Cinc cruïlles de la comunicació

Marc Argemí

Dissabte passat, dia 21, vaig participar en una taula rodona, convidat per l’ISCREB com un dels tres ponents per parlar sobre mitjans de comunicació i Evangelització, a partir de la pròpia experiència. Moderà Josep Maria Carbonell, degà de la Facultat de Comunicació de Blanquerna, i van participar també la Maria Marín, de Ràdio Principat, i Rafael Jorba, de La Vanguardia.

Vaig dubtar sobre si aprofitar algunes reflexions ja escrites en aquest bloc, com ara Els sabors del missatge cristià a l’opinió pública, o bé El periodisme religiós i la religió del periodisme. Finalment vaig optar per fer una reflexió totalment nova. Aquí sota adjunto els apunts, per si us són d’utilitat.

Cal dir, abans de res, que el tema era, específicament, sobre la comunicació de l’Evangeli a partir de l’experiència personal. De tota manera, els principis inspiradors que procuro explicar poden servir per comunicar també altres missatges. Ja ho he repassat una mica per a que sigui així. He tret els exemples i algunes anècdotes, que fora de la intervenció oral perden molt del seu sentit.

Sense més preàmbuls, aquest és l’esquema:

Des de fa uns anys sóc director de comunicació d’una institució de l’Església a Catalunya, com és la Prelatura de l’Opus Dei. Informo sobre aquesta institució i també sobre el missatge de l’Evangeli, posant-hi l’accent particular que és propi de tal institució: la recerca de Déu en la vida corrent i a través del treball professional ordinari, procurant dur una vida de servei als altres i de millora de la societat per amor a Déu.

En la pràctica, la meva feina no difereix gaire de la que puguin tenir molts altres gabinets de comunicació d’altres institucions de qualsevol naturalesa: atenció de les peticions que puguin fer els periodistes, sigui sobre una notícia que ha aparegut, sigui perquè volen fer un reportatge, o perquè necessiten una persona per a un debat, comunicació a través de la plana web, fulletons, etc.

En la meva personal experiència a l’hora de fer aquesta feina em trobo sovint davant algunes cruïlles, que en podem dir dilemes, opcions o alternatives. Intentaré resumir-les en cinc:

1.       Alegria vs Al·lèrgia

El missatge cristià és la bona notícia, una alegria. Em fa molt content, l’Evangeli, i les coses que alegren, de natural un tendeix a transmetre-les. És com qui s’ha tret el carnet de conduir i vol fer-ho saber a tothom.

El problema sorgeix quan el missatge que a mi m’alegra potser en altres persones –en persones que provenen dels mitjans, parlem ara- em fa la impressió que els provoca al·lèrgia. Dic al·lèrgia en el sentit no que els provoqui urticària instantània, sinó en el sentit que els incomoda, o bé els sembla preocupant allò que a mi em tranquil·litza. Per exemple, pot alegrar-me que els infants rebin educació catòlica, mentre a la persona que tinc al davant aquest fet li produeix un desassossec irresistible. Es pot dir això d’algun aspecte del missatge de l’Església, o d’alguna realitat de la mateixa institució. I també pot donar-se en sentit contrari: que vegin obertament beneficiós allò que jo tinc conceptuat com ben perjudicial.

Com es pot resoldre, aquesta diferència?

Un enfocament és plantejar-ho en termes de guerra, de vencedors i de vençuts. Seria dir “El missatge que tinc és el bo i l’altre que m’escolti”: Em sembla que això no va enlloc, però no tinc cap experiència en aquest sentit. La comunicació, en tot cas, acaba ràpid: l’altra persona surt amb urticària per tot arreu.

Un segon enfocament que penso que és també erroni és el de plantejar-ho en termes de pau per damunt de tot i en tota circumstància. Seria dir “més val que em calli tot allò que pugui provocar-li al·lèrgia, no fos cas que s’enfadés”. Aquesta pau, al meu entendre, és més similar a la pau del cementiri que a una pau veritable, perquè a la llarga un acaba renunciant a mostrar-se tal com és. Si amago la meva alegria, ¿què em queda per comunicar?

Una experiència bona és deixar de veure el periodista o informador en front d’un mateix, i posar-se, en canvi, de costat per fixar-se cap a on està mirant, quin és el seu objectiu.

