Cinc cruïlles de la comunicació

Marc Argemí

Dissabte passat, dia 21, vaig participar en una taula rodona, convidat per l’ISCREB com un dels tres ponents per parlar sobre mitjans de comunicació i Evangelització, a partir de la pròpia experiència. Moderà Josep Maria Carbonell, degà de la Facultat de Comunicació de Blanquerna, i van participar també la Maria Marín, de Ràdio Principat, i Rafael Jorba, de La Vanguardia.

Vaig dubtar sobre si aprofitar algunes reflexions ja escrites en aquest bloc, com ara Els sabors del missatge cristià a l’opinió pública, o bé El periodisme religiós i la religió del periodisme. Finalment vaig optar per fer una reflexió totalment nova. Aquí sota adjunto els apunts, per si us són d’utilitat.

Cal dir, abans de res, que el tema era, específicament, sobre la comunicació de l’Evangeli a partir de l’experiència personal. De tota manera, els principis inspiradors que procuro explicar poden servir per comunicar també altres missatges. Ja ho he repassat una mica per a que sigui així. He tret els exemples i algunes anècdotes, que fora de la intervenció oral perden molt del seu sentit.

Sense més preàmbuls, aquest és l’esquema:

Des de fa uns anys sóc director de comunicació d’una institució de l’Església a Catalunya, com és la Prelatura de l’Opus Dei. Informo sobre aquesta institució i també sobre el missatge de l’Evangeli, posant-hi l’accent particular que és propi de tal institució: la recerca de Déu en la vida corrent i a través del treball professional ordinari, procurant dur una vida de servei als altres i de millora de la societat per amor a Déu.

En la pràctica, la meva feina no difereix gaire de la que puguin tenir molts altres gabinets de comunicació d’altres institucions de qualsevol naturalesa: atenció de les peticions que puguin fer els periodistes, sigui sobre una notícia que ha aparegut, sigui perquè volen fer un reportatge, o perquè necessiten una persona per a un debat, comunicació a través de la plana web, fulletons, etc.

En la meva personal experiència a l’hora de fer aquesta feina em trobo sovint davant algunes cruïlles, que en podem dir dilemes, opcions o alternatives. Intentaré resumir-les en cinc:

1.       Alegria vs Al·lèrgia

El missatge cristià és la bona notícia, una alegria. Em fa molt content, l’Evangeli, i les coses que alegren, de natural un tendeix a transmetre-les. És com qui s’ha tret el carnet de conduir i vol fer-ho saber a tothom.

El problema sorgeix quan el missatge que a mi m’alegra potser en altres persones –en persones que provenen dels mitjans, parlem ara- em fa la impressió que els provoca al·lèrgia. Dic al·lèrgia en el sentit no que els provoqui urticària instantània, sinó en el sentit que els incomoda, o bé els sembla preocupant allò que a mi em tranquil·litza. Per exemple, pot alegrar-me que els infants rebin educació catòlica, mentre a la persona que tinc al davant aquest fet li produeix un desassossec irresistible. Es pot dir això d’algun aspecte del missatge de l’Església, o d’alguna realitat de la mateixa institució. I també pot donar-se en sentit contrari: que vegin obertament beneficiós allò que jo tinc conceptuat com ben perjudicial.

Com es pot resoldre, aquesta diferència?

Un enfocament és plantejar-ho en termes de guerra, de vencedors i de vençuts. Seria dir “El missatge que tinc és el bo i l’altre que m’escolti”: Em sembla que això no va enlloc, però no tinc cap experiència en aquest sentit. La comunicació, en tot cas, acaba ràpid: l’altra persona surt amb urticària per tot arreu.

Un segon enfocament que penso que és també erroni és el de plantejar-ho en termes de pau per damunt de tot i en tota circumstància. Seria dir “més val que em calli tot allò que pugui provocar-li al·lèrgia, no fos cas que s’enfadés”. Aquesta pau, al meu entendre, és més similar a la pau del cementiri que a una pau veritable, perquè a la llarga un acaba renunciant a mostrar-se tal com és. Si amago la meva alegria, ¿què em queda per comunicar?

Una experiència bona és deixar de veure el periodista o informador en front d’un mateix, i posar-se, en canvi, de costat per fixar-se cap a on està mirant, quin és el seu objectiu.

Esbrinar quin és l’objectiu que l’altra persona buscar per comunicar pot ajudar a salvar la diferència entre alegries i al·lèrgies. Perquè, un cop sabem l’objectiu, molt sovint es descobreix amb sorpresa que és un objectiu compartit. La clau és trobar un punt en comú.

I compartir l’objectiu de la comunicació, en el món dels mitjans, no és tant complicat. Si qui tenim al davant és bon periodista, buscarà la veritat. Si és així, jo també estic a favor de la veritat. El mateix podem dir d’altres objectius, com la justícia, o la pau.

Junt amb el punt en comú, cal trobar també un llenguatge comú, no només pel que fa als conceptes, sinó també a les formes. Els mitjans tenen la seva lògica: les coses les necessiten, com qui diu, per abans d’ahir, si és una ràdio necessitarà unes declaracions parlades i si fa vídeo unes bones imatges i bones localitzacions. També cal pensar en facilitar la comprensió dels conceptes d’origen religiós, que en ocasions no han sentit mai esmentar.

Un cop trobat aquest terreny de joc comú, amb objectiu i llenguatge compartits, podem passar a altres dilemes.

