Cinc cruïlles de la comunicació

Marc Argemí

Dissabte passat, dia 21, vaig participar en una taula rodona, convidat per l’ISCREB com un dels tres ponents per parlar sobre mitjans de comunicació i Evangelització, a partir de la pròpia experiència. Moderà Josep Maria Carbonell, degà de la Facultat de Comunicació de Blanquerna, i van participar també la Maria Marín, de Ràdio Principat, i Rafael Jorba, de La Vanguardia.

Vaig dubtar sobre si aprofitar algunes reflexions ja escrites en aquest bloc, com ara Els sabors del missatge cristià a l’opinió pública, o bé El periodisme religiós i la religió del periodisme. Finalment vaig optar per fer una reflexió totalment nova. Aquí sota adjunto els apunts, per si us són d’utilitat.

Cal dir, abans de res, que el tema era, específicament, sobre la comunicació de l’Evangeli a partir de l’experiència personal. De tota manera, els principis inspiradors que procuro explicar poden servir per comunicar també altres missatges. Ja ho he repassat una mica per a que sigui així. He tret els exemples i algunes anècdotes, que fora de la intervenció oral perden molt del seu sentit.

Sense més preàmbuls, aquest és l’esquema:

Des de fa uns anys sóc director de comunicació d’una institució de l’Església a Catalunya, com és la Prelatura de l’Opus Dei. Informo sobre aquesta institució i també sobre el missatge de l’Evangeli, posant-hi l’accent particular que és propi de tal institució: la recerca de Déu en la vida corrent i a través del treball professional ordinari, procurant dur una vida de servei als altres i de millora de la societat per amor a Déu.

En la pràctica, la meva feina no difereix gaire de la que puguin tenir molts altres gabinets de comunicació d’altres institucions de qualsevol naturalesa: atenció de les peticions que puguin fer els periodistes, sigui sobre una notícia que ha aparegut, sigui perquè volen fer un reportatge, o perquè necessiten una persona per a un debat, comunicació a través de la plana web, fulletons, etc.

En la meva personal experiència a l’hora de fer aquesta feina em trobo sovint davant algunes cruïlles, que en podem dir dilemes, opcions o alternatives. Intentaré resumir-les en cinc:

1.       Alegria vs Al·lèrgia

El missatge cristià és la bona notícia, una alegria. Em fa molt content, l’Evangeli, i les coses que alegren, de natural un tendeix a transmetre-les. És com qui s’ha tret el carnet de conduir i vol fer-ho saber a tothom.

El problema sorgeix quan el missatge que a mi m’alegra potser en altres persones –en persones que provenen dels mitjans, parlem ara- em fa la impressió que els provoca al·lèrgia. Dic al·lèrgia en el sentit no que els provoqui urticària instantània, sinó en el sentit que els incomoda, o bé els sembla preocupant allò que a mi em tranquil·litza. Per exemple, pot alegrar-me que els infants rebin educació catòlica, mentre a la persona que tinc al davant aquest fet li produeix un desassossec irresistible. Es pot dir això d’algun aspecte del missatge de l’Església, o d’alguna realitat de la mateixa institució. I també pot donar-se en sentit contrari: que vegin obertament beneficiós allò que jo tinc conceptuat com ben perjudicial.

Com es pot resoldre, aquesta diferència?

Un enfocament és plantejar-ho en termes de guerra, de vencedors i de vençuts. Seria dir “El missatge que tinc és el bo i l’altre que m’escolti”: Em sembla que això no va enlloc, però no tinc cap experiència en aquest sentit. La comunicació, en tot cas, acaba ràpid: l’altra persona surt amb urticària per tot arreu.

Un segon enfocament que penso que és també erroni és el de plantejar-ho en termes de pau per damunt de tot i en tota circumstància. Seria dir “més val que em calli tot allò que pugui provocar-li al·lèrgia, no fos cas que s’enfadés”. Aquesta pau, al meu entendre, és més similar a la pau del cementiri que a una pau veritable, perquè a la llarga un acaba renunciant a mostrar-se tal com és. Si amago la meva alegria, ¿què em queda per comunicar?

Una experiència bona és deixar de veure el periodista o informador en front d’un mateix, i posar-se, en canvi, de costat per fixar-se cap a on està mirant, quin és el seu objectiu.

Esbrinar quin és l’objectiu que l’altra persona buscar per comunicar pot ajudar a salvar la diferència entre alegries i al·lèrgies. Perquè, un cop sabem l’objectiu, molt sovint es descobreix amb sorpresa que és un objectiu compartit. La clau és trobar un punt en comú.

I compartir l’objectiu de la comunicació, en el món dels mitjans, no és tant complicat. Si qui tenim al davant és bon periodista, buscarà la veritat. Si és així, jo també estic a favor de la veritat. El mateix podem dir d’altres objectius, com la justícia, o la pau.

Junt amb el punt en comú, cal trobar també un llenguatge comú, no només pel que fa als conceptes, sinó també a les formes. Els mitjans tenen la seva lògica: les coses les necessiten, com qui diu, per abans d’ahir, si és una ràdio necessitarà unes declaracions parlades i si fa vídeo unes bones imatges i bones localitzacions. També cal pensar en facilitar la comprensió dels conceptes d’origen religiós, que en ocasions no han sentit mai esmentar.

Un cop trobat aquest terreny de joc comú, amb objectiu i llenguatge compartits, podem passar a altres dilemes.

2.       Autenticitat vs Aparença

En el missatge de l’Evangeli hi ha coses que als ulls d’algunes persones poden ser incomprensibles, escandaloses o provocatives. La temptació és fer cirurgia estètica: modificar el missatge per fer-lo al gust de l’oient. Cuidar per damunt de tot una aparença acceptable.