Esbrinar quin és l’objectiu que l’altra persona buscar per comunicar pot ajudar a salvar la diferència entre alegries i al·lèrgies. Perquè, un cop sabem l’objectiu, molt sovint es descobreix amb sorpresa que és un objectiu compartit. La clau és trobar un punt en comú.

I compartir l’objectiu de la comunicació, en el món dels mitjans, no és tant complicat. Si qui tenim al davant és bon periodista, buscarà la veritat. Si és així, jo també estic a favor de la veritat. El mateix podem dir d’altres objectius, com la justícia, o la pau.

Junt amb el punt en comú, cal trobar també un llenguatge comú, no només pel que fa als conceptes, sinó també a les formes. Els mitjans tenen la seva lògica: les coses les necessiten, com qui diu, per abans d’ahir, si és una ràdio necessitarà unes declaracions parlades i si fa vídeo unes bones imatges i bones localitzacions. També cal pensar en facilitar la comprensió dels conceptes d’origen religiós, que en ocasions no han sentit mai esmentar.

Un cop trobat aquest terreny de joc comú, amb objectiu i llenguatge compartits, podem passar a altres dilemes.

2.       Autenticitat vs Aparença

En el missatge de l’Evangeli hi ha coses que als ulls d’algunes persones poden ser incomprensibles, escandaloses o provocatives. La temptació és fer cirurgia estètica: modificar el missatge per fer-lo al gust de l’oient. Cuidar per damunt de tot una aparença acceptable.

Sóc partidari de no tenir complexos: és molt millor intentar donar bones explicacions a les coses, més que passar-hi de puntetes sobre les més impopulars perquè ni nosaltres n’estem convençuts. Això implica un esforç d’estudi. Els mitjans estan, però, molt a l’abast, com pot ser Catecisme de l’Església (o el seu compendi), el Compendi de Doctrina Social o les catequesis de Benet XVI.

Però estar convençuts no vol dir ser arrogants, vol dir ser autèntics. Cal donar prioritat a l’autenticitat per sobre l’aparença. O el que és el mateix: a la identitat per sobre de la popularitat.

Quan la comunicació és autèntica, potser en un primer moment poden dir “vaja, potser et passes” però a la llarga és molt apreciat, perquè ens hem mostrat tal com som.

A l’hora de fer aquest esforç d’autenticitat, cal trobar l’equilibri entre unes altres dues parelles de conceptes:

3.       Il·luminació vs Escalfament

Cal procurar posar llum sobre les qüestions, més que escalfar l’ambient o fer enfadar les persones. En comunicació les formes són part del fons: s’han de dir les coses, ben dites, de bones maneres, amb respecte vers les persones. Això implica una capacitat d’escolta de l’altre, i de saber recollir de la seva opinió aquelles coses que porten raó. Ja hi ha comunicadors catòlics que ho han convertit en principi inspirador.

Un exemple de posar llum enlloc d’escalfar va ser la intervenció de Benet XVI a la Jornada Mundial de la Família de València, quan va centrar-se en donar la visió positiva que l’Església té de la família cristiana, enlloc de carregar contra aquelles legislacions que hi van en contra.

4.       Transparència vs Publicitat

Se’ns demana molta transparència, i això és bo. Però la transparència s’ha d’equilibrar amb el fet que Jesús ens demanava que la teva mà dreta no sàpiga el que fa l’esquerra. És a dir, que tampoc no es poden aplicar les tècniques del màrketing o la publicitat per explicar la tasca bona que fa l’Església. És un fet que en qüestions d’idees o creences les campanyes de màrketing no sempre s’entenen bé. Molt sovint aixequen sospites d’arrogància o de voluntat de guanyar adeptes. L’Església fa molt pels altres, però fa molt poc per a què això se sàpiga, i no ens n’hem d’estranyar.

D’altra banda, alguna cosa s’ha de dir, perquè si no sembla que un s’amaga. Potser l’equilibri entre ser transparent i no semblar que es fa publicitat s’obté evitant el llenguatge autoreferencial i intentant comunicar les necessitats que veiem. Cal centrar la comunicació no en l’Església que fa coses per a persones que tenen problemes, sinó en les persones a les quals l’Església serveix i en els problemes que intenta resoldre. I, per descomptat,en la persona de Jesucrist, també com Aquell en el qual aquestes persones i aquests problemes poden trobar resposta.