2.       Autenticitat vs Aparença

En el missatge de l’Evangeli hi ha coses que als ulls d’algunes persones poden ser incomprensibles, escandaloses o provocatives. La temptació és fer cirurgia estètica: modificar el missatge per fer-lo al gust de l’oient. Cuidar per damunt de tot una aparença acceptable.

Sóc partidari de no tenir complexos: és molt millor intentar donar bones explicacions a les coses, més que passar-hi de puntetes sobre les més impopulars perquè ni nosaltres n’estem convençuts. Això implica un esforç d’estudi. Els mitjans estan, però, molt a l’abast, com pot ser Catecisme de l’Església (o el seu compendi), el Compendi de Doctrina Social o les catequesis de Benet XVI.

Però estar convençuts no vol dir ser arrogants, vol dir ser autèntics. Cal donar prioritat a l’autenticitat per sobre l’aparença. O el que és el mateix: a la identitat per sobre de la popularitat.

Quan la comunicació és autèntica, potser en un primer moment poden dir “vaja, potser et passes” però a la llarga és molt apreciat, perquè ens hem mostrat tal com som.

A l’hora de fer aquest esforç d’autenticitat, cal trobar l’equilibri entre unes altres dues parelles de conceptes:

3.       Il·luminació vs Escalfament

Cal procurar posar llum sobre les qüestions, més que escalfar l’ambient o fer enfadar les persones. En comunicació les formes són part del fons: s’han de dir les coses, ben dites, de bones maneres, amb respecte vers les persones. Això implica una capacitat d’escolta de l’altre, i de saber recollir de la seva opinió aquelles coses que porten raó. Ja hi ha comunicadors catòlics que ho han convertit en principi inspirador.

Un exemple de posar llum enlloc d’escalfar va ser la intervenció de Benet XVI a la Jornada Mundial de la Família de València, quan va centrar-se en donar la visió positiva que l’Església té de la família cristiana, enlloc de carregar contra aquelles legislacions que hi van en contra.

4.       Transparència vs Publicitat

Se’ns demana molta transparència, i això és bo. Però la transparència s’ha d’equilibrar amb el fet que Jesús ens demanava que la teva mà dreta no sàpiga el que fa l’esquerra. És a dir, que tampoc no es poden aplicar les tècniques del màrketing o la publicitat per explicar la tasca bona que fa l’Església. És un fet que en qüestions d’idees o creences les campanyes de màrketing no sempre s’entenen bé. Molt sovint aixequen sospites d’arrogància o de voluntat de guanyar adeptes. L’Església fa molt pels altres, però fa molt poc per a què això se sàpiga, i no ens n’hem d’estranyar.

D’altra banda, alguna cosa s’ha de dir, perquè si no sembla que un s’amaga. Potser l’equilibri entre ser transparent i no semblar que es fa publicitat s’obté evitant el llenguatge autoreferencial i intentant comunicar les necessitats que veiem. Cal centrar la comunicació no en l’Església que fa coses per a persones que tenen problemes, sinó en les persones a les quals l’Església serveix i en els problemes que intenta resoldre. I, per descomptat,en la persona de Jesucrist, també com Aquell en el qual aquestes persones i aquests problemes poden trobar resposta.

La millor comunicació del missatge és aquella que s’encarna en persones, i en històries. Deia Benet XVI, fa molts anys (penso que abans de ser Papa), que l’Església viu en l’alegria que senten els cristians pel fet de ser-ho. L’alegria d’una vida amarada d’evangeli comunica millor que qualsevol tècnica de comunicació.

5.       Relació vs Resultat

Comunicar implica una relació personal amb altres. En el meu cas, amb periodistes que em demanen coses i amb persones que demano que m’ajudin a atendre aquests periodistes. Estic molt agraït a totes dues bandes. Són experiències molt enriquidores, on s’aprèn molt.

Per això, ara que estem en binomis, el més important de tots cinc és aquell de posar la relació sempre per davant del resultat. És a dir, de vegades un periodista s’equivoca, fica la pota, diu falsedats, etc. Si un es deixa portar per la primera reacció, potser l’esbronca. El resultat pot arribar a ser aparentment bo: aquella persona és obligada a esmenar-se i la propera vegada vigilarà. Però la relació s’ha deteriorat molt: aquella persona s’haurà sentit ferida.

En canvi, si el que es procura és mantenir una relació cordial, amb franquesa, però també humana, estarem transmetent l’Evangeli més per la forma amb què el tractem que no pas amb les paraules que puguem dir, encara que pel camí haguem de deixar-ne passar algunes. Penso que, d’altra banda, això és el que a tots ens agradaria que ens féssim, a banda que és el que a la llarga dóna millor resultat.

Tot plegat, això de comunicar l’alegria sense provocar al·lèrgies, essent autèntic i posant llum, essent transparent i prioritzant les relacions, no és cosa d’un dia. És un ofici, i s’ha d’anar aprenent. Quan les coses surten bé, com deia cert expert, cal mirar per la finestra, i donar gràcies a altres per l’eficàcia; si surt malament, mirar-se al mirall i veure què puc millorar jo mateix. Reconeixement propis errors. Reconeixement dels encerts dels altres.

Bones festes i males notícies (o la singular forma de felicitar el Nadal que té Benet XVI)

Diuen els experts que les controvèrsies mediàtiques solen afavorir, amb freqüència, els elements conflictius per sobre de la recerca de la veritat. El gran escàndol del 2010 per a l’Església -els abusos sexuals del clergat- va camí de convertir-se en el conflicte que, en contra del previst, va aconseguir portar aquests dos elements a la seva màxima expressió.

