt de temps, del dret canònic sobre els delictes d’abusos de nens. S’han comès greus errors en la resposta a les acusacions. Reconec que era molt difícil comprendre la magnitud i la complexitat del problema, obtenir informació fiable i prendre decisions adequades en funció dels parers contradictoris dels experts. No obstant això, cal reconèixer que es van cometre greus errors de judici i hi va haver falles de direcció. Tot això ha soscavat greument la vostra credibilitat i eficàcia. Valoro els esforços duts a terme per a remeiar els errors del passat i per a garantir que no tornin a passar. A més d’aplicar plenament les normes del dret canònic concernents als casos d’abusos de nens, seguiu cooperant amb les autoritats civils en l’àmbit de la seva competència. Està clar que els superiors religiosos han de fer el mateix. També ells van participar en les recents reunions a Roma amb el propòsit d’establir un enfocament clar i coherent d’aquestes qüestions. És imperatiu que les normes de l’Església a Irlanda per a la salvaguarda dels nens siguin constantment revisades i actualitzades i que s’apliquin plena i imparcialment, en conformitat amb el dret canònic.

Només una acció decisiva duta a terme amb total honestedat i transparència restablirà el respecte i l’afecte del poble irlandès per l’Església a la que hem consagrat les nostres vides. Cal començar, en primer lloc, pel vostre examen de consciència personal, la purificació interna i la renovació espiritual. El poble d’Irlanda, amb raó, espera que sigueu homes de Déu, que sigueu sants, que visqueu amb senzillesa, i busqueu dia rere dia la conversió personal. Per a ells, en paraules de Sant Agustí, sou un bisbe, i no obstant això, amb ells esteu cridats a ser un deixeble de Crist (cf. Sermó 340, 1). Us exhorto a renovar el vostre sentit de responsabilitat davant Déu, per créixer en solidaritat amb el vostre poble i aprofundir la vostra atenció pastoral amb tots els membres del vostre ramat. En particular, preocupeu-vos per la vida espiritual i moral de cada un dels vostres sacerdots. Serviu-los d’exemple amb la vostra pròpia vida, estigueu a prop d’ells, escolteu les seves preocupacions, oferiu-los coratge en aquest moment de dificultat i alimenteu la flama del seu amor per Crist i el seu compromís al servei dels seus germans i germanes.
Així mateix, cal encoratjar els laics a que exerceixin el paper que els correspon en la vida de l’Església. Assegureu-vos de la seva formació perquè puguin, de forma articulada i convincent donar raó de l’Evangeli enmig de la societat moderna (cf. 1 Pe 3, 15), i cooperin més plenament en la vida i missió de l’Església. Això, al seu torn, us ajudarà a tornar a ser guies i testimonis creïbles de la veritat redemptora de Crist.

12. A tots els fidels d’Irlanda
L’experiència d’un jove en l’Església hauria sempre de fructificar en la seva trobada personal i vivificadora amb Jesucrist, dins d’una comunitat que l’estima i el sosté. En aquest entorn, caldria animar els joves a assolir la seva plena alçada humana i espiritual, a aspirar als alts ideals de santedat, caritat i veritat i a inspirar-se en la riquesa d’una gran tradició religiosa i cultural. A la nostra societat cada vegada més secularitzada en què fins i tot els cristians sovint troben difícil parlar de la dimensió transcendent de la nostra existència, hem de trobar noves maneres per transmetre als joves la bellesa i la riquesa de l’amistat amb Jesucrist en la comunió de la seva Església. Per a resoldre la crisi actual, les mesures que contrarestin adequadament els delictes individuals són essencials però no suficients: cal una nova visió que inspiri a la generació actual i les futures generacions a atresorar el do de la nostra fe comuna. Seguint el camí indicat per l’Evangeli, observant els manaments, i conformant les vostres vides cada vegada més a la figura de Jesucrist, experimentareu amb seguretat la renovació profunda que necessita amb urgència la nostra època. Convido a tots a perseverar en aquest camí.

13. Estimats germans i germanes en Crist, profundament preocupat per tots vosaltres en aquest moment de dolor, en el qual la fragilitat de la condició humana es revela tan clarament, us he volgut oferir paraules d’encoratjament i de suport. Espero que les accepteu com un signe de la meva proximitat espiritual i de la meva confiança en la vostra capacitat per afrontar els reptes del moment actual, recorrent, com a font de renovada inspiració i fortalesa a les nobles tradicions d’Irlanda de fidelitat a l’Evangeli, perseverança en la fe i determinació en la recerca de la santedat. En solidaritat amb tots vosaltres, prego amb insistència per tal que, amb la gràcia de Déu, les ferides infligides a tantes persones i famílies puguin curar-se i perquè l’Església a Irlanda experimenti una època de renaixement i renovació espiritual.