Sóc partidari de no tenir complexos: és molt millor intentar donar bones explicacions a les coses, més que passar-hi de puntetes sobre les més impopulars perquè ni nosaltres n’estem convençuts. Això implica un esforç d’estudi. Els mitjans estan, però, molt a l’abast, com pot ser Catecisme de l’Església (o el seu compendi), el Compendi de Doctrina Social o les catequesis de Benet XVI.

Però estar convençuts no vol dir ser arrogants, vol dir ser autèntics. Cal donar prioritat a l’autenticitat per sobre l’aparença. O el que és el mateix: a la identitat per sobre de la popularitat.

Quan la comunicació és autèntica, potser en un primer moment poden dir “vaja, potser et passes” però a la llarga és molt apreciat, perquè ens hem mostrat tal com som.

A l’hora de fer aquest esforç d’autenticitat, cal trobar l’equilibri entre unes altres dues parelles de conceptes:

3.       Il·luminació vs Escalfament

Cal procurar posar llum sobre les qüestions, més que escalfar l’ambient o fer enfadar les persones. En comunicació les formes són part del fons: s’han de dir les coses, ben dites, de bones maneres, amb respecte vers les persones. Això implica una capacitat d’escolta de l’altre, i de saber recollir de la seva opinió aquelles coses que porten raó. Ja hi ha comunicadors catòlics que ho han convertit en principi inspirador.

Un exemple de posar llum enlloc d’escalfar va ser la intervenció de Benet XVI a la Jornada Mundial de la Família de València, quan va centrar-se en donar la visió positiva que l’Església té de la família cristiana, enlloc de carregar contra aquelles legislacions que hi van en contra.

4.       Transparència vs Publicitat

Se’ns demana molta transparència, i això és bo. Però la transparència s’ha d’equilibrar amb el fet que Jesús ens demanava que la teva mà dreta no sàpiga el que fa l’esquerra. És a dir, que tampoc no es poden aplicar les tècniques del màrketing o la publicitat per explicar la tasca bona que fa l’Església. És un fet que en qüestions d’idees o creences les campanyes de màrketing no sempre s’entenen bé. Molt sovint aixequen sospites d’arrogància o de voluntat de guanyar adeptes. L’Església fa molt pels altres, però fa molt poc per a què això se sàpiga, i no ens n’hem d’estranyar.

D’altra banda, alguna cosa s’ha de dir, perquè si no sembla que un s’amaga. Potser l’equilibri entre ser transparent i no semblar que es fa publicitat s’obté evitant el llenguatge autoreferencial i intentant comunicar les necessitats que veiem. Cal centrar la comunicació no en l’Església que fa coses per a persones que tenen problemes, sinó en les persones a les quals l’Església serveix i en els problemes que intenta resoldre. I, per descomptat,en la persona de Jesucrist, també com Aquell en el qual aquestes persones i aquests problemes poden trobar resposta.

La millor comunicació del missatge és aquella que s’encarna en persones, i en històries. Deia Benet XVI, fa molts anys (penso que abans de ser Papa), que l’Església viu en l’alegria que senten els cristians pel fet de ser-ho. L’alegria d’una vida amarada d’evangeli comunica millor que qualsevol tècnica de comunicació.

5.       Relació vs Resultat

Comunicar implica una relació personal amb altres. En el meu cas, amb periodistes que em demanen coses i amb persones que demano que m’ajudin a atendre aquests periodistes. Estic molt agraït a totes dues bandes. Són experiències molt enriquidores, on s’aprèn molt.

Per això, ara que estem en binomis, el més important de tots cinc és aquell de posar la relació sempre per davant del resultat. És a dir, de vegades un periodista s’equivoca, fica la pota, diu falsedats, etc. Si un es deixa portar per la primera reacció, potser l’esbronca. El resultat pot arribar a ser aparentment bo: aquella persona és obligada a esmenar-se i la propera vegada vigilarà. Però la relació s’ha deteriorat molt: aquella persona s’haurà sentit ferida.

En canvi, si el que es procura és mantenir una relació cordial, amb franquesa, però també humana, estarem transmetent l’Evangeli més per la forma amb què el tractem que no pas amb les paraules que puguem dir, encara que pel camí haguem de deixar-ne passar algunes. Penso que, d’altra banda, això és el que a tots ens agradaria que ens féssim, a banda que és el que a la llarga dóna millor resultat.

Tot plegat, això de comunicar l’alegria sense provocar al·lèrgies, essent autèntic i posant llum, essent transparent i prioritzant les relacions, no és cosa d’un dia. És un ofici, i s’ha d’anar aprenent. Quan les coses surten bé, com deia cert expert, cal mirar per la finestra, i donar gràcies a altres per l’eficàcia; si surt malament, mirar-se al mirall i veure què puc millorar jo mateix. Reconeixement propis errors. Reconeixement dels encerts dels altres.

Bones festes i males notícies (o la singular forma de felicitar el Nadal que té Benet XVI)

Diuen els experts que les controvèrsies mediàtiques solen afavorir, amb freqüència, els elements conflictius per sobre de la recerca de la veritat. El gran escàndol del 2010 per a l’Església -els abusos sexuals del clergat- va camí de convertir-se en el conflicte que, en contra del previst, va aconseguir portar aquests dos elements a la seva màxima expressió.

Benet XVI no és amic de felicitar el Nadal a la Cúria amb frases convencionals i discursos de compromís. Així com en la primera oportunitat, el 2005, va plantejar obertament la seva visió de la història de l’Església després del Vaticà II (hermenèutica de la discontinuïtat vs hermenèutica de la ruptura) en aquest Nadal de 2010 ha afrontat sense embuts “les grans angoixes” que han marcat l’actualitat informativa al voltant dels sacerdots els últims mesos. Amb la seva franquesa habitual, Benet XVI ha explicat: “hem estat torbats quan, precisament en aquest any i en una dimensió inimaginable per a nosaltres, hem tingut coneixement d’abusos contra menors comesos per sacerdots, que trabuquen el Sagrament en el seu contrari: sota el mantell del sagrat fereixen profundament a la persona humana en la seva infància i li ocasionen un dany per a tota la vida”. Assegura haver vist el rostre de l’Església “cobert de pols” i el seu vestit “estripat” per culpa dels sacerdots.