Benet XVI no és amic de felicitar el Nadal a la Cúria amb frases convencionals i discursos de compromís. Així com en la primera oportunitat, el 2005, va plantejar obertament la seva visió de la història de l’Església després del Vaticà II (hermenèutica de la discontinuïtat vs hermenèutica de la ruptura) en aquest Nadal de 2010 ha afrontat sense embuts “les grans angoixes” que han marcat l’actualitat informativa al voltant dels sacerdots els últims mesos. Amb la seva franquesa habitual, Benet XVI ha explicat: “hem estat torbats quan, precisament en aquest any i en una dimensió inimaginable per a nosaltres, hem tingut coneixement d’abusos contra menors comesos per sacerdots, que trabuquen el Sagrament en el seu contrari: sota el mantell del sagrat fereixen profundament a la persona humana en la seva infància i li ocasionen un dany per a tota la vida”. Assegura haver vist el rostre de l’Església “cobert de pols” i el seu vestit “estripat” per culpa dels sacerdots.

Molt s’ha comentat el paper dels mitjans en aquesta polèmica mediàtica. Desencadenat el mecanisme del boc expiatori, no ha estat fàcil en ocasions sostreure la raó de l’espiral d’acusacions que s’abocaven contra el papa alemany, precisament la persona que -passats els dies de gran conflagració-ha aparegut com el bo de la pel·lícula. La societat buscava un culpable, i aquest ancià vestit de blanc semblava, mai millor dit, un blanc fàcil. Afortunadament, el relat informatiu dels mitjans no està tot escrit per endavant, i els esdeveniments van portar les plomes periodístiques per camins fora de guió. Si el març i abril se’l presentava com el gran odiat, després del viatge al Regne Unit i en vigílies de la seva visita a Barcelona i Santiago un prestigiós observador afirmava que el Papa “ha sabut fer arribar els seus missatges al poble”.

Només la veritat …

Potser hagi estat això, la seva capacitat de connectar amb el poble, el que més incomoda els seus opositors. Però aquesta capacitat d’entendre l’ànima del tipus corrent ni s’improvisa ni és fruit d’un càlcul estratègic o d’un pla de comunicació. Part de l’èxit de Benet XVI en sortir airós d’un any sembrat de males notícies respon, simplement, a la seva capacitat d’entendre en la seva essència el funcionament de les controvèrsies en l’opinió pública. Sap que més enllà de la polèmica del gran titular s’ha de buscar sempre la veritat, si alguna cosa ha de cert en la narració, és a dir, allò que realment han viscut les persones concretes que apareixen en la notícia.

En altres paraules, busca la veritat. I aquesta recerca de la veritat, un cop més, s’ha revelat no només com l’única actitud finalment vàlida, sinó com la mediàticament més fructífera. Aquesta actitud queda explicitada en les seves recents declaracions a Peter Seewald sobre l’escàndol dels abusos del clergat: “Saltava a la vista que la informació donada per la premsa no estava guiada per la pura voluntat de transmetre la veritat sinó que hi havia també un gaudi a desairar l’Església i en desacreditar-la el més possible. Però, més enllà d’això, havia de quedar sempre clar que, en la mesura que és veritat, hem d’estar agraïts per tota informació. La veritat, unida a l’amor ben entès, és el valor número u. Finalment, els mitjans no podrien haver informat d’aquesta manera si el mal no estigués present en la mateixa Església. Només perquè el mal estava a l’Església va poder ser utilitzat per altres en contra”.

En coherència amb aquest punt de partida, el Papa va exhortar en el seu discurs de Nadal a la Cúria a “acceptar aquesta humiliació com una exhortació a la veritat i una crida a la renovació. Només la veritat salva. Hem preguntar-nos què podem fer per reparar el més possible la injustícia comesa. Ens hem de preguntar què estava equivocat en el nostre anunci, en tota la nostra manera de configurar l’ésser cristià, de manera que una cosa semblant pogués succeir. Hem de trobar una nova determinació en la fe i en el bé. Hem de ser capaços de penitència. Hem esforçar-nos a intentar tot el possible, en la preparació al sacerdoci, perquè una cosa semblant no pugui tornar a succeir”. De la mà de Benet XVI, el gran escàndol ha contribuït a que sortís a la llum una gran veritat, incòmoda, sobre els membres de l’Església. I només a partir de la veritat es pot millorar el present.

… I tota la veritat

La veritat ha estat, en efecte, incòmoda i dolorosa per a l’Església. Però la veritat no s’acaba aquí. Explica Benet XVI: “no podem tampoc callar sobre el context del nostre temps en què hem hagut de veure aquests esdeveniments. Hi ha un mercat de la pornografia que afecta els nens, que d’alguna manera sembla ser considerat per la societat cada vegada més com una cosa normal. La destrucció psicològica de nens, les persones dels quals són reduïdes a article de mercat, és un espantós signe dels temps (…). Es planteja també el problema de la droga, que amb força creixent estén els seus tentacles de pop per tot el globus terrestre (…) Tot plaer és insuficient i l’excés en l’engany de l’embriaguesa es converteix en una violència que destrueix regions senceres, i això en nom d’un malentès fatal de la llibertat en el qual precisament la llibertat de l’home és determinada i al final anul·lada del tot”. En el discurs, a més, Benet XVI apunta als fonaments ideològics d’aquests mals: l’apologia de la pedofília en els 70 i la substitució de la moral per un càlcul relativista de les conseqüències.