La millor comunicació del missatge és aquella que s’encarna en persones, i en històries. Deia Benet XVI, fa molts anys (penso que abans de ser Papa), que l’Església viu en l’alegria que senten els cristians pel fet de ser-ho. L’alegria d’una vida amarada d’evangeli comunica millor que qualsevol tècnica de comunicació.

5.       Relació vs Resultat

Comunicar implica una relació personal amb altres. En el meu cas, amb periodistes que em demanen coses i amb persones que demano que m’ajudin a atendre aquests periodistes. Estic molt agraït a totes dues bandes. Són experiències molt enriquidores, on s’aprèn molt.

Per això, ara que estem en binomis, el més important de tots cinc és aquell de posar la relació sempre per davant del resultat. És a dir, de vegades un periodista s’equivoca, fica la pota, diu falsedats, etc. Si un es deixa portar per la primera reacció, potser l’esbronca. El resultat pot arribar a ser aparentment bo: aquella persona és obligada a esmenar-se i la propera vegada vigilarà. Però la relació s’ha deteriorat molt: aquella persona s’haurà sentit ferida.

En canvi, si el que es procura és mantenir una relació cordial, amb franquesa, però també humana, estarem transmetent l’Evangeli més per la forma amb què el tractem que no pas amb les paraules que puguem dir, encara que pel camí haguem de deixar-ne passar algunes. Penso que, d’altra banda, això és el que a tots ens agradaria que ens féssim, a banda que és el que a la llarga dóna millor resultat.

Tot plegat, això de comunicar l’alegria sense provocar al·lèrgies, essent autèntic i posant llum, essent transparent i prioritzant les relacions, no és cosa d’un dia. És un ofici, i s’ha d’anar aprenent. Quan les coses surten bé, com deia cert expert, cal mirar per la finestra, i donar gràcies a altres per l’eficàcia; si surt malament, mirar-se al mirall i veure què puc millorar jo mateix. Reconeixement propis errors. Reconeixement dels encerts dels altres.

Els sabors del missatge cristià a l’opinió pública

Per al llenguatge de comunicació pública, l’Evangeli -bona notícia en grec- és el missatge que difonen els cristians. En el context comunicatiu actual, aquest missatge cristià afronta un repte similar al de moltes altres propostes: aconseguir tenir el torn de la paraula i ser escoltat en aquesta gran conversa global, que s’ha vingut a anomenar opinió pública.

¿Què és, l’opinió pública? Podria representar-se amb la metàfora de la tertúlia de cafè: un lloc on es passa d’un tema a un altre i cadascuna de les persones expressa el seu parer. Es dóna una concurrència més o menys lliure de missatges: uns són del Barça i altres del Madrid, els de més enllà estan a favor dels braus mentre que els de més ençà en contra, i així en tot. L’opinió pública, sabem, no és uniforme, com no són uniformes les converses que es mantenen en les diferents taules d’un mateix bar. Però sí podem assumir que hi ha bars en què predominen un tipus concret de missatges i opinions. Això de vegades es nota fins i tot en la decoració, en l’aspecte i la indumentària dels clients habituals, el mobiliari o la programació televisiva.

Sigui com sigui, fins els bars més dispars entre ells solen compartir un denominador comú, conformat per unes pautes de conducta: per exemple, els clients paguen i els cambrers serveixen, hi ha lavabos, una taula de preus, un horari de tancament, etc.

Pensem ara en l’opinió publicada i expressada en premsa, ràdio, televisió i fòrums d’Internet. En el seu conjunt, i amb tots els seus matisos, formen el que normalment s’anomena opinió pública: allò que es comenta pel carrer, que està a l’ordre del dia. Hi ha una certa pluralitat, com en els bars. I pot identificar-se, també, un cert denominador compartit pels mitjans majoritaris. En aquests entorns, ¿com prova el missatge del cristianisme? ¿és acceptat en el denominador comú de tots els mitjans? reprenent el símil dels bars ¿pot entrar i sortir de bar en bar, o bé malviu en una mala tasca de barri vell?

