Benet XVI, aquest ancià que reunirà a Madrid més joves que totes les estrelles del pop del moment hagin pogut mai aplegar, va dir fa uns anys que dues veritables plagues del nostre temps són el materialisme econòmic i el relativisme ètic.
Titllar de plaga la tendència a tenir-tenir-tenir que ha impulsat el consum en les economies avançades durant els darrers decennis podria sonar, sobretot a oïdes de gent amb butxaques plenes, a exageració i tremendisme. Però les inquietants imatges de bandes de joves assaltant comerços, atracant ferits i robant televisors de plasma en el Regne Unit, mentre altres ciutadans combaten el desordre amb escombra a punt, semblen fer bona la comparació.
Tot i així, reduir les causes d’aquests disturbis a aquestes dues plagues resulta insuficient. Potser és més complerta la diagnosi que el mateix Papa Ratzinger va fer el passat mes de maig, quan enumerava els tres reptes als quals s’enfronta la fe cristiana, i amb ella el món: “la recerca sovint exasperada del benestar econòmic, en una fase de greu crisi econòmica i financera, el materialisme pràctic i el subjectivisme dominant “. És a dir: el benestar buscat obsessivament per satisfer els anhels de felicitat, una vida quotidiana que prescindeix de tota dimensió transcendent, i el desinterès per la veritat. Aquestes tres tendències són tant més fortes com àmpliament acceptades de manera moltes vegades irreflexiva.
D’acord amb tal diagnòstic, la crisi econòmica i financera no seria tant greu sense les conseqüències pernicioses i salvatges de la prèvia exasperació consumista i del despietat afany de lucre de moltes persones en molts punts de l’economia planetària. Com sortir d’aquest estat de gran irritació, que això significa precisament estar exasperat? Fins ara, n’hi havia prou amb consumir un altre cop. Però quan no hi ha diners de gastar ni se’n deixen tan fàcilment, la solució es complica.
El Papa sosté que l’home “no és possible guarir-lo només des de fora, creant condicions econòmiques favorables“; més aviat, precisa buscar un fonament alternatiu al dels béns materials. I ell proposa la fe: “La fe atorga a la vida una base nova, un nou fonament sobre el qual l’home pot recolzar-se, de tal manera que precisament el fonament habitual, la confiança en la renda material, queda relativitzat“.
Aquesta proposta d’unes bases noves per a la pròpia vida és al nucli mateix de la Jornada Mundial de la Joventut de Madrid. En el seu missatge a tots els participants, Benet XVI suggereix: “construïu la vostra casa sobre roca, com l’home que «va cavar i va enfondir». Intenteu també vosaltres acollir cada dia la paraula de Crist. Escolteu-lo com l’Amic veritable amb qui compartir el camí de la vostra vida. Amb ell al vostre costat sereu capaços d’afrontar amb valentia i esperança les dificultats, els problemes, també les desil·lusions i els fracassos. Contínuament se us presentaran propostes més fàcils, però vosaltres mateixos us adonareu que es revelen com a enganyoses, no donen serenitat ni alegria”. Semblarà fora de lloc, incomprensible, fosc o fins retrògrad, però aquest missatge de Benet XVI ha estat llegit centenars de milers de vegades durant els últims mesos per centenars de milers de joves, que s’acosten a la capital castellana des de tots els racons del planeta.
En el fons, és una mostra més de la convicció que comparteixen el Papa i aquests joves que “les solucions als problemes actuals de la humanitat no poden ser només tècniques, sinó que han de tenir en compte totes les exigències de la persona, que està dotada d’ànima i cos, i així han de tenir en compte el Creador, a Déu”.
¿Plantegen els esvalotadors britànics, els indignats castellans, els apurats mandataris occidentals, una alternativa tan radicalment clara i tan desacomplexada al model en crisi actual?
La JMJ és una oportunitat més per conèixer de primera mà aquesta alternativa que porta proposant Benet XVI, davant el desconcert postmodern i el totalitarisme de la indiferència.
B16 - links 