Tan peculiar -per valenta- felicitació de Nadal prossegueix després comentant el Sínode de les Esglésies Orientals, el viatge al Regne Unit i la beatificació del cardenal Newman. El text complet, aquí. De lectura imprescindible.

Bon Nadal!

Nuovo libro con l’intervista concessa da Benedetto XVI a Peter Seewald

http://www.vatican.va/news_services/or/or_quo/text.html#13

(Esce il 23 novembre)

Il Papa, la Chiesa e i segni dei tempi

Luce del mondo è il titolo con il quale sta per essere pubblicato il libro che raccoglie la conversazione di Benedetto XVI con il giornalista e scrittore tedesco Peter Seewald.
La nuova opera, edita in italiano dalla Libreria Editrice Vaticana, uscirà in contemporanea in altre lingue il prossimo 23 novembre e ha come sottotitolo Il Papa, la Chiesa e i segni dei tempi. Nei 18 capitoli che lo compongono, raggruppati in tre parti – “I segni dei tempi”, “Il pontificato”, “Verso dove andiamo” – Benedetto XVI risponde alle più scottanti questioni del mondo di oggi. Del libro (pagine 284, euro 19,50) anticipiamo alcuni stralci.

La gioia del cristianesimo

Tutta la mia vita è sempre stata attraversata da un filo conduttore, questo:  il cristianesimo dà gioia, allarga gli orizzonti. In definitiva un’esistenza vissuta sempre e soltanto “contro” sarebbe insopportabile.

Un mendicante

Per quel che riguarda il Papa, anche lui è un povero mendicante davanti a Dio, ancora più degli altri uomini. Naturalmente prego innanzitutto sempre il Signore, al quale sono legato, per così dire, da antica amicizia. Ma invoco anche i santi. Sono molto amico di Agostino, di Bonaventura e di Tommaso d’Aquino. A loro quindi dico:  “Aiutatemi”! La Madre di Dio, poi, è sempre e comunque un grande punto di riferimento. In questo senso, mi inserisco nella Comunione dei Santi. Insieme a loro, rafforzato da loro, parlo poi anche con il Dio buono, soprattutto mendicando, ma anche ringraziando; o contento, semplicemente.

Le difficoltà

L’avevo messo nel conto. Ma innanzitutto bisognerebbe essere molto cauti con la valutazione di un Papa, se sia significativo o meno, quando è ancora in vita. Solo in un secondo momento si può riconoscere quale posto, nella storia nel suo insieme, ha una determinata cosa o persona. Ma che l’atmosfera non sarebbe stata sempre gioiosa era evidente in considerazione dell’attuale costellazione mondiale, con tutte le forze di distruzione che ci sono, con tutte le contraddizioni che in essa vivono, con tutte le minacce e gli errori. Se avessi continuato a ricevere soltanto consensi, avrei dovuto chiedermi se stessi veramente annunciando tutto il Vangelo.

Lo shock degli abusi

I fatti non mi hanno colto di sorpresa del tutto. Alla Congregazione per la Dottrina della Fede mi ero occupato dei casi americani; avevo visto montare anche la situazione in Irlanda. Ma le dimensioni comunque furono uno shock enorme. Sin dalla mia elezione al Soglio di Pietro avevo ripetutamente incontrato vittime di abusi sessuali. Tre anni e mezzo fa, nell’ottobre 2006, in un discorso ai vescovi irlandesi avevo chiesto loro di “stabilire la verità di ciò che è accaduto in passato, prendere tutte le misure atte ad evitare che si ripeta in futuro, assicurare che i principi di giustizia vengano pienamente rispettati e, soprattutto, guarire le vittime e tutti coloro che sono colpiti da questi crimini abnormi”.
Vedere il sacerdozio improvvisamente insudiciato in questo modo, e con ciò la stessa Chiesa Cattolica, è stato difficile da sopportare. In quel momento era importante però non distogliere lo sguardo dal fatto che nella Chiesa il bene esiste, e non soltanto queste cose terribili.

I media e gli abusi

Era evidente che l’azione dei media non fosse guidata solamente dalla pura ricerca della verità, ma che vi fosse anche un compiacimento a mettere alla berlina la Chiesa e, se possibile, a screditarla. E tuttavia era necessario che fosse chiaro questo:  sin tanto che si tratta di portare alla luce la verità, dobbiamo essere riconoscenti. La verità, unita all’amore inteso correttamente, è il valore numero uno. E poi i media non avrebbero potuto dare quei resoconti se nella Chiesa stessa il male non ci fosse stato. Solo perché il male era dentro la Chiesa, gli altri hanno potuto rivolgerlo contro di lei.

Il progresso

Emerge la problematicità del termine “progresso”. La modernità ha cercato la propria strada guidata dall’idea di progresso e da quella di libertà. Ma cos’è il progresso? Oggi vediamo che il progresso può essere anche distruttivo. Per questo dobbiamo riflettere sui criteri da adottare affinché il progresso sia veramente progresso.

Un esame di coscienza

Al di là dei singoli piani finanziari, un esame di coscienza globale è assolutamente inevitabile. E a questo la Chiesa ha cercato di contribuire con l’enciclica Caritas in veritate. Non dà risposte a tutti i problemi. Vuole essere un passo in avanti per guardare le cose da un altro punto di vista, che non sia soltanto quello della fattibilità e del successo, ma dal punto di vista secondo cui esiste una normatività dell’amore per il prossimo che si orienta alla volontà di Dio e non soltanto ai nostri desideri. In questo senso dovrebbero essere dati degli impulsi perché realmente avvenga una trasformazione delle coscienze.