Molt s’ha comentat el paper dels mitjans en aquesta polèmica mediàtica. Desencadenat el mecanisme del boc expiatori, no ha estat fàcil en ocasions sostreure la raó de l’espiral d’acusacions que s’abocaven contra el papa alemany, precisament la persona que -passats els dies de gran conflagració-ha aparegut com el bo de la pel·lícula. La societat buscava un culpable, i aquest ancià vestit de blanc semblava, mai millor dit, un blanc fàcil. Afortunadament, el relat informatiu dels mitjans no està tot escrit per endavant, i els esdeveniments van portar les plomes periodístiques per camins fora de guió. Si el març i abril se’l presentava com el gran odiat, després del viatge al Regne Unit i en vigílies de la seva visita a Barcelona i Santiago un prestigiós observador afirmava que el Papa “ha sabut fer arribar els seus missatges al poble”.

Només la veritat …

Potser hagi estat això, la seva capacitat de connectar amb el poble, el que més incomoda els seus opositors. Però aquesta capacitat d’entendre l’ànima del tipus corrent ni s’improvisa ni és fruit d’un càlcul estratègic o d’un pla de comunicació. Part de l’èxit de Benet XVI en sortir airós d’un any sembrat de males notícies respon, simplement, a la seva capacitat d’entendre en la seva essència el funcionament de les controvèrsies en l’opinió pública. Sap que més enllà de la polèmica del gran titular s’ha de buscar sempre la veritat, si alguna cosa ha de cert en la narració, és a dir, allò que realment han viscut les persones concretes que apareixen en la notícia.

En altres paraules, busca la veritat. I aquesta recerca de la veritat, un cop més, s’ha revelat no només com l’única actitud finalment vàlida, sinó com la mediàticament més fructífera. Aquesta actitud queda explicitada en les seves recents declaracions a Peter Seewald sobre l’escàndol dels abusos del clergat: “Saltava a la vista que la informació donada per la premsa no estava guiada per la pura voluntat de transmetre la veritat sinó que hi havia també un gaudi a desairar l’Església i en desacreditar-la el més possible. Però, més enllà d’això, havia de quedar sempre clar que, en la mesura que és veritat, hem d’estar agraïts per tota informació. La veritat, unida a l’amor ben entès, és el valor número u. Finalment, els mitjans no podrien haver informat d’aquesta manera si el mal no estigués present en la mateixa Església. Només perquè el mal estava a l’Església va poder ser utilitzat per altres en contra”.

En coherència amb aquest punt de partida, el Papa va exhortar en el seu discurs de Nadal a la Cúria a “acceptar aquesta humiliació com una exhortació a la veritat i una crida a la renovació. Només la veritat salva. Hem preguntar-nos què podem fer per reparar el més possible la injustícia comesa. Ens hem de preguntar què estava equivocat en el nostre anunci, en tota la nostra manera de configurar l’ésser cristià, de manera que una cosa semblant pogués succeir. Hem de trobar una nova determinació en la fe i en el bé. Hem de ser capaços de penitència. Hem esforçar-nos a intentar tot el possible, en la preparació al sacerdoci, perquè una cosa semblant no pugui tornar a succeir”. De la mà de Benet XVI, el gran escàndol ha contribuït a que sortís a la llum una gran veritat, incòmoda, sobre els membres de l’Església. I només a partir de la veritat es pot millorar el present.

… I tota la veritat

La veritat ha estat, en efecte, incòmoda i dolorosa per a l’Església. Però la veritat no s’acaba aquí. Explica Benet XVI: “no podem tampoc callar sobre el context del nostre temps en què hem hagut de veure aquests esdeveniments. Hi ha un mercat de la pornografia que afecta els nens, que d’alguna manera sembla ser considerat per la societat cada vegada més com una cosa normal. La destrucció psicològica de nens, les persones dels quals són reduïdes a article de mercat, és un espantós signe dels temps (…). Es planteja també el problema de la droga, que amb força creixent estén els seus tentacles de pop per tot el globus terrestre (…) Tot plaer és insuficient i l’excés en l’engany de l’embriaguesa es converteix en una violència que destrueix regions senceres, i això en nom d’un malentès fatal de la llibertat en el qual precisament la llibertat de l’home és determinada i al final anul·lada del tot”. En el discurs, a més, Benet XVI apunta als fonaments ideològics d’aquests mals: l’apologia de la pedofília en els 70 i la substitució de la moral per un càlcul relativista de les conseqüències.

Tan peculiar -per valenta- felicitació de Nadal prossegueix després comentant el Sínode de les Esglésies Orientals, el viatge al Regne Unit i la beatificació del cardenal Newman. El text complet, aquí. De lectura imprescindible.

Bon Nadal!