14. Voldria proposar, a més, algunes mesures concretes per abordar la situació.

Al final de la meva reunió amb els bisbes d’Irlanda, els vaig demanar que la Quaresma d’aquest any es considerés un temps de pregària per a l’efusió de la misericòrdia de Déu i dels dons de santedat i fortalesa de l’Esperit Sant sobre l’Església al vostre país . Ara us convido tots a oferir durant un any, des d’ara fins a la Pasqua de 2011, la penitència dels divendres per a aquest fi. Us demano que oferiu el dejuni, les pregàries, la lectura de la Sagrada Escriptura i les obres de misericòrdia per la gràcia de la curació i la renovació de l’Església a Irlanda. Us animo a redescobrir el sagrament de la Reconciliació i a utilitzar amb més freqüència el poder transformador de la seva gràcia.
Cal prestar també especial atenció a l’adoració eucarística, i en cada diòcesi hi ha d’haver esglésies o capelles específicament dedicades a això. Demano a les parròquies, seminaris, cases religioses i monestirs que organitzin períodes d’adoració eucarística, perquè tots tinguin l’oportunitat de participar. Mitjançant l’oració fervent davant la presència real del Senyor, podeu acomplir la reparació pels pecats d’abusos que han causat tant mal, i al mateix temps, implorar la gràcia d’una força renovada i un sentit més profund de missió per part de tots els bisbes , sacerdots, religiosos i fidels. Estic segur que aquest programa conduirà a un renaixement de l’Església a Irlanda en la plenitud de la veritat de Déu, perquè la veritat ens fa lliures (cf. Jo 8, 32).
A més, després d’haver resat i consultat sobre el tema, tinc la intenció de convocar una Visita Apostòlica en algunes diòcesis d’Irlanda, així com en els seminaris i congregacions religioses. La visita té per objecte ajudar a l’Església local en el seu camí de renovació i s’establirà en cooperació amb les oficines competents de la Cúria Romana i de la Conferència Episcopal Irlandesa. Els detalls seran anunciats en el seu degut moment.

També proposo que es convoqui una missió a nivell nacional per a tots els bisbes, sacerdots i religiosos. Espero que gràcies als coneixements de predicadors experts i organitzadors de recessos a Irlanda, i en altres llocs, mitjançant la revisió dels documents conciliars, els ritus litúrgics de l’ordenació i professió, i els recents ensenyaments pontifícis, arribeu a una valoració més profunda de les vostres vocacions respectives, per tal de redescobrir les arrels de la vostra fe en Jesucrist i de beure a fons en les fonts d’aigua viva que us ofereix a través de la seva Església.

En aquest any dedicat als sacerdots, us proposo de manera especial la figura de Sant Joan Maria Vianney, que tenia una rica comprensió del misteri del sacerdoci. “El sacerdot -va escriure- té la clau dels tresors del cel: és el que obre la porta, és el majordom del bon Déu, l’administrador dels seus béns.” El rector d’Ars va entendre perfectament la gran benedicció que suposa per a una comunitat un sacerdot bo i sant: “Un bon pastor, un pastor d’acord amb el cor de Déu és el tresor més gran que Déu pot donar a una parròquia i un dels més preciosos dons de la misericòrdia divina “. Que per la intercessió de Sant Joan Maria Vianney es revitalitzi el sacerdoci a Irlanda i tota l’Església a Irlanda creixi en l’estima del gran do del ministeri sacerdotal.

Aprofito aquesta oportunitat per a donar les gràcies anticipadament a tots aquells que ja estan dedicats a la tasca d’organitzar la Visita Apostòlica i la Missió, així com als molts homes i dones en tota Irlanda que ja estan treballant per protegir els nens en els ambients eclesials. Des del moment en què es va començar a entendre plenament la gravetat i la magnitud del problema dels abusos sexuals de nens en institucions catòliques, l’Església ha portat a terme una quantitat immensa de treball en moltes parts del món per fer-hi front i posar-hi remei. Si bé no s’ha d’escatimar cap esforç per a millorar i actualitzar els procediments existents, m’anima el fet que les pràctiques vigents de tutela, adoptades per les esglésies locals, es consideren en algunes parts del món, un model per a altres institucions.
Vull concloure aquesta carta amb una Pregària especial per l’Església a Irlanda, que us deixo amb l’atenció que un pare presta als seus fills i l’afecte d’un cristià com vosaltres, escandalitzat i ferit pel que ha passat a la nostra estimada Església. Quan pregueu aquesta pregària a les vostres famílies, parròquies i comunitats, la Santíssima Mare de Déu us protegeixi i guiï a cada un de vosaltres cap a una unió més estreta amb el seu Fill, crucificat i ressuscitat. Amb gran afecte i confiança indestructible en les promeses de Déu, us imparteixo a tots la meva benedicció apostòlica com a penyora de fortalesa i pau en el Senyor.

Des del Vaticà, 19 de març de 2010, Solemnitat de Sant Josep,

Benedictus PP. XVI

Pregària per l’Església a Irlanda

Déu dels nostres pares,

renoveu-nos en la fe que és la nostra vida i salvació,

en l’esperança que promet el perdó i la renovació interior,

en la caritat que purifica i obre els nostres cors,

en el vostre perdó, i a través vostre, en l’amor de tots els nostres germans i germanes.

Senyor Jesucrist,

que l’Església a Irlanda renovi el seu compromís mil·lenari

en la formació dels nostres joves en el camí de la veritat, la bondat,

la santedat i el servei generós a la societat.

Que el nostre dolor i les nostres llàgrimes,

el nostre sincer esforç per a redreçar els errors del passat

i el nostre ferm propòsit d’esmena,

donin una collita abundant de gràcia

per a l’aprofundiment de la fe,

en les nostres famílies, parròquies, escoles i associacions,

per al progrés espiritual de la societat irlandesa,

i el creixement de la caritat, la justícia, l’alegria i la pau en tota la família humana.

A vós, Trinitat,

amb la plena confiança en la protecció de Maria,

Reina d’Irlanda, Mare nostra,

i de Sant Patrici, Santa Brígida i totes els sants,

confiem les nostres persones, la dels nostres fills,

i confiem les necessitats de l’Església a Irlanda.

B16 – links

On Benedict XVI- Sobre Benedicto XVI- Sobre Benet XVI

Category Archives: gràcia

31 preguntes sobre la infància de Jesús, 31 respostes de Benet XVI

Bones festes i males notícies (o la singular forma de felicitar el Nadal que té Benet XVI)

Clausura de l’any Sacerdotal. Santa Missa. Homilia del Sant Pare Benet XVI

Carta pastoral de Benet XVI als catòlics d’Irlanda