D’una banda, es pot constatar que algunes parts del missatge són ben acceptades, si no lloades, per l’ànim general: posem per cas les accions de beneficència. Com a molt, els més rondinaires diran que són coses ben estranyes, però no se’ls acudirà qualificar-les de nocives i perillores.

D’altra banda, però, com que l’Evangeli té la peculiaritat de ser una proposta global de vida, per molts altres angles provoca, ben sovint, conflicte. El missatge cristià xoca amb corrents de pensament molt establerts, amb comportaments pràctics estesos i amb interessos econòmics molt definits. Està a la vista de qualsevol observador: hi ha confrontacions fortes en àmbits com el concepte de família, l’educació, el paper de la religió en la societat i el respecte a la vida.

Però seria injust constatar això i no reconèixer que els conflictes no només són culpa del caràcter global del missatge cristià: en sentit oposat, també hi ha missatges o pautes de conducta que es presenten a si mateixes com a incompatibles amb el cristianisme. I no només això: alguns fins es reivindiquen com a posicions l’acceptació de les quals seria imprescindible si hom vol exercir ciutadania de ple dret en la societat. Posem per cas, algunes concepcions de la unitat familiar que ataquen d’homofòbiques i discriminatòries –i per tant, susceptibles de prohibició‑ propostes que, com la cristiana, arrosseguen mil·lennis de bagatge cultural.

Per un costat o per l’altre, es produeix una col·lisió de valors: col·lisió entre el que l’Evangeli diu i el que diuen d’altres.

La col·lisió de missatges empeny els cristians a prendre partit. El terme empènyer expressa amb precisió allò que succeeix: el cristià es veu arrossegat, tant si vol com si no, a definir-se. Per més que vulgui evitar la presa de decisions, la mateixa indefinició ja és, de certa manera, un prendre partit. No es pot nedar i guardar la roba.

¿Quines sortides poden donar-se al conflicte, des del punt de vista cristià? Simplificant molt, podem identificar-ne sis.

1) El silenci

La primera és el silenci: el silenci de qui veu que les seves conviccions xoquen amb allò que sembla ser la postura més acceptada i opta per callar, és a dir, per no manifestar el seu desacord. Quanta més gent prengui aquesta sortida, la que sembla ser la postura més acceptada serà cada vegada més i més dominant. Això farà que la pressió contra els discrepants creixi proporcionalment, per la tendència dels grups humans a buscar una conformitat. A aquesta postura més acceptada se l’anomena amb freqüència allò políticament correcte. I a aquest fenomen de l’ocultació del pensament discrepant, l’espiral del silenci. Però si un cristià opta pel silenci ¿Quin missatge pot arribar a comunicar? Un missatge cristià insípid, que no té gust de res.

2) La paràlisi

La segona sortida al conflicte és optar per la paràlisi: la paràlisi de qui no està disposat a cedir en els propis valors ni té por a manifestar-los, però tira la tovallola a l’hora de promocionar-los. Es refugia en una actitud de lamentació constant per la situació: es pensa que ja no hi ha res a fer i se cedeix la iniciativa a altres propostes. En la pràctica, la paràlisi suposa un reconeixement implícit que hi ha missatges més adequats per al públic actual, que l’Evangeli està passat de moda. A més, el lament deixa poques forces lliures que es podrien invertir en millorar el missatge propi i fer-lo més atractiu.

Així, de mica en mica, el missatge cristià va adquirint certa flaire a tancat i a florit: adquireix un sabor amargant, el de l’amargor de la tristesa i del derrotisme.

3) La reacció

La tercera opció és la reacció de qui opta per mantenir les conviccions contra tots els elements però reacciona davant les altres propostes amb agressivitat. Se sent amenaçat, i respon amenaçant. Té, podria dir-se, la psicologia del soldat que passa la guerra dins de la trinxera, a primera línia de front, en una constant sensació de perill. Potser sigui un missatge carregat de bona intenció, però –pel seu origen reaccionari‑ pot acabar excessivament centrat en l’atac als missatges contra els quals xoca aquell cristià. Potser s’obté respecte, però no nous partidaris del missatge propi, un missatge que no ha estat comunicat positivament.