Quién es Benedicto XVI

Documental que me ha gustado // Documental que m’ha agradat // I found it very interesting. You can buy it here: RomeReports

Concili Vaticà II

“si el llegim i acollim guiats per una hermenèutica correcta, pot ser i arribar a ser cada vegada més una gran força per a la renovació sempre necessària de l’Església”; “Els problemes de la recepció han sorgit del fet que s’han confrontat dues hermenèutiques contràries i s’ha establert una lluita entre elles. Una ha causat confusió; l’altra, de manera silenciosa però cada vegada més visible, ha donat i dóna fruits. D’una banda hi ha una interpretació que es podria anomenar ‘hermenèutica de la discontinuïtat i de la ruptura’, sovint ha comptat amb la simpatia dels mitjans de comunicació i també d’una part de la teologia moderna. D’altra banda, hi ha la ‘hermenèutica de la reforma’, de la renovació dins de la continuïtat de l’únic subjecte-Església, que el Senyor ens ha donat, és un subjecte que creix en el temps i es desenvolupa, però romanent sempre el mateix, únic subjecte del poble de Déu en camí “. (Roma, 22/12/05)

Carta pastoral de Benet XVI als catòlics d’Irlanda

Font: http://parroquiasarria.free.fr/benetirl.doc

1. Estimats germans i germanes de l’Església a Irlanda: us escric amb gran preocupació com a Pastor de l’Església universal. Igualment que vosaltres estic profundament consternat per les notícies relatives a l’abús de nens i joves indefensos per part de membres de l’Església a Irlanda, especialment sacerdots i religiosos. Comparteixo el neguit i el sentiment de traïció que molts de vosaltres varen experimentar en assabentar-vos  d’aquests actes pecaminosos i criminals i de la manera en que van ser afrontats per les autoritats de l’Església a Irlanda.

Com sabeu, vaig convidar fa poc els bisbes d’Irlanda a una reunió a Roma per tal que informessin sobre com varen afrontar aquestes qüestions en el passat i indiquessin els passos que havien donat per a fer front a una situació tan greu. Juntament amb alguns alts prelats de la Cúria Romana vaig escoltar el que havien de dir, tant individualment com en grup, sigui sobre l’anàlisi dels errors comesos i les lliçons apreses, com sobre la descripció dels programes i procediments actualment en curs. Les nostres discussions van ser franques i constructives. Estic segur que, com a resultat, els bisbes estan ara en una posició més forta per a continuar la tasca de reparar les injustícies del passat i d’abordar qüestions més àmplies relacionades amb l’abús dels nens de manera conforme amb les exigències de la justícia i els ensenyaments de l’Evangeli.

2. Per la meva part, tenint en compte la gravetat d’aquests delictes i la resposta sovint inadequada que han rebut per part de les autoritats eclesiàstiques del vostre país, he decidit escriure aquesta carta pastoral per expressar la meva proximitat, i proposar-vos  un camí de curació, renovació i reparació.

És veritat, com han observat moltes persones al vostre país, que el problema de l’abús de menors no és específic d’Irlanda o de l’Església. No obstant això, la tasca que teniu ara davant vostre és la de fer front al problema dels abusos ocorreguts dins de la comunitat catòlica d’Irlanda i de fer-ho amb coratge i determinació. Que ningú no s’imagini que aquesta dolorosa situació es resolgui aviat. S’han donat passos positius, però encara queda molt per fer. Necessitem perseverança i oració, amb gran fe en la força salvadora de la gràcia de Déu.

Al mateix temps, haig també d’expressar la meva convicció que per a recuperar-se d’aquesta dolorosa ferida, l’Església a Irlanda, ha de reconèixer en primer lloc davant Déu i davant dels altres, els greus pecats comesos contra nens indefensos. Aquest reconeixement, juntament amb un sincer dolor pel dany causat a les víctimes i les seves famílies, ha de desembocar en un esforç conjunt per a garantir que en el futur els nens estiguin protegits de semblants delictes.

Mentre us enfronteu als reptes d’aquest moment, us demano que recordeu la ‘roca de la qual vau ser tallats’ (Isaïes 51, 1). Reflexioneu sobre la generosa i sovint heroica contribució oferta a l’Església i a la humanitat per generacions d’homes i dones irlandesos, i feu que d’aquesta reflexió en broti l’impuls per a un honest examen de consciència personal i per a un sòlid programa de renovació de l’Església i de l’individu. Prego perquè, assistida per la intercessió dels seus nombrosos sants i purificada per la penitència, l’Església a Irlanda superi aquesta crisi i torni a ser un cop més testimoni convincent de la veritat i la bondat de Déu Totpoderós, que es manifesta en el seu Fill Jesucrist.

3. Al llarg de la història, els catòlics irlandesos han demostrat ser, tant en la seva pàtria com fora d’ella, una força motriu del bé. Monjos celtes com sant Columbà varen difondre l’evangeli a l’Europa occidental i van establir les bases de la cultura monàstica medieval. Els ideals de santedat, caritat i saviesa transcendent, nascuts de la fe cristiana, van quedar plasmats en la construcció d’esglésies i monestirs i en la creació d’escoles, biblioteques i hospitals, que van contribuir a consolidar la identitat espiritual d’Europa. Aquells missioners irlandesos devien la seva força i la seva inspiració a la fermesa de la seva fe, al fort lideratge i a la rectitud moral de l’Església en la seva terra natal.

A partir del segle XVI, els catòlics a Irlanda van travessar per un llarg període de persecució, durant el qual van lluitar per mantenir viva la flama de la fe en circumstàncies difícils i perilloses. Sant Oliver Plunkett, màrtir i arquebisbe d’Armagh, és l’exemple més famós d’una multitud de coratjosos  fills i filles d’Irlanda disposats a donar la seva vida per la fidelitat a l’Evangeli. Després de l’Emancipació Catòlica, l’Església va ser lliure de nou per tornar a créixer. Les famílies i una infinitat de persones que havien conservat la fe en el moment de la prova es van convertir en l’espurna d’un gran renaixement del catolicisme irlandès al segle XIX. L’església escolaritzava, especialment els pobres, el qual va suposar una important contribució a la societat irlandesa. Entre els fruits de les noves escoles catòliques es compta l’augment de les vocacions: generacions de sacerdots missioners, germanes i germans, van deixar la seva pàtria per servir en tots els continents, sobretot en el  món de parla anglesa. Eren excepcionals, no només per l’amplitud del seu nombre, sinó també per la força de la fe i la solidesa del seu compromís pastoral. Moltes diòcesis, especialment a l’Àfrica, Amèrica i Austràlia, s’han beneficiat de la presència de clergues i religiosos irlandesos, que varen predicar l’Evangeli i van fundar parròquies, escoles i universitats, clíniques i hospitals, obertes tant als catòlics, com la resta de la societat, prestant una atenció particular a les necessitats dels pobres.