La vera intolleranza

La vera minaccia di fronte alla quale ci troviamo è che la tolleranza venga abolita in nome della tolleranza stessa. C’è il pericolo che la ragione, la cosiddetta ragione occidentale, sostenga di avere finalmente riconosciuto ciò che è giusto e avanzi così una pretesa di totalità che è nemica della libertà. Credo necessario denunciare con forza questa minaccia. Nessuno è costretto ad essere cristiano. Ma nessuno deve essere costretto a vivere secondo la “nuova religione”, come fosse l’unica e vera, vincolante per tutta l’umanità.

Moschee e burqa

I cristiani sono tolleranti ed in quanto tali permettono anche agli altri la loro peculiare comprensione di sé. Ci rallegriamo del fatto che nei Paesi del Golfo arabo (Qatar, Abu Dhabi, Dubai, Quwait) ci siano chiese nelle quali i cristiani possono celebrare la Messa e speriamo che così accada ovunque. Per questo è naturale che anche da noi i musulmani possano riunirsi in preghiera nelle moschee.
Per quanto riguarda il burqa, non vedo ragione di una proibizione generalizzata. Si dice che alcune donne non lo portino volontariamente ma che in realtà sia una sorta di violenza imposta loro. È chiaro che con questo non si può essere d’accordo. Se però volessero indossarlo volontariamente, non vedo perché glielo si debba impedire.

Cristianesimo e modernità

L’essere cristiano è esso stesso qualcosa di vivo, di moderno, che attraversa, formandola e plasmandola, tutta la mia modernità, e che quindi in un certo senso veramente la abbraccia.
Qui è necessaria una grande lotta spirituale, come ho voluto mostrare con la recente istituzione di un “Pontificio Consiglio per la nuova evangelizzazione”. È importante che cerchiamo di vivere e di pensare il Cristianesimo in modo tale che assuma la modernità buona e giusta, e quindi al contempo si allontani e si distingua da quella che sta diventando una contro-religione.

Ottimismo

Lo si potrebbe pensare guardando con superficialità e restringendo l’orizzonte al solo mondo occidentale. Ma se si osserva con più attenzione – ed è quello che mi è possibile fare grazie alle visite dei vescovi di tutto il mondo  e  anche  ai  tanti  altri  incontri  –  si  vede che il cristianesimo in questo momento sta sviluppando anche una creatività del tutto nuova […]
La burocrazia è consumata e stanca. Sono iniziative che nascono dal di dentro, dalla gioia dei giovani. Il cristianesimo forse assumerà un volto nuovo, forse anche un aspetto culturale diverso. Il cristianesimo non determina l’opinione pubblica mondiale, altri ne sono alla guida. E tuttavia il cristianesimo è la forza vitale senza la quale anche le altre cose non potrebbero continuare ad esistere. Perciò, sulla base di quello che vedo e di cui riesco a fare personale esperienza, sono molto ottimista rispetto al fatto che il cristianesimo si trovi di fronte ad una dinamica nuova.

La droga

Tanti vescovi, soprattutto quelli dell’America Latina, mi dicono che là dove passa la strada della coltivazione e del commercio della droga – e questo avviene in gran parte di quei paesi – è come se un animale mostruoso e cattivo stendesse la sua mano su quel paese per rovinare le persone. Credo che questo serpente del commercio e del consumo di droga che avvolge il mondo sia un potere del quale non sempre riusciamo a farci un’idea adeguata. Distrugge i giovani, distrugge le famiglie, porta alla violenza e minaccia il futuro di intere nazioni.
Anche questa è una terribile responsabilità dell’Occidente:  ha bisogno di droghe e così crea paesi che gli forniscono quello che poi finirà per consumarli e distruggerli. È sorta una fame di felicità che non riesce a saziarsi con quello che c’è; e che poi si rifugia per così dire nel paradiso del diavolo e distrugge completamente l’uomo.

Nella vigna del Signore

In effetti avevo una funzione direttiva, però non avevo fatto nulla da solo e ho lavorato sempre in squadra; proprio come uno dei tanti operai nella vigna del Signore che probabilmente ha fatto del lavoro preparatorio, ma allo stesso tempo è uno che non è fatto per essere il primo e per assumersi la responsabilità di tutto. Ho capito che accanto ai grandi Papi devono esserci anche Pontefici piccoli che danno il proprio contributo. Così in quel momento ho detto quello che sentivo veramente […]
Il concilio Vaticano II ci ha insegnato, a ragione, che per la struttura della Chiesa è costitutiva la collegialità; ovvero il fatto che il Papa è il primo nella condivisione e non un monarca assoluto che prende decisioni in solitudine e fa tutto da sé.