Així, el missatge adquireix un sabor massa àcid: efectiu en un primer moment, però que cou i acaba resultant, en general, antipàtic.

4) La indigestió

La quarta alternativa és la indigestió de qui intenta fer compatible el missatge del cristianisme amb qualsevol altre que sigui dominant, pro bono pacis. És una situació difícil de sostenir, ja que en alguns punts els missatges són del tot incompatibles (no es pot estar a favor i en contra de l’avortament al mateix temps davant la mateixa situació, a favor i en contra de l’ordenació de dones, etc.). Reprenent el símil dels bars, la indigestió és una sortida que a un li obre les portes de molts locals: és a dir, aquells que han estat recelosos del missatge cristià veuran en aquesta actitud un acostament que aplaudiran. Ara bé, la incoherència tard o d’hora surt a la llum. Hi ha el moment de o caixa o faixa. Per això el missatge resultant sol adquirir un sabor excessivament dolç: entra bé, però cansa i no arriba a alimentar del tot. És com els núvols de sucre: per festa major donen el seu joc, però ningú no té la màquina de fabricar-ne a casa per a ús quotidià.

5) L’empatx

La cinquena possibilitat és l’empatx, de qui respon a la col·lisió amb una barreja de desconfiança vers tot allò que vingui de fora i un rearmament moral i doctrinal ancorat en la tradició. El món, l’opinió dominant, sembla no tenir solució, però enlloc de reaccionar agressivament el que es fa és bastir un món paral·lel, el món dels cristians, on el temple esdevé refugi, i el no cristià un estrany. El sabor que pot derivar-se d’això és un sabor excessivament salat. La sal, que en mesures controlades serveix per conservar els aliments, en el seu excés fa les viandes carregoses, embafadores.

Hi ha una mica de caricatura en la descripció d’aquestes cinc actituds i els sabors resultants. La realitat mai no és així. Ni els sabors mai no es presenten sols, ni es pot trobar el missatge cristià marcat en exclusiva per un gust concret. Una mateixa persona pot expressar-se, en la gran conversa de l’opinió pública, a estones agre, a estones ensucrat fins al capdamunt, sarcàsticament àcid o inoportunament salat.

Per això es pot afirmar que hi ha una sisena i última sortida al conflicte del missatge cristià amb el pensament dominant. Última, i única que fa honor al missatge. És l’opció de l’originalitat.

6) L’originalitat

Ser original és aconseguir una combinació de sabors que provoqui, tant com es pugui, el regust de la recepta original. L’originalitat no s’ha de confondre amb l’ocurrència, el diletantisme o la transgressió. Com deia Gaudí, “l’originalitat consisteix a tornar a l’origen”. Ser original implica relacionar-se amb l’origen del missatge que es vol transmetre.

I l’origen és una conversa a la Palestina de fa 2000 anys quan Jesús va dir als seus amics que prediquessin la bona notícia de l’Evangeli. D’aleshores ençà el missatge cristià ha estat transmès, l’Església n’ha actuat com una caixa de ressonància i totes les generacions han tingut qui el fes vida i el prediqués. Nombrosos exemples els tenim avui: l’Evangeli és vell, però és també molt nou, com deia un sant molt recent. Continua essent una novetat, passats vint segles. Hi ha massa persones que estan de tornada d’un lloc –el cristianisme original‑ en el qual mai no han anat, que mai no han pogut assaborir. Potser l’han tastat massa salat als anys cinquanta, massa dolç als seixanta, massa àcid als setanta, massa amargant als vuitanta i massa insípid als noranta i fins els nostres dies.

Si algun èxit tenen altes missatges de flaire espiritual vinguts d’orient és, en part, perquè compten a favor el fet que els acompanyi un aroma de novetat.

En una societat postcristiana com la catalana, potser cal reeducar el gust i donar a l’Evangeli l’oportunitat de sorprendre’ns. Hem viscut un segle obsessionats pel progrés, i el missatge cristià se’ns presentava com una vella andròmina que fa nosa, de la qual calia desempallegar-se’n. La Vanguardia de l’any 1900 citava la paraula progrés menys d’una vegada al dia. La fe en aquest progrés va arribar al seu zenit el 1969, en ple empatx revolucionari, quan fou invocat més de 3.000 vegades. Des del 2008 el seu ús va davallant, potser perquè hem descobert que el progrés s’ha acabat convertint en un eufemisme per referir-nos a la trampa del viure a crèdit, i al final haurem de reconèixer que tenia raó l’àvia quan deia que no s’havia d’estirar més el braç que la màniga.