En gairebé totes les famílies irlandeses, hi ha hagut sempre algú – un fill o una filla, un oncle o una tieta, que van donar les seves vides a l’Església. Amb raó, les famílies irlandeses tenen un gran respecte i afecte pels seus éssers estimats que van dedicar la vida a Crist, compartint el do de la fe amb els altres i traduint-la en accions servint amb amor a Déu i al proïsme.

4. En les últimes dècades, però, l’Església en el vostre país ha hagut d’enfrontar-se a nous i greus reptes per a la fe a causa de la ràpida transformació i secularització de la societat irlandesa. El canvi social ha estat molt ràpid i sovint ha repercutit adversament en la tradicional adhesió de les persones als ensenyaments i valors catòlics. Així mateix, les pràctiques sagramentals i devocionals que sustenten la fe i la fan créixer, com la confessió freqüent, la pregària diària i els recessos anuals es van deixar, amb freqüència, de costat.

També va ser significativa en aquest període la tendència, fins i tot per part dels sacerdots i religiosos, a adoptar formes de pensament i de judici de la realitat secular sense referència suficient a l’Evangeli. El programa de renovació proposat pel Concili Vaticà II va ser de vegades mal entès i, a més, a la llum dels profunds canvis socials que estaven tenint lloc, no era gens fàcil discernir la millor manera de realitzar-lo. En particular, hi va haver una tendència, motivada per bones intencions, però equivocada, d’evitar els enfocaments penals de les situacions canònicament irregulars. En aquest context general hem de tractar d’entendre l’inquietant problema d’abús sexual de nens, que ha contribuït no poc a l’afebliment de la fe i la pèrdua de respecte per l’Església i els seus ensenyaments.

Només examinant acuradament els nombrosos elements que han donat lloc a la crisi actual és possible fer un diagnòstic clar de les causes i trobar les solucions eficaces. Certament, entre els factors que han contribuït a ella, podem enumerar: els procediments inadequats per a determinar la idoneïtat dels candidats al sacerdoci i a la vida religiosa, la insuficient formació humana, moral, intel·lectual i espiritual en els seminaris i noviciats, la tendència de la societat a afavorir el clergat i altres figures d’autoritat i una preocupació fora de lloc pel bon nom de l’Església i per evitar escàndols el resultat de la qual cosa va ser la falta d’aplicació de les penes canòniques en vigor i de la salvaguarda de la dignitat de cada persona. És necessària una acció urgent per a contrarestar aquests factors, que han tingut conseqüències tan tràgiques per a la vida de les víctimes i les seves famílies i han enfosquit tant la llum de l’Evangeli, com no ho havien fet segles de persecució.

5. En diverses ocasions, des de la meva elecció a la Seu de Pere, he volgut trobar-me  amb les víctimes d’abusos sexuals i estic disposat a seguir fent-ho en el futur. He parlat amb ells, he escoltat les seves històries, he constatat el seu sofriment, he resat amb ells i per ells. Anteriorment, en el meu pontificat, preocupat per abordar aquesta qüestió, vaig demanar als bisbes d’Irlanda, durant la visita “ad limina” de 2006 que “establissin la veritat del que va passar en el passat i prenguessin totes les mesures necessàries per a evitar que passés de nou, per tal d’assegurar que els principis de justícia siguin plenament respectats i, sobretot, per curar a les víctimes i a tots els afectats per aquests crims atroços”(Discurs als bisbes d’Irlanda, el 28 d’octubre de 2006).

Amb aquesta carta, us vull exhortar a tots vosaltres, com a poble de Déu a Irlanda, a reflexionar sobre les ferides infligides al cos de Crist, els remeis necessaris i de vegades dolorosos, per embenar-les i i curar-les, i la necessitat de la unitat, la caritat i l’ajuda mútua en el llarg procés de recuperació i renovació eclesial. Em dirigeixo ara a vosaltres amb paraules que em surten del cor, i vull parlar a cadascun de vosaltres i a tots vosaltres com a germans i germanes en el Senyor.

6. A les víctimes d’abusos i les seves famílies

Heu patit immensament i això m’afligeix molt. Sé que res no pot esborrar el mal que heu suportat. La vostra confiança ha estat traïda i violada la vostra dignitat. Molts de vosaltres han experimentat que quan van tenir el valor suficient per parlar del que els havia passat, ningú no volia escoltar-los. Aquells que van patir abusos en els internats han d’haver sentit que no hi havia manera d’escapar del seu dolor. És comprensible que us sigui difícil perdonar o reconciliar-vos amb l’Església. En el seu nom, expresso obertament la vergonya i el remordiment que sentim tots. Al mateix temps, us demano que no perdeu l’esperança. En la comunió amb l’Església és on ens trobem amb la persona de Jesucrist, que va ser ell mateix una víctima de la injustícia i el pecat. Com vosaltres, encara porta les ferides del seu sofriment injust. Ell entén la profunditat del vostre dolor i la persistència del seu efecte en les vostres vides i les vostres relacions amb els altres, incloent-hi la vostra relació amb l’Església.

Sé que a alguns de vosaltres els resulta difícil fins i tot d’entrar en una església després del que ha succeït. No obstant això, les ferides de Crist, transformades pel seu sofriment redemptor, són els instruments que han trencat el poder del mal i ens fan renéixer a la vida i l’esperança. Crec fermament en el poder curatiu del seu amor sacrificial – fins i tot en les situacions més fosques i desesperades – que allibera i porta la promesa d’un nou començament.

