El setmanari Time va publicar el 7 de juny de 2010 el reportatge Why being Pope Means Never Having to Say You’re Sorry, que qüestionava la capacitat de Benet XVI de demanar perdó pels casos d’abusos sexuals que han sortit a la llum pública els darrers mesos.
Divendres 11 de juny, en la clausura de l’Any Sacerdotal, en la clausura de l’Any Sacerdotal, Benet XVI ha dit: “Era d’esperar que a l’«enemic» no li agradés que el sacerdoci brillés novament; ell s’hauria estimat més veure’l desaparèixer, perquè per fi Déu hauria estat expulsat del món. I així ha passat que, precisament en aquest any d’alegria pel sagrament del sacerdoci, han sortit a la llum els pecats dels sacerdots, sobretot l’abús als infants, en el qual el sacerdoci, que du a terme la sol·licitud de Déu pel bé de l’home, es converteix en el contrari. També nosaltres demanem perdó insistentment a Déu i a les persones afectades, mentre prometem que volem fer tot el que sigui possible perquè un abús com aquest no torni a succeir mai; que en l’admissió al ministeri sacerdotal i en la formació que el prepara farem tot el que es pugui per a examinar l’autenticitat de la vocació; i que volem acompanyar encara més els sacerdots en el seu camí, perquè el Senyor els protegeixi i els custodiï en les situacions doloroses i en els perills de la vida”.
Alguns observadors han vist aquí la resposta a aquella exigència de penediment: Benedicto XVI pide ‘perdón’ por primera vez por el escándalo de abusos sexuales a menores (El Mundo). Público: “Benedicto XVI pide al fin perdón a las víctimas de abusos sexuales”.
¿És realment la primera vegada que Benet XVI demana perdó? El País, de fet, destacava como a novetat no el perdó, sinó l’èmfasi de la petició: El Papa pide “insistentemente perdón” a Dios y a las víctimas de los abusos. New York Times, capçalera que llançà les primeres informacions, posava per títol Pope Pleads for Forgiveness Over Abuse Scandal, afegint el matís que “It was the first time that Pope Benedict XVI had commented on the scandal from St. Peter’s Basilica”.
Aquesta matisació té la seva raó de ser. De fet, no tots els mitjans han considerat les paraules del Papa com la primera petició de perdó. Així, per exemple, La Vanguardia recollia en la seva web el text d’EFE, que valorava el caràcter públic d’aquesta declaració. L’ABC ni tan sols parlava de demanar perdó, i encapçalava la notícia explicant que “Benedicto XVI prometió hacer todo lo posible para que los abusos sexuales no vuelvan a suceder jamás” i que “lanzó también un serio aviso a los obispos encubridores o cobardes: No es amor tolerar comportamientos indignos de la vida sacerdotal”.
Com algun bloc periodístic ja ha assenyalat, el cert és que efectivament no és la primera vegada que el Papa demana perdó.
En la carta als catòlics d’Irlanda (19/3/10), afirmà estar “profundament consternat”, compartir amb les víctimes “el neguit i el sentiment de traïció” y sentir “obertament la vergonya i el remordiment”. Pope Benedict tells victims “I am truly sorry”, resumia un periodista de la BBC. ‘I am truly sorry’: Pope Benedict apologises for decades of child abuse in Irish Catholic Church, afirmava Daily Mail. Al-Jazeera: Pope ‘truly sorry’ over Irish abuse. En la mateixa línia Belfast Telegraph, entre d’altres. L’expressió anglesa I’m truly sorry, que també surt a la carta, fou traduïda al castellà como me apesadumbra en verdad (en català m’afligeix molt) que potser no recull amb la mateixa exactitud l’acte de demanar perdó. Malgrat tot, alguns mitjans en castellà interpretaren les paraules en sentit similar als anglesos. El Mundo referia al seu lloc web el dia 22, citant EFE, i el dia 24, citant Reuters, que a la carta el Papa “pidió perdón a las víctimas de los curas pederastas”. Igual d’altres com ABC, TVE o La Tercera de Xile.
Però la demostració més clara que Benet XVI demanava perdó a les víctimes ja es pogué comprovar un llunyà 12 de juliol de 2008, durant el trajecte en avió fins Austràlia. A la pregunta: “¿parlarà de la qüestió dels abusos sexuals i demanarà perdó?” respongué un “sí” rotund, per després afegir les raons, concloent amb el significat que per a ell té aquesta expressió ‘demanar perdó’: “farem tot el possible per deixar clar quin és l’ensenyament de l’Església i per ajudar en l’educació, en la preparació dels sacerdots, en la formació permanent, farem tot el possible per curar i reconciliar les víctimes. Crec que aquest és el contingut fonamental de l’expressió “demanar perdó”. Crec que és millor i més important donar el contingut de la fórmula i crec que el contingut ha d’explicar en què ha fallat el nostre comportament, què hem de fer en aquest moment, com podem prevenir i com poder tots curar i reconciliar”. ¿Què ha fet, si no, Benet XVI, des d’aleshores?
Era dissabte 12 de juliol de 2008. Per un mes i un dia, gairebé dos anys abans de la suposada primera petició de perdó del dia 11 de juny d’enguany.
Ja el 2006, referint-se a Irlanda havia insistit en la necessitat de “curar les víctimes i tots els afectats per aquest crims enormes”. A Austràlia, durant l’esmentat viatge de 2008, digué: “Estic molt dolgut pel dolor i el sofriment que han patit les víctimes, i les hi asseguro que, com a pastor seu, també comparteixo el seu patiment. Aquests delicte, que constitueixen una traïció greu a la confiança, han de ser condemnats de forma inequívoca. Han provocat un gran dolor i han fet mal al testimoni de l’Església. Us demano a tots que recolzeu i ajudeu els vostres bisbes, i que col·laboreu amb ells a combatre aquest mal. Les víctimes han de rebre compassió i assistència, i els responsables d’aquest mals han de ser duts a la justícia”. Com ja havia fet abans a Estats Units i faria després a Malta, Benet XVI compartí les penes d’un grup de víctimes.
Marc Argemí
B16 - links 