L’ebraismo

Senza dubbio. Devo dire che sin dal primo giorno dei miei studi teologici mi è stata in qualche modo chiara la profonda unità fra Antica e Nuova Alleanza, tra le due parti della nostra Sacra Scrittura. Avevo compreso che avremmo potuto leggere il Nuovo Testamento soltanto insieme con ciò che lo ha preceduto, altrimenti non lo avremmo capito. Poi naturalmente quanto accaduto nel Terzo Reich ci ha colpito come tedeschi e tanto più ci ha spinto a guardare al popolo d’Israele con umiltà, vergogna e amore.
Nella mia formazione teologica queste cose si sono intrecciate ed hanno segnato il percorso del mio pensiero teologico. Dunque era chiaro per me – ed anche qui in assoluta continuità con Giovanni Paolo II – che nel mio annuncio della fede cristiana doveva essere centrale questo nuovo intrecciarsi, amorevole e comprensivo, di Israele e Chiesa, basato sul rispetto del modo di essere di ognuno e della rispettiva missione […]
Comunque, a quel punto, anche nella antica liturgia mi è sembrato necessario un cambiamento. Infatti, la formula era tale da ferire veramente gli ebrei e di certo non esprimeva in modo positivo la grande, profonda unità fra Vecchio e Nuovo Testamento.
Per questo motivo ho pensato che nella liturgia antica fosse necessaria una modifica, in particolare, come ho detto, in riferimento al nostro rapporto con gli amici ebrei. L’ho modificata in modo tale che vi fosse contenuta la nostra fede, ovvero che Cristo è salvezza per tutti. Che non esistono due vie di salvezza e che dunque Cristo è anche il Salvatore degli ebrei, e non solo dei pagani. Ma anche in modo tale che non si pregasse direttamente per la conversione degli ebrei in senso missionario, ma perché il Signore affretti l’ora storica in cui noi tutti saremo uniti. Per questo gli argomenti utilizzati da una serie di teologi polemicamente contro di me sono avventati e non rendono giustizia a quanto fatto.

Pio XII

Pio XII ha fatto tutto il possibile per salvare delle persone. Naturalmente ci si può sempre chiedere:  “Perché non ha protestato in maniera più esplicita”? Credo che abbia capito quali sarebbero state le conseguenze di una protesta pubblica. Sappiamo che per questa situazione personalmente ha sofferto molto. Sapeva che in sé avrebbe dovuto parlare, ma la situazione glielo impediva.
Ora, persone più ragionevoli ammettono che Pio XII ha salvato molte vite ma sostengono che aveva idee antiquate sugli ebrei e che non era all’altezza del Concilio Vaticano II. Il problema tuttavia non è questo. L’importante è ciò che ha fatto e ciò che ha cercato di fare, e credo che bisogna veramente riconoscere che è stato uno dei grandi giusti e che, come nessun altro, ha salvato tanti e tanti ebrei.

La sessualità

Concentrarsi solo sul profilattico vuol dire banalizzare la sessualità, e questa banalizzazione rappresenta proprio la pericolosa ragione per cui tante e tante persone nella sessualità non vedono più l’espressione del loro amore, ma soltanto una sorta di droga, che si somministrano da sé. Perciò anche la lotta contro la banalizzazione della sessualità è parte del grande sforzo affinché la sessualità venga valutata positivamente e possa esercitare il suo effetto positivo sull’essere umano nella sua totalità.
Vi possono essere singoli casi giustificati, ad esempio quando una prostituta utilizza un profilattico, e questo può essere il primo passo verso una moralizzazione, un primo atto di responsabilità per sviluppare di nuovo la consapevolezza del fatto che non tutto è permesso e che non si può far tutto ciò che si vuole. Tuttavia, questo non è il modo vero e proprio per vincere l’infezione dell’Hiv. È veramente necessaria una umanizzazione della sessualità.

La Chiesa

Paolo dunque non intendeva la Chiesa come istituzione, come organizzazione, ma come organismo vivente, nel quale tutti operano l’uno per l’altro e l’uno con l’altro, essendo uniti a partire da Cristo. È un’immagine, ma un’immagine che conduce in profondità e che è molto realistica anche solo per il fatto che noi crediamo che nell’Eucaristia veramente riceviamo Cristo, il Risorto. E se ognuno riceve il medesimo Cristo, allora veramente noi tutti siamo riuniti in questo nuovo corpo risorto come il grande spazio di una nuova umanità. È importante capire questo, e dunque intendere la Chiesa non come un apparato che deve fare di tutto – pure l’apparato le appartiene, ma entro dei limiti – bensì come organismo vivente che proviene da Cristo stesso.

L’Humanae vitae

Le prospettive della “Humanae vitae” restano valide, ma altra cosa è trovare strade umanamente percorribili. Credo che ci saranno sempre delle minoranze intimamente persuase della giustezza di quelle prospettive e che, vivendole, ne rimarranno pienamente appagate così da diventare per altri affascinante modello da seguire. Siamo peccatori. Ma non dovremmo assumere questo fatto come istanza contro la verità, quando cioè quella morale alta non viene vissuta. Dovremmo cercare di fare tutto il bene possibile, e sorreggerci e sopportarci a vicenda. Esprimere tutto questo anche dal punto di vista pastorale, teologico e concettuale nel contesto dell’attuale sessuologia e ricerca antropologica è un grande compito al quale bisogna dedicarsi di più e meglio.

Le donne

La formulazione di Giovanni Paolo II è molto importante:  “La Chiesa non ha in alcun modo la facoltà di conferire alle donne l’ordinazione sacerdotale”. Non si tratta di non volere ma di non potere. Il Signore ha dato una forma alla Chiesa con i Dodici e poi con la loro successione, con i vescovi ed i presbiteri (i sacerdoti). Non siamo stati noi a creare questa forma della Chiesa, bensì è costitutiva a partire da Lui. Seguirla è un atto di obbedienza, nella situazione odierna forse uno degli atti di obbedienza più gravosi. Ma proprio questo è importante, che la Chiesa mostri di non essere un regime dell’arbitrio. Non possiamo fare quello che vogliamo. C’è invece una volontà del Signore per noi, alla quale ci atteniamo, anche se questo è faticoso e difficile nella cultura e nella civiltà di oggi.
Tra l’altro, le funzioni affidate alle donne nella Chiesa sono talmente grandi e significative che non può parlarsi di discriminazione. Sarebbe così se il sacerdozio fosse una specie di dominio, mentre al contrario deve essere completamente servizio. Se si dà uno sguardo alla storia della Chiesa, allora ci si accorge che il significato delle donne – da Maria a Monica sino a Madre Teresa – è talmente eminente che per molti versi le donne definiscono il volto della Chiesa più degli uomini.