Al dirigir-me a vosaltres com un pastor, preocupat pel benestar de tots els fills de Déu, us demano humilment que reflexioneu sobre el que he dit. Us prego que, acostant-vos a Crist i participant en la vida de la seva Església – una Església purificada per la penitència i renovada en la caritat pastoral – pugueu descobrir de nou l’amor infinit de Crist per cada un de vosaltres. Estic segur que d’aquesta manera sereu capaços de trobar reconciliació, profunda curació interior,  i pau.

7. Als sacerdots i religiosos que han abusat de nens
Heu traït la confiança dipositada en vosaltres per joves innocents i pels seus pares. Heu de respondre d’això davant Déu Totpoderós i davant els tribunals degudament constituïts. Heu perdut l’estima de la gent d’Irlanda i  abocat vergonya i deshonor sobre els vostres semblants. Aquells de vosaltres que són sacerdots han violat la santedat del sagrament de l’Ordre, en el qual Crist mateix es fa present en nosaltres i en les nostres accions. Juntament amb l’immens dany causat a les víctimes, un mal enorme s’ha fet a l’Església i a la percepció pública del sacerdoci i de la vida religiosa.

Us exhorto a examinar la vostra consciència, a assumir la responsabilitat dels pecats que heu comès i a expressar amb humilitat el vostre pesar. El penediment sincer obre la porta al perdó de Déu i a la gràcia de la veritable esmena.

Heu de tractar d’expiar personalment les vostres accions oferint oracions i penitències per aquells que heu ofès. El sacrifici redemptor de Crist té el poder de perdonar fins i tot el més greu dels pecats i d’extreure el bé fins i tot del més terrible dels mals. Al mateix temps, la justícia de Déu ens porta a donar compte de les nostres accions sense amagar res. Admeteu obertament la vostra culpa, sotmeteu-vos a les exigències de la justícia, però no desespereu de la misericòrdia de Déu.

8. Als pares
Us heu sentit profundament indignats i commocionats al conèixer els fets terribles que succeïen en el que havia d’ haver estat l’entorn més segur per a tots. En el món d’avui no és fàcil construir una llar i educar els fills. Es mereixen créixer amb seguretat, afecte i amor, amb un fort sentit de la seva identitat i el seu valor. Tenen dret a ser educats en els autèntics valors morals arrelats en la dignitat de la persona humana, a inspirar-se en la veritat de la nostra fe catòlica i a aprendre els patrons de comportament i acció que duguin a la sana autoestima i la felicitat duradora. Aquesta tasca noble però exigent està confiada en primer lloc a vosaltres, pares. Us convido a exercir el vostre paper per a garantir als nens les  millors atencions possibles, tant a la llar com en la societat en general, mentre l’Església, per la seva banda, segueix aplicant les mesures adoptades en els últims anys per a protegir els joves en els ambients parroquials i escolars. Us asseguro que estic prop de vosaltres i us ofereixo el suport de les meves pregàries mentre compliu les vostres grans responsabilitats

9. Als nens i joves d’Irlanda
Vull adreçar-vos una paraula especial d’encoratjament. La vostra experiència de l’Església és molt diferent de la dels vostres pares i avis. El món ha canviat des que ells tenien la vostra edat. No obstant això, totes les persones, en cada generació,  estan cridades a recórrer el mateix camí durant la vida, siguin quines siguin les circumstàncies. Tots estem escandalitzats pels pecats i errors d’alguns membres de l’Església, en particular dels que van ser escollits especialment per a guiar i servir els joves. Però és en l’Església on trobareu Jesucrist que és el mateix ahir, avui i sempre (cf. He 13, 8). Ell us estima i es va lliurar per vosaltres a la creu. ¡Busqueu una relació personal amb ell dins de la comunió de la seva Església, perquè ell mai no trairà la vostra confiança! Només Ell pot satisfer els vostres anhels més profunds i donar ple sentit a les vostres vides, orientant-les al servei dels altres. Mantingueu la vostra mirada fixa en Jesús i la seva bondat,  i protegiu la flama de la fe en els vostres cors. Espero en vosaltres perquè, juntament amb els vostres germans catòlics a Irlanda, sigueu fidels deixebles del nostre Senyor i aporteu l’entusiasme i l’idealisme tan necessaris per a la reconstrucció i la renovació de la nostra estimada Església.

10. Als sacerdots i religiosos d’Irlanda
Tots nosaltres estem patint les conseqüències dels pecats dels nostres germans que han traït una obligació sagrada o no han afrontat de forma justa i responsable les denúncies d’abusos. A la llum de l’escàndol i la indignació que aquests fets han causat, no només entre els fidels laics, sinó també entre vosaltres i les vostres comunitats religioses, molts us sentiu desanimats i fins i tot abandonats. Sóc també conscient que als ulls d’alguns apareixeu titllats de culpables per associació, i que us consideren com si fóssiu d’alguna manera responsable dels delictes dels altres. En aquest temps de patiment, vull aixecar acte de la vostra dedicació com sacerdots i religiosos i del vostre apostolat, i us convido a refermar la vostra fe en Crist, el vostre amor per la seva Església i la vostra confiança en les promeses evangèliques de la redempció, el perdó i la renovació interior. D’aquesta manera, podreu demostrar a tots que on va abundar el pecat, va sobreabundar la gràcia (cf. Rm 5, 20).
Sé que molts esteu decebuts, desconcertats i enfurismats per la manera en què alguns dels vostres superiors van abordar aquestes qüestions. No obstant això, és essencial que coopereu estretament amb els que ostenten l’autoritat i col·laboreu en garantir que les mesures adoptades per a respondre a la crisi siguin veritablement evangèliques, justes i eficaces. Per sobre de tot, us demano que sigueu cada vegada més clarament homes i dones de pregària, que segueixen amb valentia el camí de la conversió, la purificació i la reconciliació. D’aquesta manera, l’Església a Irlanda cobrarà nova vida i vitalitat gràcies al vostre testimoni del poder redemptor de Déu que es fa visible en les vostres vides.