Perquè una cosa és ser antiquat, i altra ben diferent ser fidel a uns orígens. Ningú no li retreu a Guardiola que ensenyi a jugar un futbol de fa més de vint anys, perquè marca gols i guanya títols. Ningú no diria que el cristianisme està obsolet, si els cristians estiguessin més contents pel fet de ser-ho.

El secret de l’originalitat

El secret de la recepta original del missatge cristià és que cada generació l’ha de fer seu i l’ha de transmetre i viure de manera comprensible als seus contemporanis. Benet XVI està intentant que els cristians centrin l’atenció en allò essencial, que és la bellesa de l’amistat amb Crist. Deixa en un segon moment, sense silenciar però tampoc sense sobredimensionar, les obligacions que comporta l’acceptació d’aquesta amistat. Per a ell, el cristianisme és un gran sí. I aquesta presentació del cristianisme, com una resposta esperançada, és el que millor pot escoltar una societat tan trista, tan trista com la nostra, que es constata que està trista perquè va cap a l’extinció demogràfica. Aquest encert de Benet XVI en donar al missatge cristià el sabor original ¿No podria explicar l’acarnissament amb què se l’està tractant des de l’establishment políticament correcte? La ràbia no ho explica tot: potser hi ha també por a que, al capdavall, aquest vellet que representa allò contra el que s’ha lluitat durant tant de temps, pugui ser escoltat,… i seguit.

Ser original vol dir, ser autèntic. Si volguéssim completar la metàfora dels gustos, es podria dir que aquest últim és el cas en què el missatge adquireix sabor genuí, autèntic, que està al seu punt en cadascun dels sabors.

Marc Argemí, marcargemi@gmail.com, @marcargemi 

………………………………………………………………………………..

Apèndix

Una de les grans cuineres de missatge cristià autèntic del segle XX és la Mare Teresa de Calcuta. Benet XVI recordava fa poc la resposta que aquesta monja va donar quan li van preguntar quina era la primera cosa que hauria de canviar en l’Església: “tu i jo”.

La pregunta sobre com arribar a la comunicació de la fe que sigui capaç superar amb èxit el repte de la confrontació amb altres missatges és, al final, una pregunta sobre la coherència pròpia. És una pregunta sobre les col·lisions del missatge cristià amb la pròpia vivència del cristianisme, la que cadascú fa personalment. Ras i curt: el factor determinant no és la tècnica, sinó la vida; no són les aptituds, sinó les actituds.

Assumit aquest punt de partida ¿Com arribar al sabor original, a l’aroma inconfusible de l’autenticitat?

En realitat, no hi ha una sola recepta. Així com cada xef té els seus trucs, de la mateixa manera cada cristià pot donar al missatge de l’Evangeli un to particular. Del punt de partida, que és la necessitat de coherència, es deriva que tots els xefs han de conèixer bé la recepta original i n’han de respectar els principis bàsics. No es pot ser marxista, en el sentit cinematogràfic del terme, una actitud que el gran Grouxo va definir amb la sentència “Aquests són els meus principis, si a vostè no li agraden, en tinc d’altres”. Més aviat, s’adiu molt millor aquella actitud que suggeria un d’aquells grans transmissors de missatge cristià, a qui no se li van estalviar col·lisions:

“— amplitud d’horitzons, i un aprofundiment enèrgic, en allò permanentment viu de l’ortodòxia catòlica;

— afany recte i sa :—frivolitat, mai:— de renovar les doctrines típiques del pensament tradicional, en la filosofia i en la interpretació de la història…;

“— una atenció acurada a les orientacions de la ciència i del pensament contemporanis;

“— i una actitud positiva i oberta, davant la transformació actual de les estructures socials i de les formes de vida”.

En una segona part, podríem explicar algunes receptes que s’han demostrat exitoses, però això ja són figues d’un altre paner.