I novissimi

È una questione molto seria. La nostra predicazione, il nostro annunzio effettivamente è ampiamente orientato, in modo unilaterale, alla creazione di un mondo migliore, mentre il mondo realmente migliore quasi non è più menzionato. Qui dobbiamo fare un esame di coscienza. Certo, si cerca di venire incontro all’uditorio, di dire loro quello che è nel loro orizzonte. Ma il nostro compito è allo stesso tempo sfondare quest’orizzonte, ampliarlo, e di guardare alle cose ultime.
I novissimi sono come pane duro per gli uomini di oggi. Gli appaiono irreali. Vorrebbero al loro posto risposte concrete per l’oggi, soluzioni per le tribolazioni quotidiane. Ma sono risposte che restano a metà se non permettono anche di presentire e riconoscere che io mi estendo oltre questa vita materiale, che c’è il giudizio, e che c’è la grazia e l’eternità. In questo senso dobbiamo anche trovare parole e modi nuovi, per permettere all’uomo di sfondare il muro del suono del finito.

La venuta di Cristo

È importante che ogni epoca stia presso il Signore. Che anche noi stessi, qui ed ora, siamo sotto il giudizio del Signore e ci lasciamo giudicare dal suo tribunale. Si discuteva di una duplice venuta di Cristo, una a Betlemme ed una alla fine dei tempi, sino a quando san Bernardo di Chiaravalle parlò di un Adventus medius, di una venuta intermedia, attraverso la quale sempre Egli periodicamente entra nella storia.
Credo che abbia preso la tonalità giusta. Noi non possiamo stabilire quando il mondo finirà. Cristo stesso dice che nessuno lo sa, nemmeno il Figlio. Dobbiamo però rimanere per così dire sempre presso la sua venuta, e soprattutto essere certi che, nelle pene, Egli è vicino. Allo stesso tempo dovremmo sapere che per le nostre azioni siamo sotto il suo giudizio.

Quién es Benedicto XVI

Documental que me ha gustado // Documental que m’ha agradat // I found it very interesting. You can buy it here: RomeReports

Diàleg

“és més que un intercanvi d’idees, més que una empresa acadèmica: és un intercanvi de dons” (Colonia, 19/8/05)

Benet XVI amb el món de la cultura a Portugal

Font: traducció pròpia a partir de http://www.vatican.va/holy_father/benedict_xvi/speeches/2010/may/documents/hf_ben-xvi_spe_20100512_incontro-cultura_sp.html

TROBADA AMB EL MÓN DE LA CULTURA DISCURS DEL SANT PARE BENET XVI

Centre Cultural de Belém – Lisboa, Dimecres 12 maig 2010

Estimats germans en l’episcopat, il·lustres conreadors del pensament, la ciència i l’art, estimats amics:

Sento una gran alegria en veure aquí reunit el conjunt multiforme de la cultura portuguesa, que de manera tan digna representeu: dones i homes afanyats en la investigació i edificació dels diversos sabers. Expresso a tots el testimoni de la meva més alta estima i consideració, reconeixent la importància del que feu i del que sou. El Govern, representat aquí per la Senyora Ministra de Cultura, i a la qual dirigeixo la meva deferent i grata salutació, es preocupa per les prioritats nacionals del món de la cultura, amb els oportuns incentius. Dono les gràcies a tots els que han fet possible aquesta trobada, en particular a la Comissió Episcopal de la Cultura, amb el seu president, Mons. Manuel Clemente, a qui agraeixo les paraules de cordial acollida i la presentació de la realitat polifònica de la cultura portuguesa, representada aquí per alguns dels seus millors protagonistes, sentiments i expectatives dels quals s’ha fet portaveu el cineasta Manoel de Oliveira, de venerable edat i trajectòria, i a qui saludo amb admiració i afecte, al mateix temps que li agraeixo les paraules que m’ha dirigit, i en què ha deixat entreveure les ànsies i disposicions de l’ànima portuguesa enmig de les turbulències de la societat actual.

En efecte, en la cultura d’avui es reflecteix una “tensió” entre el present i la tradició, que de vegades adquireix forma de “conflicte”. La dinàmica de la societat absolutitza el present, aïllant-lo del patrimoni cultural del passat i sense la intenció de projectar un futur. Però, una valoració del “present” com a font d’inspiració del sentit de la vida, tant individual com social, s’enfronta amb la forta tradició cultural del poble portuguès, profundament marcada per la influència mil·lenaria del cristianisme, i amb un sentit de responsabilitat global, confirmada en l’aventura dels descobriments i al zel missioner, compartint la fe amb altres pobles. Els ideals cristians d’universalitat i fraternitat van inspirar aquesta aventura comuna, encara que també es va sentir la influència de l’il luminisme i del laïcisme. Aquesta tradició va donar origen a allò que podíem anomenar una “saviesa”, és a dir, un sentit de la vida i de la història, del qual formaven part un univers ètic i un “ideal” que acomplir per part de Portugal, que sempre ha procurat relacionar-se amb la resta del món.