11. Als meus germans, els bisbes
No es pot negar que alguns de vosaltres i dels vostres predecessors han fracassat, de vegades lamentablement, a l’hora d’aplicar les normes, codificades des de fa molt de temps, del dret canònic sobre els delictes d’abusos de nens. S’han comès greus errors en la resposta a les acusacions. Reconec que era molt difícil comprendre la magnitud i la complexitat del problema, obtenir informació fiable i prendre decisions adequades en funció dels parers contradictoris dels experts. No obstant això, cal reconèixer que es van cometre greus errors de judici i hi va haver falles de direcció. Tot això ha soscavat greument la vostra credibilitat i eficàcia. Valoro els esforços duts a terme per a remeiar els errors del passat i per a garantir que no tornin a passar. A més d’aplicar plenament les normes del dret canònic concernents als casos d’abusos de nens, seguiu cooperant amb les autoritats civils en l’àmbit de la seva competència. Està clar que els superiors religiosos han de fer el mateix. També ells van participar en les recents reunions a Roma amb el propòsit d’establir un enfocament clar i coherent d’aquestes qüestions. És imperatiu que les normes de l’Església a Irlanda per a la salvaguarda dels nens siguin constantment revisades i actualitzades i que s’apliquin plena i imparcialment, en conformitat amb el dret canònic.

Només una acció decisiva duta a terme amb total honestedat i transparència restablirà el respecte i l’afecte del poble irlandès per l’Església a la que hem consagrat les nostres vides. Cal començar, en primer lloc, pel vostre examen de consciència personal, la purificació interna i la renovació espiritual. El poble d’Irlanda, amb raó, espera que sigueu homes de Déu, que sigueu sants, que visqueu amb senzillesa, i busqueu dia rere dia la conversió personal. Per a ells, en paraules de Sant Agustí, sou un bisbe, i no obstant això, amb ells esteu cridats a ser un deixeble de Crist (cf. Sermó 340, 1). Us exhorto a renovar el vostre sentit de responsabilitat davant Déu, per créixer en solidaritat amb el vostre poble i aprofundir la vostra atenció pastoral amb tots els membres del vostre ramat. En particular, preocupeu-vos per la vida espiritual i moral de cada un dels vostres sacerdots. Serviu-los d’exemple amb la vostra pròpia vida, estigueu a prop d’ells, escolteu les seves preocupacions, oferiu-los coratge en aquest moment de dificultat i alimenteu la flama del seu amor per Crist i el seu compromís al servei dels seus germans i germanes.
Així mateix, cal encoratjar els laics a que exerceixin el paper que els correspon en la vida de l’Església. Assegureu-vos de la seva formació perquè puguin, de forma articulada i convincent donar raó de l’Evangeli enmig de la societat moderna (cf. 1 Pe 3, 15), i cooperin més plenament en la vida i missió de l’Església. Això, al seu torn, us ajudarà a tornar a ser guies i testimonis creïbles de la veritat redemptora de Crist.

12. A tots els fidels d’Irlanda
L’experiència d’un jove en l’Església hauria sempre de fructificar en la seva trobada personal i vivificadora amb Jesucrist, dins d’una comunitat que l’estima i el sosté. En aquest entorn, caldria animar els joves a assolir la seva plena alçada humana i espiritual, a aspirar als alts ideals de santedat, caritat i veritat i a inspirar-se en la riquesa d’una gran tradició religiosa i cultural. A la nostra societat cada vegada més secularitzada en què fins i tot els cristians sovint troben difícil parlar de la dimensió transcendent de la nostra existència, hem de trobar noves maneres per transmetre als joves la bellesa i la riquesa de l’amistat amb Jesucrist en la comunió de la seva Església. Per a resoldre la crisi actual, les mesures que contrarestin adequadament els delictes individuals són essencials però no suficients: cal una nova visió que inspiri a la generació actual i les futures generacions a atresorar el do de la nostra fe comuna. Seguint el camí indicat per l’Evangeli, observant els manaments, i conformant les vostres vides cada vegada més a la figura de Jesucrist, experimentareu amb seguretat la renovació profunda que necessita amb urgència la nostra època. Convido a tots a perseverar en aquest camí.

13. Estimats germans i germanes en Crist, profundament preocupat per tots vosaltres en aquest moment de dolor, en el qual la fragilitat de la condició humana es revela tan clarament, us he volgut oferir paraules d’encoratjament i de suport. Espero que les accepteu com un signe de la meva proximitat espiritual i de la meva confiança en la vostra capacitat per afrontar els reptes del moment actual, recorrent, com a font de renovada inspiració i fortalesa a les nobles tradicions d’Irlanda de fidelitat a l’Evangeli, perseverança en la fe i determinació en la recerca de la santedat. En solidaritat amb tots vosaltres, prego amb insistència per tal que, amb la gràcia de Déu, les ferides infligides a tantes persones i famílies puguin curar-se i perquè l’Església a Irlanda experimenti una època de renaixement i renovació espiritual.

14. Voldria proposar, a més, algunes mesures concretes per abordar la situació.

Al final de la meva reunió amb els bisbes d’Irlanda, els vaig demanar que la Quaresma d’aquest any es considerés un temps de pregària per a l’efusió de la misericòrdia de Déu i dels dons de santedat i fortalesa de l’Esperit Sant sobre l’Església al vostre país . Ara us convido tots a oferir durant un any, des d’ara fins a la Pasqua de 2011, la penitència dels divendres per a aquest fi. Us demano que oferiu el dejuni, les pregàries, la lectura de la Sagrada Escriptura i les obres de misericòrdia per la gràcia de la curació i la renovació de l’Església a Irlanda. Us animo a redescobrir el sagrament de la Reconciliació i a utilitzar amb més freqüència el poder transformador de la seva gràcia.
Cal prestar també especial atenció a l’adoració eucarística, i en cada diòcesi hi ha d’haver esglésies o capelles específicament dedicades a això. Demano a les parròquies, seminaris, cases religioses i monestirs que organitzin períodes d’adoració eucarística, perquè tots tinguin l’oportunitat de participar. Mitjançant l’oració fervent davant la presència real del Senyor, podeu acomplir la reparació pels pecats d’abusos que han causat tant mal,  i al mateix temps, implorar la gràcia d’una força renovada i un sentit més profund de missió per part de tots els bisbes , sacerdots, religiosos i fidels. Estic segur que aquest programa conduirà a un renaixement de l’Església a Irlanda en la plenitud de la veritat de Déu, perquè la veritat ens fa lliures (cf. Jo 8, 32).
A més, després d’haver resat i consultat sobre el tema, tinc la intenció de convocar una Visita Apostòlica en algunes diòcesis d’Irlanda, així com en els seminaris i congregacions religioses. La visita té per objecte ajudar a l’Església local en el seu camí de renovació i s’establirà en cooperació amb les oficines competents de la Cúria Romana i de la Conferència Episcopal Irlandesa. Els detalls seran anunciats en el seu degut moment.

També proposo que es convoqui una missió a nivell nacional per a tots els bisbes, sacerdots i religiosos. Espero que gràcies als coneixements de predicadors experts i organitzadors de recessos a Irlanda, i en altres llocs, mitjançant la revisió dels documents conciliars, els ritus litúrgics de l’ordenació i professió, i els recents ensenyaments pontifícis, arribeu a una valoració més profunda de les vostres vocacions respectives, per tal de redescobrir les arrels de la vostra fe en Jesucrist i de beure a fons en les fonts d’aigua viva que us ofereix a través de la seva Església.

En aquest any dedicat als sacerdots, us proposo de manera especial la figura de Sant Joan Maria Vianney, que tenia una rica comprensió del misteri del sacerdoci. “El sacerdot -va escriure- té la clau dels tresors del cel: és el que obre la porta, és el majordom del bon Déu, l’administrador dels seus béns.” El rector d’Ars va entendre perfectament la gran benedicció que suposa per a una comunitat un sacerdot bo i sant: “Un bon pastor, un pastor d’acord amb el cor de Déu és el tresor més gran que Déu pot donar a una parròquia i un dels més preciosos dons de la misericòrdia divina “. Que per la intercessió de Sant Joan Maria Vianney es revitalitzi el sacerdoci a Irlanda i tota l’Església a Irlanda creixi en l’estima del gran do del ministeri sacerdotal.

Aprofito aquesta oportunitat per a donar les gràcies anticipadament a tots aquells que ja estan dedicats a la tasca d’organitzar la Visita Apostòlica i la Missió, així com als molts homes i dones en tota Irlanda que ja estan treballant per protegir els nens en els ambients eclesials. Des del moment en què es va començar a entendre plenament la gravetat i la magnitud del problema dels abusos sexuals de nens en institucions catòliques, l’Església ha portat a terme una quantitat immensa de treball en moltes parts del món per fer-hi front i posar-hi remei. Si bé no s’ha d’escatimar cap esforç per a millorar i actualitzar els procediments existents, m’anima el fet que les pràctiques vigents de tutela, adoptades per les esglésies locals, es consideren en algunes parts del món, un model per a altres institucions.
Vull concloure aquesta carta amb una Pregària especial per l’Església a Irlanda, que us deixo amb l’atenció que un pare presta als seus fills i l’afecte d’un cristià com vosaltres, escandalitzat i ferit pel que ha passat a la nostra estimada Església. Quan pregueu aquesta pregària a les vostres famílies, parròquies i comunitats, la Santíssima Mare de Déu us protegeixi i guiï a cada un de vosaltres cap a una unió més estreta amb el seu Fill, crucificat i ressuscitat. Amb gran afecte i confiança indestructible en les promeses de Déu, us imparteixo a tots la meva benedicció apostòlica com a penyora de fortalesa i pau en el Senyor.

Des del Vaticà, 19 de març de 2010, Solemnitat de Sant Josep,

Benedictus PP. XVI

Pregària per l’Església a Irlanda

Déu dels nostres pares,

renoveu-nos en la fe que és la nostra vida i salvació,

en l’esperança que promet el perdó i la renovació interior,

en la caritat que purifica i obre els nostres cors,

en el vostre perdó, i a través vostre, en l’amor de tots els nostres germans i germanes.

Senyor Jesucrist,

que l’Església a Irlanda renovi el seu compromís mil·lenari

en la formació dels nostres joves en el camí de la veritat, la bondat,

la santedat i el servei generós a la societat.

Que el nostre dolor i les nostres llàgrimes,

el nostre sincer esforç per a redreçar els errors del passat

i el nostre ferm propòsit d’esmena,

donin una collita abundant de gràcia

per a l’aprofundiment de la fe,

en les nostres famílies, parròquies, escoles i associacions,

per al progrés espiritual de la societat irlandesa,

i el creixement de la caritat, la justícia, l’alegria i la pau en tota la família humana.

A vós, Trinitat,

amb la plena confiança en la protecció de Maria,

Reina d’Irlanda, Mare nostra,

i de Sant Patrici, Santa Brígida i totes els sants,

confiem les nostres persones, la dels nostres fills,

i confiem les necessitats de l’Església a Irlanda.