L’Església apareix com la gran defensora d’una sana i elevada tradició, la rica aportació està al servei de la societat; aquesta segueix respectant i apreciant el seu servei al bé comú, però s’allunya de l’esmentada “saviesa” que forma part del seu patrimoni. Aquest “conflicte” entre la tradició i el present s’expressa en la crisi de la veritat, però només aquesta pot orientar i traçar el rumb d’una existència aconseguida, com a individu o com a poble. De fet, un poble que deixa de saber quina és la seva pròpia veritat, acaba perdent-se en el laberint del temps i de la història, sense valors ben definits, sense grans objectius clarament enunciats. Estimats amics, queda per fer un gran esforç per aprendre la forma en la qual l’Església se situa en el món, ajudant a la societat a entendre que l’anunci de la veritat és un servei que ella li ofereix, obrint horitzons nous de futur, grandesa i dignitat. En efecte, l’Església té «una missió de veritat que acomplir en tot temps i circumstància a favor d’una societat a la mesura de l’home, de la seva dignitat i de la seva vocació. […] La fidelitat a l’home exigeix la fidelitat a la veritat, que és l’única garantia de llibertat (cf. Jn 8,32) i de la possibilitat d’un desenvolupament humà integral. Per això, l’Església la cerca, l’anuncia incansablement i la reconeix allà on es manifesti. Per l’Església, aquesta missió de veritat és irrenunciable» (Enc. Caritas in veritate, 9). Per a una societat formada majoritàriament per catòlics, i la cultura de la qual ha estat profundament marcada pel cristianisme, resulta dramàtic intentar trobar la veritat fora de Jesucrist. Per a nosaltres, cristians, la Veritat és divina, és el “Logos” etern, que va prendre expressió humana en Jesucrist, que va poder afirmar amb objectivitat: «Jo sóc la veritat» (Jn 14,6). La convivència de l’Església, amb la seva ferma adhesió al caràcter perenne de la veritat, amb el respecte per altres “veritats”, o amb la veritat dels altres, és una cosa que la mateixa Església està aprenent. En aquest respecte dialogant es poden obrir portes noves per a la transmissió de la veritat.

«L’Església –escrivia el Papa Pau VI— ha d’anar cap al diàleg amb el món en què li toca viure. L’Església es fa paraula; l’Església es fa missatge; l’Església es fa col·loqui »(Enc. Ecclesiam suam, 34). En efecte, el diàleg sense embuts, i respectuós de les parts implicades en ell, és una prioritat avui en el món, i en la qual l’Església se sent compromesa. Una prova d’això és la presència de la Santa Seu en els diversos organismes internacionals, com per exemple en el Centre Nord-Sud del Consell d’Europa, instituït aquí a Lisboa fa 20 anys, i que té com a pedra angular el diàleg intercultural, amb la finalitat de promoure la cooperació entre Europa, el sud de la Mediterrània i l’Àfrica, i construir una ciutadania mundial fundada sobre els drets humans i la responsabilitat dels ciutadans, amb independència del seu origen ètnic o pertinença política, i respectuós de les creences religioses. Tenint en compte la diversitat cultural, cal aconseguir que les persones no només acceptin l’existència de la cultura de l’altre, sinó que aspirin també a enriquir-se amb ella i a oferir-li allò que té de bo, de veritable i de bell.

Aquest és un moment que exigeix el millor de les nostres forces, audàcia profètica i, com diria el vostre Poeta nacional, «mostrar al món nous mons» (Luís de Camões, Os Lusíadas, II, 45). Vosaltres, treballadors de la cultura en qualsevol de les seves formes, creadors de pensament i d’opinió, «gràcies al vostre talent, teniu la possibilitat de parlar al cor de la humanitat, de tocar la sensibilitat individual i col·lectiva, de suscitar somnis i esperances, d’eixamplar els horitzons del coneixement i del compromís humà. […] I no tingueu por de confrontar-vos amb la font primera i última de la bellesa, de dialogar amb els creients, amb qui com vosaltres se senten pelegrins en el món i en la història cap a la Bellesa infinita» (Discurs als artistes, 2009.11.21).

Precisament, per tal «d’infondre en les venes de la humanitat actual la virtut perenne, vital i divina de l’Evangeli» (Joan XXIII, Const. Ap. Humanae salutis, 3), es va celebrar el Concili Vaticà II, en què l’Església, a partir d’una renovada consciència de la tradició catòlica, pren seriosament i discerneix, transfigura i transcendeix les crítiques que estan a la base de les forces que van caracteritzar la modernitat, és a dir la Reforma i l’il luminisme. Així, l’Església, per si mateixa, acollia i recreava el millor de les instàncies de la modernitat, però d’una banda superats i, de l’altra, evitant els seus errors i camins que no tenen sortida. L’esdeveniment conciliar va posar les premisses d’una autèntica renovació catòlica i d’una nova civilització, la “civilització de l’amor”, com a servei evangèlic a l’home i la societat.

Estimats amics, l’Església considera la seva missió prioritària en la cultura actual mantenir desperta la recerca de la veritat i, conseqüentment, de Déu; portar a les persones a mirar més enllà de les coses penúltimes i posar-se a la recerca de les últimes. Us convido a aprofundir en el coneixement de Déu, de la mateixa manera que ell s’ha revelat en Jesucrist per a la nostra plena realització. Feu coses belles, però, sobretot, convertir les vostres vides en llocs de bellesa. Que intercedeixi per vosaltres Santa Maria de Betlem, venerada des de segles pels navegants de l’oceà i avui pels navegants del Bé, la Veritat i la Bellesa.